De la Guerra Freda a la cursa per l'espai

No es pot dubtar de la importància que, en la dècada dels 50 i 60, va tenir la cursa per l'espai. El mateix vicepresident Lyndon B. Johnson explicà a John F. Kennedy: "Davant els ulls de l'opinió mundial, el primer a l'espai significa el primer, punt. El segon a l'espai serà, per tant, el segon en tot".

La competició entre russos i americans s'inicià cap a l'any 1957. La Unió Soviètica havia començat una desestalinització progressiva i els ànims guerrillers s'havien convertit en interès per la ciència. Així, el 4 d'octubre de 1957 l'URSS llança amb èxit el primer satèl·lit artificial. Representa, idò, el primer element que vola per l'espai enviat per la humanitat.

La notícia, que assoleix impacte internacional, s'entén com el tret de sortida de la cursa espacial i l'URSS s'acaba de col·locar per davant. Són anys daurats per als soviètics, ja que la seva economia travessa bons moments després de la terrible II Guerra Mundial.

Tanmateix, sí que existia una economia en plena forma: la dels Estats Units. Amb el 6% de la població mundial d'aleshores, fabricaven el 52% dels béns de consum del món. A més a més, la seva inversió a l'àmbit militar era del 52% de la despesa federal, cosa que implicava el 10% del Producte Nacional Brut (PNB).

Per tant, les condicions materials dels EUA són, aparentment, més favorables a l'eufòria. "Societat de l'opulència", en deien amb superioritat. I què feia la Unió Soviètica presidida per Krushev? Rialles a la cara dels EUA. "Al nostre país no existeixen pobres", arribà a afirmar el president, en contraposició al 25% de la població americana que vivia en la pobresa.

"Els soviètics s'inflen de confiança. Als americans els creix un sentiment de complex", explica Francisco Veiga, professor d'Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona. Veiga, juntament amb Enrique U. da Cal i Àngel Duarte, escrigué el llibre de referència La pau simulada (Alianza editorial, 1997).

Aquesta idea d'acció i reacció tingué continuïtat durant les properes dues dècades (o fins i tot en l'actualitat). Els èxits se succeeixen any rere any. "Som els primers en" tornà una dita comuna. Tothom volia primeres posicions, era igual en què.

De la mateixa manera que els esportistes de l'URSS i dels EUA estaven pressionats per guanyar medalles a les Olimpíades, els científics de les respectives potències havien de conquerir petites victòries. Pel bàndol americà, Von Braun era al capdavant, mentre que els soviètics estaven encapçalats per Sergei Korolev.

Als Estats Units, però, comença a sentir-se un inquisidor eslògan, de certa prepotència: "Com pot saber Ivan una cosa que desconeix Johnny?". El 12 d'abril de 1961, Ivan torna a treure millor nota a l'examen que Johnny: un cosmonauta rus és en òrbita. És Iuri Gagarin, el primer ésser humà que vola per l'espai i, sobretot, que en torna sense complicacions en l'aterratge a bord de l'aeronau Vostok. Fou llavors quan la cursa per l'espai es barrejà amb l'armamentística amb més claredat.

Es tracta de la crisi dels míssils, que enfronta el Govern de Kennedy amb el de Krushev i el del flamant president Fidel Castro. L'esquema, amb senzillesa, és el següent: l'URSS vol instal·lar a Cuba coets nuclears de curt abast. Avions espia dels americans ho detecten i bloquegen l'illa. Els esforços diplomàtics es multipliquen i el món veu en aquest conflicte l'espurna que manca perquè esclati una guerra atòmica.

Assegura l'historiador Veiga que "l'URSS volia forçar un pacte amb els EUA des del principi del conflicte". Per una banda, Krushev volia que Kennedey retiràs els míssils americans de les fronteres de Turquia, tan properes a l'imperi soviètic. Per una altra, volia protegir Cuba arrencant el compromís americà que no tractarien d'envair l'illa un altre pic.

Tots dos objectius foren assolits, encara que amb el compromís de fer-los públics abans de sis mesos. I és que Kennedy volia vendre la retirada dels soviètics de Cuba com una humiliació per a Krushev. Coincidències de la vida, el president rus dimití el març de 1963, mentre que un mes després l'americà fou assassinat a Dallas.

Això no obstant, era l'hora dels Estats Units, que reinventaren la seva estratègia espacial amb el programa Apollo.

La reacció soviètica fou esprémer les capacitats de Korolev per tal d'arribar a la Lluna (amb èxit) abans que els EUA. D'entre les múltiples sondes que hi enviaren en el decurs dels anys següents, una aconseguí arribar a Venus el 1966. Més tard també n'arribaria una altra a la Lluna però, de tan a prop que hi eren, els americans s'hi avançaren el juliol de 1969.

La Guerra de les Galàxies

Els camins de la ciència i el militarisme mai no s'havien separat. De fet, encara s'aferraren més quan Ronald Reagan, el 1983, impulsà la seva cèlebre Iniciativa de Defensa Estratègica.

Rebatejada popularment com la Guerra de les Galàxies, la proposta no anava més enllà del gènere de la ciència ficció. Reagan proposà construir una xarxa d'estacions espacials i satèl·lits dotats amb raigs làser i canons de rails electromagnètics per destruir míssils enemics mentre travessassin l'espai exterior. El desplegament incloïa la utilització de miralls orbitals gegants per superar els angles morts.

La dialèctica extremista de Reagan no era, però, més que un gran suflé, perquè la Unió Soviètica ja estava en decadència i la cursa (amb guanyador o sense) s'havia acabat.