El succés K-T

I un milió d’asteroides en un milió de revolucions? Precisament, s’estima que són al voltant d’un milió els asteroides que orbiten entorn del Sol pels voltants del nostre planeta. És possible que n’hi hagi cap que representi un perill seriós per a la Terra? Quines serien les conseqüències d’un hipotètic encontre? Allò ocorregut el dia 7 d’octubre de 2008 respon, en part, a ambdues preguntes: l’asteroide 2008 TC3 es desintegrà a la nostra atmosfera després d’haver-se’n predit l’impacte amb escasses hores d’antelació.

Tot i la seva petita mida, d’entre 1 i 5 metres, alliberà en l’impacte una energia d’1 quilotona de TNT. En altres paraules, la possibilitat d’impacte és real i els seus efectes depenen de les característiques físiques de l’objecte en qüestió i de les de l’encontre, com ara la velocitat i l’angle d’incidència.

La història de la Terra és molt llarga i s’han pogut identificar més de 150 cràters d’impacte d’una certa importància més o menys llunyans en el temps, encara que alguns no ho són tant per no ser contemporanis de l’espècie humana: el cràter d’Arizona, de 50.000 anys d’antiguitat, 1,5 km de diàmetre i 140 m de profunditat; i el bòlid de 1908 que es desintengrà abans de tocar terra i que devastà més de 2.000 km2 de la tundra siberiana de Tunguska.

El cràter de Chicxulub

Sense cap dubte, l’impacte meteorític més famós (al marge de la ficció cinematogràfica) és el que va tenir lloc fa 65 milions d’anys a Chicxulub (península del Yucatán), amb motiu de les conseqüències que la catàstrofe va tenir per a la vida al nostre planeta. El 1980, el geòleg Walter Àlvarez i el seu pare Luis (Nobel de física) anunciaren la seva hipòtesi que un meteorit havia estat el causant de l’extinció de més del 75% de les espècies al final del Cretàcic.

L’alta concentració d’iridi a la capa de sediments K-T que Àlvarez trobà en analitzar-ne una secció provinent dels Apenins, n’era l’evidència principal. L’explicació més plausible era l’impacte contra la Terra d’un meterit ric en iridi, però en faltava la prova principal: la cicatriu en forma de cràter. El 1952, els tècnics de Pemex havien trobat a la península del Yucatán, investigant les anomalies gravitatòries i magnètiques de la zona, una gran estructura circular enterrada davall una gruixada capa de sediments. Els estudis posteriors demostraren que seguia fil per randa el patró d’un xoc meteorític i que, a més, era contemporani de la capa d’iridi estudiada pels Àlvarez.

Una roca de la mida de l’illa de Manhattan va caure a la Terra a una velocitat de 30 km/s i hi va obrir un forat de 40 km de profunditat i 100 de diàmetre que, en col·lapsar-se gravitatòriament, va deixar un cràter de 180 km per 2 de profunditat. L’energia alliberada en l’impacte va ser de 100 milions de megatones de TNT, 10.000 milions de vegades l’explosió nuclear sobre Hiroshima. Els efectes de la col·lisió influirien de manera dramàtica en tot el planeta: tsunamis enormes, terratrèmols, incendis, pols en suspensió que enfosquí el cel, contaminació química, pluja àcida...

El final dels dinosaures

Què succeí perquè animals tan coneguts com el triceratops, el tiranosaure i el velociraptor no subsistissin més enllà del final del Cretàcic? Fins que els Àlvarez no postularen la seva hipòtesi, s’havien donat diverses explicacions sobre la ràpida desaparició dels dinosaures, els éssers extraordinaris i populars que poblaven i dominaven la Terra 170 milions d’anys enrere.

Canvis climàtics, vulcanologia, la competència de nous mamífers i altres teories volien fer llum en un fosc episodi de la vida al nostre planeta. La ciència intentava explicar, amb poc èxit, què ocorregué perquè uns animals tan ben adaptats i estesos s’esvaïssin en un moment tan concret, atès que la geologia clàssica reflexionava sobre la lentitud amb què es produeixen els grans canvis. Els estudis dels Àlvarez tombaren totes aquelles teories per obrir un nou horitzó d’estudi i de coneixement.

