Aigua a la Lluna

El 20 de juliol passat es complí el 40è aniversari de la conquesta definitiva de la Lluna en la missió de l'Apol·lo XI, en la qual Neil Amstrom pronuncià la seva frase famosa i històrica. Una aventura heroica però breu, ja que el darrer viatge tripulat es dugué a terme just tres anys després, el desembre de 1972. Tanmateix, els científics no han abandonat, de cap manera, l'interès pel nostre únic satèl·lit natural i la investigació ha continuat tots aquests anys, encara que els governs no han volgut invertir en uns viatges costosíssims que deixaren de proporcionar rèdits polítics quan es començaren a convertir en rutinaris. Només un projecte diferent, que signifiqui un vertader salt qualitatiu, pot motivar una inversió econòmica que basti per tornar a dur homes a la Lluna. Aquesta passa endavant és, sense cap dubte, la construcció en sòl lunar d'una estació permanent com la que ja hi ha a l'òrbita de la Terra.

L'element indispensable

La tasca per alçar una base permanent al nostre satèl·lit requeriria el trasllat de quantitats ingents de material que hauria de ser traslladat en viatges successius i ajustat in situ, però això just és un assumpte monetari, perquè els obstacles tècnics no resulten insalvables.

Per al manteniment dels habitants d'aquesta hipotètica estació, caldrien aliments que es transportarien també dins naus espacials sense problemes, atès que el menjar liofilitzat que s'usa en els viatges espacials a l'entorn més immediat del nostre planeta i a l'Estació Espacial Internacional (ISS) ocupa molt poc espai. Tanmateix, sí que hi ha un obstacle gairebé insalvable: el transport de l'aigua necessària per al manteniment de l'estació i per a la supervivència dels habitants. Els pioners de la colonització la podrien fer servir per crear horts, per produir oxigen amb el qual reposar l'aire dels ambients lunars i per poder obtenir gas hidrogen, un combustible excel·lent per a coets que podria servir per enviar el vehicle de retorn dels astronautes.

Per aquest motiu, els intents per trobar evidències de la presència de dipòsits naturals d'aigua al nostre satèl·lit natural han estat nombrosos i constants, tot i que no es consideraren prioritaris quan, en els anys 60, es preparaven les primeres expedicions Apol·lo.

De la teoria als fets

Antigament, la fantasia dels homes omplí d'aigua les zones més fosques de la Lluna i els posà noms de mars i oceans (mare Crisium, mare Serenitatis, oceanum Procellorum...). La imaginació desbordant de Jules Verne, que s'avançà en tantes de qüestions als seus contemporanis, en cobrí la cara oculta de boscos frondosos. Tanmateix, la moderna observació astronòmica hi ha trobat deserts estèrils i inhòspits que no serien mai cap paradís per als biòlegs. Els dotze homes que en trepitjaren el terra donaren fe d'això. Les mars només eren immenses planures de lava.

Els geòlegs de l'era Apol·lo estaven dividits a l'hora de determinar si els cràters lunars eren conseqüència de les forces volcàniques interiors o de les forces còsmiques exteriors. Ja el 1893, Grove Carl Gilbert havia suggerit que provenien de l'impacte d'asteroides a la superfície. En tot cas, no va ser fins a principi dels anys seixanta que Gene Shoemaker consolidà definitivament la idea de Gilbert mitjançant l'observació i l'experimentació.

La pregunta, llavors, era òbvia: si es creia que l'aigua de la Terra havia estat aportada per l'impacte de cometes i asteroides en la fase més intensiva de bombardeig, fa de 3.000 a 900 milions d'anys, podia tenir també la Lluna aquest líquid bàsic, si pensam que aleshores aquest astre ja existia? El gran problema seria que la feble gravetat lunar i l'escassíssima atmosfera en provocarien l'evaporació gairebé arreu de tota la superfície -que, a la llum del Sol, arriba a una temperatura superior als 100º C. Tanmateix, hi havia uns llocs que mantenien viva l'esperança dels investigadors: els cràters polars d'elevades parets a l'interior de les qual no hi entra mai la llum del nostre estel i que es mantenen a una temperatura mitjana de -240º centígrads.

El 1994, la sonda Clementine, que elaborava un mapa detallat de les regions lunars, va emetre ones de ràdio sobre cràters ombrejats del pol Sud i l'eco recollit semblava que provenia d'una superfície gelada, encara que el radar gegant d'Arecibo (Puerto Rico) que el rebia no ho va poder confirmar.

L'any 1998, la sonda Prospector, enviada per la NASA per comprovar les observacions de la Clementine respecte de la presència del líquid fonamental, descobrí traces d'hidrogen mitjançant l'espectròmetre de neutrons. Com que aquest és un dels dos components de l'aigua, les expectatives augmentaren, tot i que l'impacte controlat de la sonda no arribà a aixecar un nigul prou gros per poder ser detectat i analitzat des de la Terra.

En qualsevol cas, la prova més fiable de l'existència d'aigua a la Lluna no l'han aconseguida els nord-americans, sinó els indis que, mitjançant la sonda Chandrayaan-1, llançada el 21 d'octubre de 2008 per l'Indian Space Research Organization, n'han detectat una pel·lícula molt fina que cobreix les partícules del sòl lunar. Es creu que l'aigua en superfície és el resultat d'una combinació química entre els àtoms d'oxigen i hidrogen lliures, forçada per la forta radiació solar a què la superfície del nostre satèl·lit es troba exposat.La troballa índia ha estat confirmada per dues sondes més: la nord-americana Deep Impact i l'europea Cassini.