L'altra arqueologia

Amb tot, tornem a l’arqueologia. D’enfora, sembla que aquests professionals es limiten a desenterrar objectes. Un cop fet això, les ruïnes ja poden ser visitades pels turistes. De fet, en una època "històrica", els arqueòlegs només feien això, però ja fa més d’un segle que les coses van canviar. Avui dia aquesta tasca és una ciència sistematitzada que es basa en eines potentíssimes que han derivat en sistemes d’excavació de precisió i en programes de tractament i representació de dades d’una qualitat inimaginable fa 20 anys. Amb tot això, la informació que s’extreu dels jaciments és molt més que una col·lecció d’objectes i permet teoritzar i reconstruir societats, fluxos d’energia, aliment o recursos, àrees d’influència i tot dins de cronologies de gran finor. Dissortadament, el registre és sempre fragmentari. Una part de la realitat no deixa rastres i l’altra desapareix lentament amb el pas del temps.

Arqueologia experimental

Per aquest motiu, fa ja quasi 5 dècades, va néixer una nova tendència en l’estudi del passat: l’arqueologia experimental, una nova arqueologia.

En aquest cas, l’especialista no té com a prioritat excavar o reconstruir, sinó que pretén saber com es feien els objectes que són localitzats. Així, davant una destral de coure, es preguntarà com s’ha obtingut el metall, d’on procedeix el mineral necessari, com s’ha realitzat la fosa i quins tractaments de forja es van emprar.

Reconstruir vinyes

Sota aquesta filosofia, es reconstrueixen les vinyes romanes a Itàlia, experiència que aviat s’exportarà a Catalunya. Es reprodueixen els menjars de diverses èpoques o els vaixells de societats ja desaparegudes. A més, això implica desenvolupar tècniques complementàries com el treball de la fusta, la pell o l’os que rarament deixen pistes per a l’escorcoll. Aquí l’arqueòleg topa amb un dels problemes més importants: la precisió en l’execució de l’experiència. Fins a quin punt per reconstruir una cabana neolítica es poden fer servir eines elèctriques? La resposta no és única ni simple i depèn molt de l’objectiu. Per exemple, si el que volem és estimar la productivitat d’un teler ibèric, tant és com el construïm, allò més important és teixir com un home o, millor, com una dona ibèrica. En altres casos, l’objectiu és purament pedagògic, ja que aquí es produeix una sinergia interessantíssima. Aquesta neix del fet que l’arqueologia experimental proporciona eines divulgatives de primer ordre. No és el mateix veure una destral polida en la vitrina d’un museu que assistir a la seva fabricació i posterior ús. En el segon cas, el públic pot copsar molts detalls rellevants que no són evidents en un estri aïllat, sinó que comprova l’esforç invertit, la selecció de materials, la funció i el rendiment o l’eficàcia de l’instrumental prehistòric, i sempre en condicions reals.

Parcs arqueològics

Ha estat per tot això que en les darreres dècades ha aparegut un nou tipus d’equipament cultural, el parc arqueològic. Aquestes instal·lacions, ja molt conegudes a Europa, arriben lentament al nostre territori. Són centres en què el visitant es transporta a la prehistòria d’una manera oposada a la freda vitrina del museu tradicional. En aquests assisteix a diverses demostracions de tecnologia que poden incloure des de l’obtenció d’eines de sílex o metàl·liques, fins a la cuina o la utilització de fibres vegetals. Passeja per espais dissenyats per reproduir amb detall la vida d’èpoques ja molt llunyanes interpretant així e l’escorcoll arqueològic en viu.

A les nostres contrades, tenim molts punts d’interès que barregen arqueologia i pedagogia, des de grans instal·lacions com el parc arqueològic de Gavà a Barcelona fins a llocs més petits però amb el mateix rigor científic com el parc del llac de Banyoles, al costat del llac homònim.

En aquest darrer, es reprodueix l’estil de vida al Neolític, en un poblat palafític molt especial ja que és just a sobre d’un indret excepcional des del punt de vista arqueològic.

En efecte, el jaciment conegut com la Draga de Banyoles és únic en el context ibèric per la preservació de restes orgàniques que no es conserven a cap altre lloc.

Això és degut al fet que els materials que el componen es troben per sota del nivell freàtic i, per tant, submergits en aigua de manera que no pateixen processos de putrefacció.

Aquesta circumstància va permetre que l’any 1990, en el marc de les obres d’adequació del perímetre del llac de Banyoles als Jocs Olímpics del 92, es localitzàs un jaciment que va fer saltar totes les alarmes científiques del sector implicat. El món arqueològic desitjava i esperava trobar-hi eines de fusta, os, banya, llavors o fulles, que gairebé mai no havia vist.

L’expectativa era gran i es va acomplir amb escreix. Durant les campanyes d’excavacions dels anys 90-95, van descobrir les restes d’un poblat del Neolític antic, és a dir, de fa al voltant d’uns 6.000 anys.

Els arqueòlegs, excavant en un medi inundat no habitual per a ells, van començar a trobar quantitats ingents de troncs de les cabanes, fogars, llavors i eines perfectament conservades. Hi destaquen un tallant de fusta de roure, una falç de saüc amb una fulla de sílex enganxada amb resina (un adhesiu prehistòric!), fragments d’arc, d’un vol de fusta d’alzina i mil coses més mai trobades. La dificultat tècnica va ser notable i curiosament es va desenvolupar, com gairebé sempre, amb una gran escassetat de recursos tot i l’excepcionalitat de la Draga. Amb tot, allò interessant és que l’acció científica es complementà amb la divulgativa i la pedagògica.

Amb freqüència s’hi feien, i encara es fan, demostracions públiques de les tècniques que empraven els nostres avantpassats, que vivien allà mateix fa 6.000 anys.

Així, el jaciment es va convertir en un lloc on l’arqueologia experimental permet entendre força millor el passat. Un temps que sovint sembla avorrit quan només es disposa d’un llibre d’història, però que amb aquestes noves aproximacions esdevé eina d’interpretació i coneixement.

La visita a llocs com la Draga permet copsar l’òptima adequació dels seus habitants al medi i meravella també pensar com durant el curt període que ens separa, només 6.000 anys (l’equivalent a 250 generacions), hem passat d’uns habitatges rudimentaris i ecològics a uns gratacels extraordinaris i amb un impacte brutal en el medi.

Quan després de viure-hi uns 150 anys els habitants del poblat el van abandonar, es va recobrir amb una mica de sediment i tot va tornar a la naturalitat habitual. Això seria possible ara?