La catàstrofe immediata a l’impacte degué ser tan important, que tots els animals que no eren als seus caus moriren a l’instant. Entre els escassos supervivents es trobava un tipus de dinosaures voladors amb plomes, que avui anomenam "aus", i alguns mamífers. La química resultant de l’impacte contaminà els nivells superiors dels oceans i causà una catàstrofe ecològica, ja que tota la fauna en general en resultà dràsticament minvada. Tanmateix, i com és habitual, no tots els científics estan d’acord sobre les causes de l’extinció K-T.

K-T: estat de l’art

La hipòtesi dels Àlvarez implica que esdeveniments catastròfics com l’impacte d’un meteorit poden haver marcat el camí de l’evolució i s’ha investigat molt, en aquest sentit, durant els darrers anys. Si bé no tenim cap dubte que l’impacte de Chicxulub tingué conseqüències globals, hi ha diverses controvèrsies per determinar si bastà per si sol per causar l’extició K-T, si fou realment contemporani de la gran extinció i si el final dels dinosaures suposà l’apogeu i la diversificació dels mamífers, un fil evolutiu que acabà originant una espècie anomenada Homo sapiens.

Un dels aspectes discutits és el del descens de la temperatura, quan la Terra quedà coberta d’un nigul espès de pols que no deixà passar la llum del Sol durant un llarg període, cosa que impedia la fotosíntesi, amb una minva, doncs, de la producció primària d’aliments.

Segons Jacqueline M. Kozisek, de la Universitat de Nova Orleans, la temperatura just degué baixar entre 2 i 7 graus, en contra del model que en suggereix una baixada d’entre 7 i 12 graus, i això es demostra pel fet que l’abella tropical Cretotrigona prisca no s’extingí. La pluja àcida posterior a l’impacte també s’ha qüestionat per la supervivència dels vulnerables organismes d’aigua dolça, encara que, com expliquen els geòlegs Maruoka i Koeberl, els sulfurs en suspensió podrien haver estat neutralitzats per un mineral anomenat larnita que es formaria al núvol de vapor causat per la col·lisió.

També s’han publicat i rebatut articles sobre la no-coincidèndia temporal del cràter i la desaparició dels dinosaures; s’ha parlat d’un impacte múltiple, com el del cometa Shoemaker-Levy 9 contra Júpiter; i s’hi han sumat altres factors aliens al xoc del meteorit per explicar la gran extinció com una combinació de causes. En tot cas, els estudis recents suggereixen una desaparició sobtada i no gradual, en contra del que alguns científics defensaven, de la majoria d’espècies, cosa que seria gairebé incompatible amb la casualitat que diversos esdeveniments catastròfics succeïssin alhora.

Per què som aquí?

La suggestiva idea que una catàstrofe global sobtada hagi estat la que facilitàs l’evolució dels mamífers fins a la culminació en l’aparició de l’espècie humana, és inherent a la hipòtesi de l’impacte de Chicxulub com a causant de la gran extinció.

En aquest model, la desaparició dels grans competidors pel domini dels ecosistemes hauria facilitat l’apogeu i la diversificació dels mamífers de manera immediata. Tanmateix, aquesta idea podria trontollar si les conclusions de l’equip internacional dirigit per Olaf Bininda són correctes. Partint de la comparació de models moleculars de 66 gens de mamífers actuals amb representació fòssil, esperaven deduir el màxim de diversificació immediat al límit K-T, però just l’haurien pogut situar 15 milions d’anys després de l’impacte, amb la qual cosa la tradicional implicació causa-efecte s’hauria debilitat.

Sigui com vulgui, ens queda molt per aprendre. No és una feina fàcil dilucidar allò que succeí fa 65 milions d’anys, però, sense cap dubte, sí que és apassionant i suggeridor. Darrerament s’hi ha avançat molt, però hi ha moltes contradiccions i s’han de cercar noves evidències que perfilin el model d’una manera més nítida