D’entre el compendi de bones maneres que hem heretat de segles pretèrits, l’estalvi de converses "fresques" –esquitxades per la morbositat que usualment acompanya allò que s’entén com a prohibit– sempre s’ha considerat un mèrit. I és que les tertúlies en què el sexe hi és present, encara a hores d’ara, és motiu d’incomoditat i irritació en molts col·lectius de la societat contemporània. Evidentment, la incomunicació d’aquesta gent descansa en una voluntat de mimetisme de generacions predemocràtiques, incomunicació que per cert podria ser entesa com una manera més de contemplar el tema. Tot i això, no convé caure en la temptació de pensar que el silenci amb el qual molts pares i algunes escoles tracten aquesta temàtica és sinònim d’una educació útil i real per als seus fills o alumnes.
Poc més o manco amb aquestes idees, als anys 30, alguns grups de la societat d’aquell temps feren ús de l’apoteosi socialista per tal d’engegar un grapat de propostes encaminades a tractar temàtiques fins aleshores ocultes a l’Escola de principi del segle XX. D’aquest llunyà bressol en sorgí l’actual concepte d’educació sexual. Quan parlam d’aquesta branca de l’educació, ens referim al conjunt d’informacions relacionades amb la sexualitat humana, informacions que haurien de ser facilitades d’una manera progressiva i adequada amb vista a aconseguir una major formació tant pel que fa al vessant biològic com també als caires de caràcter socioafectiu.
A mesura que han anat passant les dècades, el ventall i la riquesa que s’amaga darrere aquest terme ha anat a més: descobrir el funcionament dels aparells reproductors, la prevenció de malalties de transmissió sexual, l’orientació sexual, les problemàtiques que sovint endolceixen o irriten les relacions més intimes i el bon ús dels famosos anticonceptius són algunes de les àrees que donen vida a aquesta disciplina. Emperò, qui són els responsables d’educar els més inexperts en aquests quefers? La resposta a aquesta pregunta destapa la necessitat d’una implicació per part de tots els racons que envolten la vida dels més joves. Així les coses, pares i mares, centres educatius, administracions i mitjans de comunicació van modelant dosificadament l’aproximació de molts adolescents als riscos i a les seduccions que mai s’allunyen de les experiències sexuals.
Els tabús
Òbviament, la figura dels pares i de les mares hauria de ser aquella que lideràs tot el llarg procés a partir del qual els adolescents van coneixent millor el seu cos i comencen a viure experiències del tot útils per al seu desenvolupament com a persones. Qui més qui manco, ha heretat determinades actituds o valors fruit de veure el dia a dia de casa seva. De fet, els primers anys de la vida són els que un empra per construir una personalitat que anirà modelant a mesura que els anys vagin passant. Segons diversos estudis, les experiències sexuals i afectives dels joves d’entre 12 i 21 anys estan marcades per les vivències pròpies de la infància. Aleshores, la concepció que una persona tingui de la sexualitat en bona mesura ve determinada per com aquesta hagi estat contemplada pels pares.
Tot i partir d’aquesta premissa, la realitat mostra que a l’Estat espanyol la majoria dels pares i mares desestimen aquesta responsabilitat, amb la qual cosa molts dels adolescents d’avui en dia reconeixen que la major part de les informacions que els arriben entorn del tema de la sexualitat provenen o bé dels companys o bé dels diferents mitjans de comunicació als quals actualment tenen accés. Quines són les actituds adequades per estimular una bona salut sexual per als nostres fills? La primera de les recomanacions seria la de propiciar una atmosfera positiva al voltant de la qüestió, de manera que parlar d’aquest tema no fos una llosa per ningú. Parlar de sexe a casa amb naturalitat i fugint dels anacrònics tabús que rodejaven tot aquest món temps enrere hauria de ser el punt de partida. De fet, és prou recomanable incentivar escenes en les quals els interessats puguin resoldre preguntes o desmuntar mites. Molts pares i mares tendeixen a associar el fet que els fills no plantegin dubtes amb el fet que no els tenen, i normalment això no és així.
