Les ciutats que vénen

Des del 2007, Tòquio desenvolupa un projecte per crear una piràmide gegant, amb capacitat residencial per a prop de 750.00 persones, que constituirà una vertadera ciutat flotant. La idea, creada per la corporativa Shimizu, és una de les propostes arquitectòniques més agosarades dels darrers temps, tindrà 12 vegades la mida de la piràmide de Gizà i surarà imponent sobre la badia de la ciutat.

L’obra serà una construcció budia i en el seu interior hi haurà petits mòduls o enrooms que penjaran literalment de l’estructura, constituint un centre habitable interconnectat i funcional de mides gegantines. Una altra de les característiques més destacades serà el material, l’anomenat grafit en nano-tubs, un compost experimental que farà possible una elevada resistència a tot tipus de condicions climàtiques.

Amb aquesta nova infraestructura, la ciutat japonesa vol posar-se a l’avantguarda de la reconversió urbana del segle XXI i aprofitar al màxim l’epai i els nous recursos tècnics. Es tracta d’una cosa important en una illa que ja està saturada i en una gran ciutat postmoderna que es troba a prop del llindar poblacional.

El Ziggurat del segle XXI

Ara bé, el projecte sens dubte més trencador serà el Ziggurat gegantí projectat a Dubai, en els Emirats Àrabs. Com és sabut, els ziggurats són una de les arquitectures més famoses de l’antiguitat mesopotàmica i consisteixen en la superposició de plantes una sobre l’altra en forma piramidal. Aquest tipus de construcció s’ha convertit en un dels símbols arquitectònics de l’antiguitat del Mitjà Orient i avui dia sembla que es reivindicarà de nou la seva utilitat. L’obra, desenvolupada per professionals de l’empresa Timelinks de Dubai, inclou la creació d’una gran ciutat en forma de ziggurat amb uns 2,3 quilòmetres quadrats de superfície i una capacitat per a més d’un milió de persones. A més, aquesta gran piràmide futurista serà completament autosuficient, ja que aprofitarà l’energia de les fonts naturals. Segons el direcctor administratiu de l’empresa, Ridas Matonis, aquests edificis poden ser cent per cent ecològics gràcies a un sistema que empra el vapor d’aigua de les turbines i un altre que usa energia eòlica, com també l’energia generada per la mateixa activitat que es realitza a l’interior. En aquest sentit, la ciutat no tindria necessitat de cotxes i constarà d’un sistema de transport de 360 graus, en la verticalitat i la horitzontalitat que possibilitarà la completa interconnexió de l’estructura. De la mateixa manera, tal com afirmen els responsables del projecte, la distribució tant de l’espai públic com del privat permetrà que es redueixi un 10% del volum total de territori que s’hauria de menester per poder donar cabuda a més d’un milió d’habitants.

Aquesta nova construcció s’agregarà així a la ja impressionant metròpoli en què s’ha convertit Dubai, que és ara per ara un dels centres arquitectònics més vanguardistes i experimentals amb edificis giratoris, torres ondulades i illes artificials. De tota manera, encara queda determinar la viabilitat tècnica i econòmica d’aquests projectes tan arriscats. Sobretot si es té en compte que en el context actual de crisi ecònomica global molts plans arquitèctonics es troben en l’actualitat aturats, com és el cas de la torre Rússia dissenyada per l’arquitecte Norman Foster.

"Vida" artificial?

No obstant això, tant Tòquio com Dubai semblen liderar les propostes per afrontar el futur del desenvolupament urbà i del canvi energètic. Ara bé, aquests projectes faraònics, mai millor dit, plantegen l’interrogant sobre el model de vida que impliquen. Hi ha gent que lloa les bondats d’aquests nous models, mentre per d’altra pot semblar viure en una espècie de supermercat o aeroport gegant que pot generar una sensació d’artificialitat. Malgrat tot, sembla que els nous reptes de l’arquitectura al segle XXI canviaran molt el mode de vida de les generacions futures.