El mot "palla" ja tenia un doble sentit a darrers del segle XIX. Mon avi la deia, en català, sempre discretament quan parlava amb els seus amics de joventud. Amb la vinguda del règim franquista, acompanyat de la mà d'una part de l'Església, la terminologia es va castellanitzar: va passar a dir-se'n "una pajilla", en els cercles ben educats. El verb popular va continuar sent el que reflectia l'acció unipersonal: pelar-se-la. A les esferes culturals: mansturbar-se. A les eclesiàstiques, a l'escola on vaig anar, es parlava de l'anomenat "vici solitari".

Qui estigui net de pecat -pecat de la carn- que tiri la primera pedra!

jo me faig palles i ningú me'n va ensenyar. Ningú me va dir el que allò significava. I ara no me puc aturar...

I, sobretot, parlar. Comunicació pares-fills. Es veu quan una persona té problemes, mirant-li la cara, els ulls. Parlar clar de tot, especialment del sexe quan sigui l'hora. No amagar el cap sota l'ala i deixar-ho tot pels mica respectats mestres, que prou feina tenen.

Crec que l'escola ha de facilitar coneixements i cultura, i la família educació.Exemples d'educació a casa: ensenyar a respectar l'altri, majors i menors; menjar a hores regulars, no parlar amb la boca plena, no mocar-se tocant la trompeta, no donar l'esquena, aguantar la porta per deixar passar, no cridar quan parles a través del mòbil, o en llocs públics -el carrer ho és- asseure's bé als autobusos, però també quan s'està a taula. I també sería recomanable, sobretot, no fer com els monos imitant tot el que veiem i sentim a la tv en els programes que tots sabem. Ah! I a les Balears estudiar a l'hivern i treballar a l'estiu. Valorar l'esforç individua, saber el que costa guanyar-se la vida: no viure del cuento, a expenses dels pares, fins els 37 anys i mig. Poc semblar que sigui cruel, dient tot això, però és que bona part dels mals que avui atien la nostra societat tenen l'arrel en la gandulitis i en la idea que el proïsme, siguin els pares, els Consells Insulars, Ajuntaments, el Govern central, o, en darrer lloc, en Zapatero els que ens han de resoldre la vida. Massa totterreny negre, massa viatges de 4 dies a Cancun, massa viure avui bé amb el que pagarem demà. Sense pensar en com ho pagarem. Hipoteques que tenen un venciment de 40 anys, amb quotes de 1.000 € al mes. Els pares s'embarranquen moltes vegades sense pensar en l'educació dels fills. Tots nerviosos. Les güeles conduint el cotxe de 500 € on hi va el bebé. Els güelos seguint la comitiva uns passos més enrrere, carregar de bosses del super. I els pares de la criatura? Els que treballen poden ser dispensats, però els que s'escaquejen no tenen perdó de Déu.

És important que a l'escola se'n parli, però allà on s'han d'ensenyar moltes coses és a la família. Que els joves tinguin por o se sentin incòmodes de parlar desexe amb els seus pares hauria de fer pensar als pares. No es pot deixar tot en mans de l'escola.

Tema transversal; endinsa´t a contestar algunes de les "atrevides" preguntes dels teus alumnes i l´endemà mateix tendràs una mare que haurà telefonat a altres 3 o quatre incondicionals per anar a parlar amb la directora i denunciar la teva gosadia.

A l'any 1924, el meu avi va acompanyar al meu pare a donar una volta pel Barri Xino de Barcelona. Vivia tota la família a Igualada. El meu pare tenia 18 anys. No van anar de dones, i això que els bars estaven plens de carn que oferia els seus serveis, per 50 cèntims de pesseta. Era un espectacle més aviat depriment. Misèries humanes, i botiguetes que anunciàven "gomas y lavajes". Hi havia aleshores moltes purgacions, paraula que deu voler dir purgar un pecat. El carrer Robadores n'era el cor, d'aquest mercat sexual, a partir de les 9 del vespre. Homes que miraven, masturbant-se. Dones anant amunt i avall oferint-se. La majoria de les putes provenien de la immigració provinent d'altres zones de la península, de poblets petits i pobres. La majoria eren molt grasses i ensenyaven les cuixes amb les cames creuades assegudes a les barres dels bars. L'escot també era un reclam. Molt voyeur i poca clientel·la. Els dissaptes eren els millors dies del mercat. El meu avi, home amb una cultura superior a la mitaja de l'època, era avançat, i creia que era bo per al meu pare el fet de veure aquell espectacle i saber que els anys 20 no eren tan feliços com deien els diaris i la ràdio.

Una cosa és córrer i s'altra córrer-se.

A Maquiavel: Jo havia arribat fins a 8 vegades en una sola nit. Tot sol, som un mussol.