Resulta summament profitós que els progenitors escoltin amb respecte les inquietuds dels fills, que respectin la seva intimitat en tot moment, que enfoquin el sexe sempre com un aspecte positiu de la vida i que, sobretot, reforcin la seva autoestima des de ben petits. En paral·lel a aquestes indicacions, no cal oblidar que és interessant que els pares coneguin el tipus d’informació que l’infant rep a l’escola i en altres àmbits, com també resulta important que es preocupin de donar pautes nítides i ben compulsades.
Des de l’Escola
Just ara farà dos mesos, el conegut diari The Times deixondia els anglesos amb una notícia sorprenent per alguns i necessària per altres. El Govern del país té prevista la posada en marxa d’una mesura que garantirà l’educació sexual de tots els infants des dels cursos inicials de la Primària i que s’allargarà fins acabada la Secundària. A Espanya, el debat és incipient. Tot i això, analitzant alguna ciberenquesta de rotatius estatals, un observa que més del 80% de la població espanyola aposta per imitar la mesura engegada per l’Administració britànica. Leire Pajín, secretària d’Organització del PSOE, la setmana passada qualificava la situació actual com d’"inacceptable" i, endemés, va fer una crida a institucions i a altres partits perquè se sumin a l’ofensiva del Govern de Zapatero en pro d’una major i millor educació sexual.
Tal com succeeix amb l’educació viària, en la referent als hàbits alimentaris o amb la de respecte al medi ambient, l’educació sexual és considerada com a matèria transversal en el sistema educatiu espanyol. D’aquesta manera, i segons la teoria, aquesta casta de formació hauria d’impartir-se a partir dels continguts de les distintes assignatures que donen forma al currículum dels nostres estudiants. Així mateix, la posada en marxa de la LOE sembla que imprimirà un major protagonisme a aquesta branca de l’aprenentatge transversal, tot basant-se en part del temari d’assignatures com Educació per a la Ciutadania.
Malgrat aquestes bones intencions, n’hi ha prou de submergir-se en la quotidianitat de qualsevol centre de les Illes per adonar-se que l’educació entorn de la sexualitat és del tot precària i poc constant. Tot i haver-hi centres que hi destinen esforços i hores, la major part dels instituts i col·legis toquen el tema des de la barrera. De fet, algunes associacions de pares han remarcat l’escassa implicació de la comunitat de professors, professors que continuen recordant a la societat la minsa presència d’aquests continguts en els plans d’estudis actuals.
Siguin pares, centres educatius o administracions, pareix evident el dèficit amb el qual les noves generacions avancen avui en dia. La poca precisió de les fonts d’informació de les quals beuen els més joves tal vegada sigui un element útil a l’hora de valorar dades com ara que el 40% dels adolescents espanyols corren algun risc quan practiquen sexe o que, per exemple, s’incrementin exponencialment –en indrets com ara la Comunitat de Madrid el creixement s’enfila fins al 450%– les taxes d’embarassos no desitjats a tota la geografia espanyola. S’haurà de continuar en espera que els grups de govern competents posin fil a l’agulla per tal d’estalviar a aquesta generació sorpreses que sovint són del tot inesperades.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
El mot "palla" ja tenia un doble sentit a darrers del segle XIX. Mon avi la deia, en català, sempre discretament quan parlava amb els seus amics de joventud. Amb la vinguda del règim franquista, acompanyat de la mà d'una part de l'Església, la terminologia es va castellanitzar: va passar a dir-se'n "una pajilla", en els cercles ben educats. El verb popular va continuar sent el que reflectia l'acció unipersonal: pelar-se-la. A les esferes culturals: mansturbar-se. A les eclesiàstiques, a l'escola on vaig anar, es parlava de l'anomenat "vici solitari".
Qui estigui net de pecat -pecat de la carn- que tiri la primera pedra!
jo me faig palles i ningú me'n va ensenyar. Ningú me va dir el que allò significava. I ara no me puc aturar...
