Descobrint cometes

Per la nostra experiència, sabíem que aquesta notícia, molt important per a l'OAM, no seria considerada així pels mitjans de comunicació; en una paraula, que no s'aturarien les rotatives dels diaris per incloure-la, ni es detindria la programació habitual de ràdio ni de televisió per difondre un comunicat en absoluta primícia. I no obstant això, varen ser dies grans per a nosaltres. Si vostès han experimentat aquesta sensació interna de satisfacció de saber-se realitzadors d'un treball ben fet, em referesc a això. Al nostre petit món tan pròxim a l'infinit del cel, la troballa d'un cometa nou és un dels premis més grossos que es poden obtenir. En un ambient menys rigorós i aliè a la ciència de l'observació i al càlcul d'òrbites, es podria dir que "és una benedicció del cel".

Per fer-nos una idea del grau de complicació que presenta, cal dir que el Minor Planet Center (MPC) du un control estricte de tots els localitzats fins ara i en aquest rànquing de descobridors, amb tan sols dues troballes, ens trobàvem en el lloc número 131, això sí, empatats amb seixanta observatoris més.

Què és un cometa?

Comunament, se sol dir que aquests astres són bolles gegantines de neu bruta. Formats a les àrees exteriors més fredes durant els primers estadis del naixement del nostre sistema solar, els cometes es componen majoritàriament de gel d'aigua, un petit percentatge de glaços exòtics, roques petites i partícules de pols.

En general, la mida del nucli sòlid oscil·la entre 1 i 10 quilòmetres de diàmetre. No obstant això, quan seguint la seva òrbita penetren a les zones interiors del sistema solar, són escalfats lentament per la radiació del Sol i els glaços que els componen se sublimen (passen de gel a gas), per desenvolupar així una gegantina cabellera o coma que n'embolica el nucli i que pot arribar a fer milers de quilòmetres. En aquest procés, miríades de fragments petits de pols i gel són alliberats a l'espai i queden escampats al llarg de l'òrbita del cometa per formar-ne la coa de pols, que es pot estendre en milions de quilòmetres. Mentrestant, a mesura que augmenta la proximitat amb el Sol, la intensitat del vent solar es va fent de cada vegada més forta i arranca partícules ionitzades de la coma que s'espargeixen, empeses pel vent esmentat, darrere el cometa i en direcció oposada al nostre estel per originar la coa iònica.

Aquests astres es van disgregant lentament en cada pas pel periheli (a prop del Sol). Aquest procés genera una gran superfície que reflecteix la llum solar i això fa que, malgrat no ser gaire més grossos que alguns asteroides, es puguin convertir en objectes tan brillants, que en alguns casos poden arribar a ser observats a simple vista.

Per la trajectòria que segueixen, és possible classificar els cometes en dos tipus. Els de curt període són els que recorren la seva òrbita en menys de 200 anys; són considerats cometes periòdics, atès que el camí seguit transcorre veí del Sol. Els de llarg període, perquè és de més de 200 anys, solen provenir del nigul d'Oort (un núvol format per nuclis cometaris congelats) i tenen òrbites molt excèntriques o hiperbòliques, cosa que provoca que sols passin una vegada pel periheli o que estiguin diversos centenars o milers d'anys a tornar.

Com descobrírem els nostres dos cometes?

Els cometes són objectes extraordinàriament esquius, atès que provenen de zones més enllà de l'òrbita de Mart, reflecteixen molt poca llum del Sol i són gairebé imperceptibles fins que els gels que els formen no se sublimen i se'n generen la coma i la coa. Per aquest motiu, un cometa pot passar de ser un puntet molt feble, impossible de detectar pels telescopis més sensibles, a convertir-se, en un termini relativament curt de temps, en un objecte molt brillant i fàcilment albirable al cel a simple vista.

