El rastre del desglaç

Aquesta és la conclusió bàsica del resultats obtinguts en el transcurs de l’Any Polar Internacional (API), celebrat durant el 2007-08, i que ha estat recollida en l’informe titulat L’estat de la investigació polar, fet públic per l’Organització Meteorològica Mundial (OMM) i el Consell Internacional de la Ciència el febrer passat. Segons l’informe, queda palès que tant el gel àrtic com les zones de la península antàrtica perden massa a una velocitat superior a la que es creia, cosa que provoca un notable increment del nivell de la mar. De fet, segons l’informe, a l’Àrtic, durant l’estiu del 2007, es registraren els nivells més baixos de gel des que fa trenta anys es començaren a mesurar. Una tendència que tendeix a ser preocupant i que provoca, per exemple, que l’oceà Austral tingui una temperatura superior a la normal.

Pel que fa a la investigació, durant aquest darrer API s’han invertit molts de recursos per tal de fer una radiografia clara de l’estat actual dels pols. Nombrosos projectes arreu del món han contribuït a l’obtenció de dades que permetran elaborar patrons clars sobre el funcionament de les regions polars, tant en l’àmbit oceanogràfic i meteorològic com en el biològic i humà.

Al capdavant de la investigació

Durant aquest API, l’Estat espanyol hi ha tingut un paper més que destacat amb el projecte anomenat ATOS. De fet, ha estat l’únic amb caràcter bipolar, amb expedicions tant a l’Àrtic com a l’Antàrtida. El grup dirigit pel científic Carlos Duarte i format per l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (Imedea), l’Institut de Ciències del Mar (ICM) de Barcelona i l’Institut d’Investigacions Químiques i Ambientals de Barcelona (IIQAB), tots pertanyents al Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), a bord del vaixell oceanogràfic Hespérides, va recollir dades durant l’estiu del 2007 a l’Àrtic i aquest mateix mes de març ha finalitzat la campanya a l’Antàrtida. El material obtingut encara és objecte d’anàlisi. De tota manera, com afirmà el mateix Duarte en una entrevista des de l’Hespérides recollida la setmana passada per l’agència Efe: "El gel que es fon a l’Àrtic i a l’Antàrtida és mil·lenari i per recuperar el que s’ha perdut es requeririen mil·lennis, desenes de milers d’anys. Per això, el gel que s’està perdent forma part d’un procés irreversible que es troba pròxim a un punt sense retorn". Davant aquesta situació, cal analitzar-ne totes les conseqüències a mitjan i llarg termini.

Seguint el gel

Jesús Arrieta i Antonio Tovar són dos investigadors de l’Imedea que han participat tant en l’expedició àrtica com en l’antàrtica. De fet, tan sols fa quinze dies que tornaren del continent gelat i ja treballen en l’anàlisi de les dades obtingudes. Com expliquen a dBalears, "nosaltres estudiam el desgel per saber com funciona i quin paper té en els ecosistemes. El desglaç natural és un procés bàsic per als primer pocessos de la vida dels ecosistemes de l’Antàrtida". Ara bé, segons ha pogut constatar l’equip d’investigadors, la variació del nivell normal de desgel, sobretot a l’Àrtic, pot provocar canvis estructurals en aquestes formacions.

"El gel no només és aigua, sinó que conté materials continentals i tota classe d’agents atmosfèrics que han quedat impresos en la seva formació i que, una vegada que es desglacen, passen a l’aigua i a l’ecosistema marí". De tota manera, assegura Arrieta, "a l’Antàrtida el desglaç té un efecte de fertilització que produeix un augment de producció biològica". Igualment, explica Tovar, al continent gelat "hem pogut analitzar tot el procés de formació del gel des que són plaques, quan es desprenen i es converteixen en icebergs, fins que acaben constituint-se en glaceres". "Hem agafat mostres de totes aquestes constitucions de gel i hem pogut observar-ne les diferents capes i composts".

De fet, això esdevé un dels punts importants per poder conèixer realment la incidència de l’escalfament global en relació als agents contaminants emesos en l’activitat humana. Així, en ser una condensació d’agents atmosfèrics, el gel porta substàncies contaminants, com CO2, que tenen una incidència sobre els estrats de glaç i que afecta els medis oceànics. Com afirma Tovar, "això és una tendència que es veu molt clarament a l’Àrtic on, en estar envoltat per països industrialitzats com el Canadà i Rússia, el gel conté molta més presència de substrat contaminant que, una vegada fos, acaba afectant els ecosistemes. De fet, s’ha mesurat el compost emès des de la revolució industrial, substàncies que no són naturals i que són causa dels efectes antropogènics". Cal remarcar-ho, les zones polars presenten substàncies contaminants que depenen directament de l’acció industrial humana i, com assegura Arrieta, "aquests composts ja són presents en tots els nivells de la cadena tròfica".

Pel que fa als ecosistemes polars, el medi marí i oceànic és la base de la constitució dels primers substrats de vida. Aquesta importància és ressaltada en els estudis de l’API i es continua estudiant. Com asseguren els dos investigadors, "una de les característiques de l’Antàrtida és que conté totes les condicions per a la producció massiva primària (organismes fotosintètics), però hi falta l’element clau del ferro. En aquest sentit, si el gel porta ferro, fertilitza el medi marí de manera natural".

Així doncs, encara queda feina per conèixer les regions polars i, com deixà palès l’API, cal mantenir la consciència que allò que ocorre als pols afecta la resta del món i ens concerneix a tots.