La sisena extinció

Les extincions són un esdeveniment més dels molts d’involucrats en l’evolució. Sense anar més lluny, l’extinció dels dinosaures afavorí el protagonisme evolutiu dels mamífers, un llinatge dels quals conduí fins a l’espècie humana.

Les grans extincions

Però en la història de la Terra s’han produït cinc grans moments d’extinció d’espècies. És el que els experts anomenen "extinció massiva", esdeveniments en els quals un percentatge significatiu de la biodiversitat desapareix. La primera ocorregué al final de l’ordovícic (fa 440 milions d’anys) i afectà el 85% de les espècies. Se suggereix un canvi climàtic sever produït per una glaciació com la seva causa. El segon va tenir lloc en el devònic superior (370 M.a.) i s’hi va extingir el 83% de les espècies. Un refredament global en podria haver estat la causa. La tercera i major extinció de tots els temps es produí en el trànsit entre el pèrmic i el triàsic (250 M.a.) i posà fi al 95% de les espècies. El descobriment, l’any 2000, del cràter Woodleigh a Austràlia, de 130 quilòmetres de diàmetre i coetani d’aquesta extinció, fa pensar que la caiguda d’un gran meteorit en fou el motiu. El quart gran daltabaix, al final del triàsic (200 milions d’anys), empobrí un 80% la biodiversitat sense que se n’hagi trobat, de moment, cap causa clara. I la cinquena i més famosa exticnció massiva es produí al final del cretàcic i causà la pèrdua del 86% de les espècies, per l’impacte d’un meteorit que deixà la seva empremta a la península de Yucatán i que posà fi als avui dia cèlebres dinosaures, encara que varen sobreviure els que havien evolucionat cap a formar aviàries.

El 1993, emperò, el biòleg E. O. Wilson Harvard estimà que la Terra perd més de 30.000 espècies a l’any (3 espècies cada hora), i aquesta dada fa pensar als experts (Lakey i Lewin, el 1997) que estam immersos de ple en la sisena extinció. El paleontòleg Ignacio Díaz Martínez (Universitat de la Rioja), en relació amb el llistat de causes d’extinció massiva (terrestre o extraterrestre) de Sequeiros (1998), afirma que "hi adjuntaria l’acció de l’Homo sapiens, que en ben pocs milers d’anys ha aconseguit extingir el 50% de les espècies que vivien al seu costat".

Fases

Niles Eldredge (2001) divideix la sisena extinció en dues fases: la primera començà fa gairebé 100.000 anys amb la dispersió de l’Homo sapiens, i la segona en fa devers 10.000 amb l’aparició de l’agricultura. En la primera, l’home eliminà moltes espècies, entre elles possiblement l’home de Neardental. En la segona fase, l’agricultura representà un gran canvi ecològic que permeté als humans superpoblar l’entorn. Aquesta explosió de la població humana, principalment després de la revolució postindustrial, afegida al desequilibri entre la distribució i el consum de la riquesa al planeta, pot ser la causa base de la sisena extinció.

Segons comenten Leakey i Lewin (1997), l’acció negativa de l’home sobre la naturalesa pot adoptar tres modalitats diferents:

•Explotació directa (cacera, dispersió de malalties...).

•Intervenció negativa (introducció d’espècies foranes).

•Destrucció o fragmentació d’hàbitats naturals.

A aquestes tres modalitats, alguns autors hi afegeixen, i en seria la quarta, el canvi climàtic induït per l’activitat humana. Encara som incapaços de calibrar l’abast de l’impacte del canvi climàtic, però sabem que la taxa d’extinció s’ha multiplicat per mil en els darers 300 anys i que hi ha la possibilitat que la pujada global de la temperatura origini una tercera i dramàtica fase en la sisena extinció massiva, en la qual estam immersos. La biodiversitat a la Terra s’ha recuperat després de cada una de les grans extincions anteriors, si bé al cap d’un període molt llarg de temps, i sempre quan la causa del daltabaix ha desaparegut.

Panorama actual

L’informe FUNGESMA-2001 reflecteix que cada 15 minuts desapareix una espècie biològica al nostre planeta i que l’índex d’extinció s’ha disparat amb l’explosió demogràfica més recent. I d’acord amb el segon informe de l’IPCC (Plafó Intergovernamental per al Canvi Climàtic), en les pròximes dècades un milió d’espècies es podrien trobar en perill d’extinció. La biodiversitat del planeta, garantia de l’equilibri i la pervivència dels ecosistemes, disminueix de manera alarmant. Per fortuna, estam prenent consciència del problema i són molts els governs que intenten fer plans als seus països per mitigar els efectes d’aquesta extinció mitjançant la declaració de parcs naturals, la promulgació de lleis pesqueres, la reducció de residus, l’ús d’energies alternatives, etc. I les campanyes socials poden ser el motor que empenyi els països a prendre’s el problema seriosament.

El paper de l’agricultura

L’agricultura representa un gran canvi ecològic –basat en la destrucció dels ecosistemes– amb què els humans s’alliberaren de la necessitat d’interactuar amb altres espècies per sobreviure i en pogueren manipular d’altres en benefici propi. Això provocà una explosió de la població humana. En l’actualitat, el nostre planeta acull 6.700 milions de persones i es creu que la Terra pot proporcionar menjar potser a uns 15.000 milions. Tanmateix, la taxa de creixement és tal, que l’any 2050 hi pot haver 9.300 milions de persones. No se sap quant aguantarà el planeta amb aquest ritme de sobreexplotació, però el cert és que entram ja en una perillosa crisi alimentària que es reflecteix en l’escassetat de menajr al tercer món i en l’escalada de preus als mercats dels països desenvolupats.