Coincidències evolutives

Passa una cosa similar amb la cuca, és la de llum? És la de l’alfals? o és qualsevol altra cosa? El llenguatge comú, meravellós per la relació social, és poc precís quan és essencial no patir cap confusió, com és el cas de la ciència. Dissortadament, el discurs científic sovint ens avorreix i, quan comencem a parlar tècnicament, tothom comença a badallar. Què hem de fer, doncs, quan es vol difondre coneixement científic, potser barrejar-ho tot una mica?

Per tant i si se’m permet, reclam momentàniament definir la cuca com un organisme recobert d’una esclòfia coriàcia i amb un bon nombre de potes. Us preguntareu per què, i és que fa pocs dies em deia un amic que: "A l’estiu tota cuca viu" i jo, tornant-li la pilota, vaig contestar que era una frase "tan vella com l’anar a peu". Tanmateix, si pensam una mica, potser no!

Oblidem per un moment el punt de vista comú, cerquem una visió més històrica, i comprovarem que les cuques viuen als estius des de fa diversos centenars de milions d’anys. Quan van aparèixer els insectes (són cuques), la Terra girava més aviat que ara, els dies passaven a tota velocitat i les cuques s’alimentaven amb poca competència i menys depredadors. Amb el pas dels milions d’anys, van aparèixer i van evolucionar en paral·lel els peixos, els amfibis, els rèptils i els mamífers i, amb tot això, les cuques ja tenien més feina per menjar i no ser menjades. Finalment, van sorgir els homínids caminadors. Llavors, va ser quan vàrem començar a anar a peu. D’això fa alguns milions d’anys, molt poca cosa comparat amb el llunyà origen de la vida.

La cosa no acaba aquí, perquè per fer una frase cal alguna cosa més que aixecar-se sobre dues cames. Cal una certa capacitat mental, cognitiva, com diria l’especialista. Cal pensar en cuques, estius i en viure, i això només ho pot fer un cervell extraordinari com el nostre.

És increïble, però som dipositaris de l’estructura més complexa que coneixem a l’univers, el nostre cervell. La frase pot semblar grandiloqüent, però qui pot fer competència a una xarxa constituïda per cent mil milions de neurones connectades cadascuna amb centenars d’altres, potser milers. Estan reforçades, a més, per una quantitat encara més gran de cèl·lules glials, astrocits i tota una cort d’altres tipus de cèl·lules que també intervenen d’una manera o una altra en la funció cerebral. I no només això, la mateixa estructura d’aquesta massa, de poc més d’un quilogram i mig, permet estructurar funcions inimaginables d’ençà de fa pocs milions d’anys.

De fet, el més notori del nostre cervell és que disposa d’un lòbul frontal de mida gegant respecte dels primats més propers a nosaltres. Sovint remarcam com, en evolucionar l’ésser humà, també ho ha fet el cervell, però ja és menys conegut que aquest increment de mida és degut en bona part a l’increment dels lòbuls frontals. Alguns especialistes parlen de la "frontalització" creixent de la nostra estirp evolutiva. Gràcies, doncs, a aquests potentíssims processadors d’informació disposam d’una sorprenent capacitat creativa i som capaços d’inventar contrasentits com les frases de l’inici i tota la ciència necessària per detectar-los.

Dels molts invents humans, un dels més agradables és sens dubte el de les vacances. Jo som ara mateix en ple gaudi d’aquest constructe humà, per ser més exactes, occidental, i aprofit per gaudir d’un altre constructe també estrictament homínid: la cuina.

Aquesta activitat, desconeguda a la resta del regne animal, consisteix a barrejar sàviament tota mena de productes comestibles fins a obtenir-ne "un plat" capaç de proporcionar plaer a diversos sentits, més enllà del gust. És passar d’una cuca menjada en fred a unes delicioses gambes a la brasa, amb una mica de salsa maionesa i un bon vi blanc...

Com un antropòleg innocent, m’agrada estudiar la conducta humana davant del menjar i fa pocs dies observava com una parella d’aspecte nòrdic gaudia d’un excel·lent arròs, una paella. Fruïen d’allò més, buidant petxines, xarrupant crustacis (cuques), escurant el conill i aprofitant fins al darrer gra d’arròs. Mentrestant, jo pensava que aquella escena seria impossible sense, precisament, la capacitat creativa de la qual parlava abans.

Probablement, aquells atlètics víkings no sabien que davant seu es produïa una coincidència de magnitud còsmica. Dins un recipient pla de ferro, metall del qual no vam disposar fins fa pocs milers d’anys, hi havia una nodrida representació de la història evolutiva del planeta que es va iniciar amb aquella cuca que gaudia del sol al període Càmbric, fa pel cap baix 550 milions d’anys.

Dins una paella, s’hi troben ben representats els tres grans regnes macroscòpics: mineral, vegetal i animal.

Analitzem una mica el que podem trobar en un plat tan típic com aquest. Per part dels objectes inanimats, hi ha l’aigua, un fluid meravellós, i totes les sals habituals, incloent el clorur sòdic en grans quantitats.

Del regne vegetal, en un arròs com cal trobam fabàcies o lleguminoses com els pèsols, les faves o la mongeta, solanàcies beneficioses com la tomàtiga o el pebrot (i no tòxiques com el tabac, que també ho és), al·liàcies com l’all i la ceba i una gramínia, l’arròs, probablement un dels tipus de plantes més evolucionats, aparegut ara fa prop de 60 milions d’anys i que en l’actualitat alimenta la meitat de la població del planeta.

En representació del regne animal, la diversitat biològica és també notable. En primer lloc hi trobam una nodrida representació d’invertebrats com el tipus mol·lusc, amb petxines, cefalòpodes com el calamar, el pop i la sèpia i, de vegades, caragols.

També dóna molt bon gust incorporar-hi artròpodes en abundància com les gambes, els escamarlans i les galeres, tots cosins germans dels insectes.

Això no és poca cosa, ja que aquests animalons, sovint molestos, estan representats per tantes espècies com tots els altres animals junts, és a dir, al nostre planeta el que triomfa és ser insecte.

Finalment, una part no menys sucosa de la paella ve representada pels vertebrats, ocells i mamífers. Dels primers, una evolució col·lateral dels dinosaures, el més habitual és el pollastre. Dels segons, els més típics són el conill i el porc, un suid de curiosa compatibilitat biològica amb l’ésser humà.

Observeu la sorprenent coincidència que es produeix en un acte tan simple com gaudir d’un bon menjar: éssers vius molt allunyats en l’arbre evolutiu apareguts amb diferències de desenes o centenars de milions d’anys, coexistint en els pocs decímetres quadrats d’una paella per a dues persones. Un amplíssim ventall biològic que proporciona la simfonia de sabors que requereix un omnívor amb uns bons lòbuls frontals.

Centenars de milions d’anys d’evolució biològica concentrada en un espai reduït només per la intel·ligència de l’ésser humà. Observeu també un segon aspecte curiós, el nostre cervell i les habilitats que l’acompanyen han evolucionat en un període molt menor. Aquesta és potser la principal diferència entre l’evolució natural de la vida i l’evolució cognitiva i tecnològica de l’ésser humà, l’una és lenta i l’altra és rapidíssima. Tanta velocitat és deguda a la realimentació creativa del coneixement que generam, a l’acceleració contínua que implica tenir una ment ben connectada a les altres ments, com la del meu amic que encara fa voltes al fet que va ser primer: la cuca, la frase o l’anar a peu.