Art per la vida

El Museu d'Art Contemporani de sa Pobla, Can Planes, acull des de demà una col·lecció de 59 serigrafies de 59 artistes illencs. Artistes solidaris, perquè contribueixen a la iniciativa amb una petita part d'ells mateixos, sense necessitat de rebre res a canvi; el seu fort compromís amb la societat els basta. Les serigrafies es poden adquirir per un preu de 50 euros, una petita despesa en comparació amb el que realment s'amaga darrere: una donació que servirà per ajudar aquelles persones que volen ser lliures i deixar de dependre de l'obscur món de les drogues.

Com expressà la directora de Can Planes, Aina Aguiló, "no es demanà als artistes cap estil perquè la part artística de les obres no pot estar subordinada a cap tipus de directiva externa". En canvi, la inspiració dels tots ells es basa "en moments de felicitat i de vida", explicà Aguiló. És a dir, traspassen, a través de les serigrafies, la idea de la importància de viure lliure, sense drogues.

"La consciència social i la solidaritat van unides. Sense la primera no és possible la segona". Per tant, com expressa Aguiló, és necessari sensibilitzar la ciutadania perquè la solidaritat sigui de cada vegada més gran. Aquest és un altre objectiu de l'exposició: conscienciar per ajudar, perquè no torni a passar.

Les sensacions que aporten les drogues són efímeres. Gaudir de la vida, en canvi, és un tòpic que acompanya sempre la persona que així ho tria. Aquesta sensació és la que ha estat reflectida en la mostra, no sols per recaptar doblers, sinó per sensibilitzar la població de la necessitat d'una existència sense drogues.

Tota la recaptació de l'exposició, que es pot visitar fins al 30 d'agost, va directa cap al Projecte Home, sense intermediaris, un altre motiu per adquirir una de les obres incloses a Art per la vida.

La cita, doncs, és a partir de demà a sa Pobla. L'objectiu: adquirir primeres firmes d'artistes illencs (veure la relació de participants a la peça de baix) i alhora fer una aclucada d'ull a un sector, marginal, de la societat balear. Què més es pot demanar?

"El millor és veure algú que et digui: fa 15 anys que estic bé"

Bartomeu Català Barceló (Vilafranca, 1941), llicenciat en Filosofia i Lletres i en Ciències de l'Educació, és el director del Projecte Home Balears des dels inicis, l'any 1987.

Quin és el paper del Projecte Home a la societat?
La nostra finalitat col·lectiva és clara: ajudar persones que estan dominades per alguna substància perquè puguin ser lliures. Individualment, allò més important és reafirmar la persona, és a dir, que es conegui, s'accepti i s'estimi.

Hi ha un perfil concret de drogoaddicte?
Clar que no. Tractam pares, mares, joves, executius, immigrants, rodamons... A més, treballam amb un marge d'edat molt ampli, que va dels 12 fins als 64 anys. El perfil d'una persona amb addicció a les drogues és el d'algú que s'amaga dels problemes propis darrere de la droga, no el d'algú que es pugui enquadrar en una estadística.

La feina, la família, els amics... què més fa falta per no recaure?
Aprendre a descobrir l'oci, el temps lliure. Molts dels nostres usuaris no saben què és el temps lliure, ja que sempre ha anat unit a les drogues. La fase final dels nostres programes va lligada a això, a descobrir tots els beneficis d'un oci saludable i que omple.

Quines són les preocupacions del Projecte Home?
Són diverses: la fidelitat als valors del Projecte, la fidelitat a les persones que vénen i la previsió d'un futur pròxim. En aquest sentit, tenim un nou repte: tenir una seu pròpia amb un servei adequat.

Per tant, el paper de les institucions és molt important?
Nosaltres formam una organització que es finança amb un 50 per cent de capital públic i un 50 per cent de privat. Per tant, el finançament de vegades és un problema, però normalment ens en solem sortir amb ajuda de les donacions, tant d'institucions com de particulars.

Per acabar, després de 20 anys dedicats al Projecte, què ha estat el millor i què el pitjor?
El millor, sense cap dubte, és veure una persona després d'un llarg període de temps i que em digui "fa 15 anys que estic bé". El pitjor és la impotència que produeix veure algú que estimes que se'n va del Projecte, sabent que s'equivoca.