Per descobrir-ne de nous, bàsicament s'han de revisar cada nit grans porcions de cel i reconèixer quan hi apareix un nou objecte. Fins no fa gaire, aquesta tasca la realitzava millor l'ull entrenat d'un observador humà. Tot això canvià amb la posada en marxa dels grans sistemes de rastreig automatitzat, com ara l'Spacewatch el 1984, el Lincoln Near Earth Asteroid Research (Linear) el 1998 i el Catalina Sky Survey el 2004, originalment dissenyats per detectar objectes pròxims a la Terra (NEO). Aquests aparells s'han erigit en descobridors absoluts i, encara que els sistema de detecció de la resta d'observadors també ha millorat, avui dia és molt difícil trobar cap astre que no hagi estat localitzat ja per un d'aquests equips.

Els cometes no són tan abundants com els asteroides, dels quals se n'han descoberts fins ara prop de 165.000, mentre que de cometes només n'hi ha devers 3.250 de catalogats. Això explica la importància de les nostres troballes. La metodologia de rastreig de l'OAM, com la dels grans sistemes de seguiment, també es fonamenta en un mecanisme totalment automatitzat, desenvolupat de manera íntegra per nosaltres. Milers d'imatges són descarregades cada nit d'observació des de les càmeres CCD fins a un clúster d'ordinadors on són processades per programes experts a la recerca de nous objectes. Cada poques hores, una de les persones de l'equip s'encarrega de comprovar una llista de candidats a noves descobertes. Si en aquesta revisió es detecta cap possible cos tipus NEO o cap cometa, se n'activa un seguiment intensiu fins a aclarir-ne les característiques.

Quan el cometa P/2009 QG31 (la Sagra) va ser albirat per primera vegada, el 15 d'agost de 2009, es trobava a devers 170 milions de quilòmetres de la Terra i travessava el cinturó d'asteroides que hi ha entre Mart i Júpiter. Com que encara no havia desenvolupat el núvol de gas que n'envolta el nucli i, per tant, mostrava un aspecte puntual, no va ser identificat com un nou cometa i es catalogà, de manera errònia, com a descobriment d'un nou asteroide pertanyent al cinturó principal. Tanmateix, en el moment de calcular-ne l'òrbita provisional, comprovàrem que era massa excèntrica, que s'allunyava molt de la franja central d'asteroides i s'apropava a Júpiter: sens dubte, era la firma d'un cometa periòdic. La jugada era clara: sol·licitàrem la col·laboració d'un gran telescopi que confirmàs el caràcter cometari de l'objecte, i així va ser. El 12 de setembre, les imatges del telescopi d'1,8 metres de diàmetre de l'Spacewatch, a Tucson (Arizona), refermaven la nostra impressió. I el 29 de setembre apareixia la circular de l'IAU que confirmava la naturalesa cometària d'aquest asteroide i la designació com a nou cometa descobert per l'OAM.

La troballa del P/2009 T2 (la Sagra) es produí quan era més enllà de l'òrbita de Mart, a gairebé 150 milions de quilòmetres de la Terra. No obstant això, la identificació com a cometa va ser immediata, perquè en les primeres fotografies ja mostrava un feble halo difús al seu voltant, cosa que representa un indici segur de disposar de la coma corresponent. Ara tan sols ens faltava aportar prou informació per definir-ne l'òrbita de manera fiable. Allò habitual en aquestes situacions és esperar i continuar prenent-ne imatges i enviant mesures astromètriques a l'MPC fins que les dades aportades siguin suficients. Aquest període pot suposar, en algunes ocasions, una feina d'anys. Un cop calculada l'òrbita provisional del cometa, podem conèixer amb molta precisió on es trobava en dates anteriors al descobriment, i és aquí que, gràcies a la magnífica col·laboració que hi ha entre diferents observatoris de tot el món, poguérem cercar aquest objecte a les imatges en qüestió. En aquest cas vàrem tenir sort, atès que aquest cos apareixia com un punt molt feble en una desena de fotografies, encara que havia passat per alt als altres centres de seguiment. I dit i fet: en una sola nit reunírem tots els mesuraments astromètrics necessaris per definir-ne una òrbita fiable, els enviàrem a l'MPC i aconseguírem l'assignació gairebé immediata d'aquest nou cometa per a l'OAM.

Trobar dos cometes periòdics de manera consecutiva és bastant improbable, perquè tan sols el 16% de tots els descoberts fins ara ho són, i n'hi ha molts que no tornen a ser vists mai més. Podem considerar que, estadísticament, no ens tocava.