La Guerra de Successió comença amb la mort de Carles II sense descendència...
I amb un testament manipulat pel cardenal Portocarrero que li fa canviar quan ja estava a punt de morir. A Carles II li deien 'l'embruixat' i els darrers mesos de la seva vida el varen sotmetre a exorcismes. Finalment, nomena hereu al nét del Rei Sol, de Lluís XIV, Felip d'Anjou, que serà Felip V de Castella i IV d'Aragó. El nomenament és molt mal vist pels regnes de la Corona d'Aragó...
Des de bon principi?
Des de bon principi, fins i tot la majoria de la noblesa mallorquina hi està en contra. L'Església està dividida. El Gran i General Consell, el 21 de novembre de 1700 diu que el Regne de Mallorca és annexe a la Corona d'Aragó i que faran el que faci Catalunya. Al final, com que Felip V jura les constitucions catalanes, se l'accepta com a rei.
Fins el 1705 hi ha un règim de domini de Felip V. Aleshores hi comença a haver abusos. No es reconeixen els privilegis que tenia el Regne. Es multa als mercaders que comerciaven amb anglesos i holandesos... Tant el Bisbe Portilla com Francesc Ametller, que era oïdor a l'Audiència, denuncien i empresonen austriacistes. Hi ha un malestar general.
El 1705 el produeix l'aixecament dels Vigatans i el Pacte de Gènova, segons el qual els anglesos es comprometen a respectar els Furs de tota la Corona d'Aragó. Els vigatans aporten 6.000 homes.
Durant el mes d'agost la flota angloholandesa arriba a València amb Carles III ja reconegut com a rei.
Mentre, a Mallorca els filipistes fan una recluta davant la Llonja de Palma per enviar gent a defensar el castell de Sant Felip a Menorca. S'hi apunten 305 homes de la part forana, són gent que ho fan per doblers, ja que la gran majoria de pagesos eren partidaris de Carles d'Àustria.
El mes de setembre la flota angloholandesa arriba a Eivissa i a Menorca, els filipistes intenten combatre-la des del castell de Sant Carles de Palma, però els mateixos artillers havien desmuntat els canons i arriba a Palma molta gent de la part forana al crit de "fora galls! Fora Botiflers!". I Mallorca reconeix Carles III com a Rei.
La flota no es va dirigir a Menorca, però allà esclata una revolta a favor de Carles III i la majoria dels voluntaris mallorquins que havien anat a defensar el castell de Sant Felip, també s'hi afegeixen.
El 20 d'octubre, tot el mapa de la Nació Catalana, tots els regnes de la Corona d'Aragó, són austriacistes, la qual cosa ha fet veure als historiadors que aquella guerra va tenir, també, un component nacional.
Es pot parlar de Nació Catalana?
Aquest terme és el més utilitzat, no només pels mallorquins, barcelonins i la resta, sinó també pels castellans i per les tropes franceses.
Podem dir que hi ha un xoc entre dos models d'Estat...
Efectivament. Absolutisme versus pactisme. Hem de pensar que a la Corona d'Aragó, és vera que la sobirania no la tenia el poble. És una època que, com l'ha definida l'historiador Guillem Morro, és predemocràtica, perquè a la pràctica, la sobirania formava part d'un acord entre el rei i el poble. Per exemple, si el rei volia anar a fer guerres havia de pactar amb els Jurats del Gran i General Consell per obtenir els recursos i a canvi, havia de concedir privilegis. Aquest sistema de pactisme, de cultura socràtica, de cultura catalana, xoca frontalment amb el concepte dels Borbons i de Castella.
I no només amb el concepte de les elits, sinó també del poble. De fet, Carles III arriba a ser proclamat rei a Madrid...
Exacte. El juliol de 1706 és proclamat rei a Madrid, però només tres nobles li donen suport, i el poble no ho celebra. Per això al cap de poc temps, Carles III deixa Madrid.
Qualcú ha dit que la Guerra de Successió va ser la primera guerra mundial... El que és segur és que va ser un conflicte internacional.
És el primer conflicte internacional. Hi participen tots els regnes i ducats d'Europa i no només això. També té projeccions al nord d'Europa, a Amèrica i a Índia.
Cal pensar que hi va haver 1.250.000 morts, dels quals, «només» 25.000 varen ser catalans, per tant, aquesta guerra no només s'ha de veure com una guerra entre Castella i la Corona d'Aragó sinó que va ser un conflicte amb moltes repercussions a nivell internacional.
Una sèrie de circumstàncies fan que la Nació Catalana vagi quedant tota sola en la guerra
Varen passar dos fets terribles. El primer, que el 1711 mor l'emperador d'Àustria (Josep, fill de Leopold) i germà gran de Carles III. Això obliga Carles III a deixar Barcelona i anar a Viena a prendre possessió com a emperador. El segon, la signatura del Tractat d'Utrecht per part dels anglesos que volien mantenir-se a Gibraltar i Menorca i, a canvi d'aquests enclavaments, accepten que Felip V sigui el Rei, cosa que significa trair el pacte de Gènova. Així el 1713 els catalans queden sols i, tot i que Àustria no reconeix Felip V, es pot dir que la guerra es redueix al Principat, Mallorca i Eivissa. El País Valencià ha caigut, han cremat 18 poblacions. Menorca queda en mans dels anglesos, cosa que va ser una sort per als menorquins –recordem que el s.XVIII és la gran època de la llengua catalana a Menorca.