I, sobretot, parlar. Comunicació pares-fills. Es veu quan una persona té problemes, mirant-li la cara, els ulls. Parlar clar de tot, especialment del sexe quan sigui l'hora. No amagar el cap sota l'ala i deixar-ho tot pels mica respectats mestres, que prou feina tenen.
Crec que l'escola ha de facilitar coneixements i cultura, i la família educació.Exemples d'educació a casa: ensenyar a respectar l'altri, majors i menors; menjar a hores regulars, no parlar amb la boca plena, no mocar-se tocant la trompeta, no donar l'esquena, aguantar la porta per deixar passar, no cridar quan parles a través del mòbil, o en llocs públics -el carrer ho és- asseure's bé als autobusos, però també quan s'està a taula. I també sería recomanable, sobretot, no fer com els monos imitant tot el que veiem i sentim a la tv en els programes que tots sabem. Ah! I a les Balears estudiar a l'hivern i treballar a l'estiu. Valorar l'esforç individua, saber el que costa guanyar-se la vida: no viure del cuento, a expenses dels pares, fins els 37 anys i mig. Poc semblar que sigui cruel, dient tot això, però és que bona part dels mals que avui atien la nostra societat tenen l'arrel en la gandulitis i en la idea que el proïsme, siguin els pares, els Consells Insulars, Ajuntaments, el Govern central, o, en darrer lloc, en Zapatero els que ens han de resoldre la vida. Massa totterreny negre, massa viatges de 4 dies a Cancun, massa viure avui bé amb el que pagarem demà. Sense pensar en com ho pagarem. Hipoteques que tenen un venciment de 40 anys, amb quotes de 1.000 € al mes. Els pares s'embarranquen moltes vegades sense pensar en l'educació dels fills. Tots nerviosos. Les güeles conduint el cotxe de 500 € on hi va el bebé. Els güelos seguint la comitiva uns passos més enrrere, carregar de bosses del super. I els pares de la criatura? Els que treballen poden ser dispensats, però els que s'escaquejen no tenen perdó de Déu.
És important que a l'escola se'n parli, però allà on s'han d'ensenyar moltes coses és a la família. Que els joves tinguin por o se sentin incòmodes de parlar desexe amb els seus pares hauria de fer pensar als pares. No es pot deixar tot en mans de l'escola.
Tema transversal; endinsa´t a contestar algunes de les "atrevides" preguntes dels teus alumnes i l´endemà mateix tendràs una mare que haurà telefonat a altres 3 o quatre incondicionals per anar a parlar amb la directora i denunciar la teva gosadia.
A l'any 1924, el meu avi va acompanyar al meu pare a donar una volta pel Barri Xino de Barcelona. Vivia tota la família a Igualada. El meu pare tenia 18 anys. No van anar de dones, i això que els bars estaven plens de carn que oferia els seus serveis, per 50 cèntims de pesseta. Era un espectacle més aviat depriment. Misèries humanes, i botiguetes que anunciàven "gomas y lavajes". Hi havia aleshores moltes purgacions, paraula que deu voler dir purgar un pecat. El carrer Robadores n'era el cor, d'aquest mercat sexual, a partir de les 9 del vespre. Homes que miraven, masturbant-se. Dones anant amunt i avall oferint-se. La majoria de les putes provenien de la immigració provinent d'altres zones de la península, de poblets petits i pobres. La majoria eren molt grasses i ensenyaven les cuixes amb les cames creuades assegudes a les barres dels bars. L'escot també era un reclam. Molt voyeur i poca clientel·la. Els dissaptes eren els millors dies del mercat. El meu avi, home amb una cultura superior a la mitaja de l'època, era avançat, i creia que era bo per al meu pare el fet de veure aquell espectacle i saber que els anys 20 no eren tan feliços com deien els diaris i la ràdio.
Una cosa és córrer i s'altra córrer-se.
A Maquiavel: Jo havia arribat fins a 8 vegades en una sola nit. Tot sol, som un mussol.