Els anglesos deixen abandonats els catalans...
Sí. Hi ha un llibre que ha sortit fa un any que és titula 'La Traïció dels anglesos', que explica molt bé els fets que condueixen al Tractat d'Utrecht.
I també hi ha l'opuscle titulat 'El cas dels catalans'
També! Que lamentava el paper dels anglesos i deia «Quina vergonya! Com hem quedat els anglesos!»
I ho recordarà Churchill durant la segona gerra mundial. Reconeix que els anglesos es varen portar malament amb els catalans i també agafa aquests darrers com exemple quan diu «tant de bo Londres sàpiga resistir com va resistir Barcelona el 1714».
També tenc en estudi el comportament dels anglesos de Menorca respecte de Mallorca, que va ser magnífic: de fet, varen evitar que Palma fos exterminada.
A partir d'aquell moment, l'estratègia dels borbònics consisteix en encerclar Barcelona...
El setge de Barcelona comença intensament a partir del juliol de 1713 i durarà fins l'11 de setembre de 1714. Durant aquest període l'aportació dels mallorquins és extraordinària en tots els sentits. En primer lloc, l'escola d'artilleria de Mallorca -on no només hi estudiaven artillers, sinó que també hi havia granaders, miners...- aporta 800 artillers. D'altra banda, l'aportació més important és dels mariners que sortien permanentment de Mallorca cap a Barcelona.
Per transportar pólvora i farina.
Sí. A Barcelona hi havia una dita que deia: «Pólvora i farina, ja arriba el rebost de Mallorca». Això dura fins dos dies abans de caure Barcelona. Encara dia 9 de setembre arriben dos vaixells. Els barcelonins creuen que és un miracle i se celebra un 'tedeum'. Els 54 mariners que havien pogut passar queden a Barcelona i es posen a les ordres de Joan Baptista Basset, per a lluitar fins al final, tot i que tenien moltes ofertes per tornar a Mallorca. Barcelona cau l'onze de setembre de 2014.
I després de la caiguda de Barcelona?
Tothom pensava que el Regne de Mallorca cauria l'endemà mateix de la caiguda de Barcelona, però no va ser així. El marquès de Rubí va rebre amenaces, intents de compra i, fins i tot, un intent de segrest. Però es va mantenir ferm i va fer dues coses: crear moral de victòria i reforçar les defenses.
El maig de 1715 comencen unes negociacions a París que són una trampa dels borbònics, que l'únic que demanen a l'emperador d'Àustria és que no doni suport a Mallorca, mentre que ells preparen una flota que l'11 de juny surt cap a Mallorca. Desembarca a Cala Llonga (el que avui dia és Cala d'Or) 12.000 homes i comença la invasió. A Calonge, 600 maulets els hi fan front i hi ha una trentena de morts. Avancen cap a Felanitx, pugen cap a Alcúdia i des d'allà D'Asphelt envia missatges a tots els municipis exigint la seva rendició. A Alcúdia hi ha un primer intent de rebuig, però el governador es troba amb la negativa del poble a resistir. A Palma, el Gran i General Consell prepara unes capitulacions, però al mateix temps es prepara la resistència armada. El 28 de juny hi ha un enfrontament a Son Ferragut que se salda amb 400 baixes borbòniques i 300 baixes del bàndol mallorquí. Aquells dies es produeix també l'episodi en què una bomba esclata molt a prop d'on era d'Asphelt i tot això fa que aquest comuniqui a Forbes que acceptarà unes capitulacions honroses.
Finalment es produeixen tres capitulacions: la de l'exèrcit, que surt amb bandera alçada i tocant els tambors i que fa que 10.000 persones vagin a l'exili; la de l'església, i la del Regne de Mallorca, que demana que es respectin els Furs. D'Asphelt respon que intercedirà davant el Rei, però que ho deixa a la seva generositat. La conseqüència és que quan arriba el primer capità general Lede, practica una política absolutament genocida amb persecucions, deportacions, execucions públiques, obliga a tots els ciutadans a tornar les armes i que els ganivets de cuina romanguin encadenats a la taula.
Per acabar, està content de com van les commemoracions?
Molt. Hem de tenir en compte que ha sortit d'una comissió cívica voluntarista, sense cap tipus d'ajut. S'han fet més de 100 actes. A més, encara queden mesos de 2015. Poc a poc la gent s'assabenta del significat del Tricentenari, perquè veuen que no només s'ha amagat la història, sinó que s'ha manipulat.
21 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Visca Mallorca lliure de feixisme pancatalanista. Pancas, GO HOME
(M'he limitat a fer un còpia / aferra) LA NOVA PLANTA per Onofre Vaquer Sebastià Manresa ens ha ofert en 22 capítols una visió exhaustiva de la guerra de successió prou interessant. Discrepo de dues afirmacions que fa al darrer capítol. La primera afirmar que Felip V implantà la monarquia absolutista més dura de tota Europa quan la més dura fou la de l'imperi austríac que durà dins la primera guerra mundial i que no abolí el feudalisme fins el 1848. A Mallorca els nobles partidaris del feudalisme foren partidaris de l'arxiduc Carles que feu una concessió feudal al marqués del Verger per tenir jurisdicció civil i criminal fins l'efusió de sang amb un castro on els que acudissin a poblar-lo tinguessin obligacions personal. Na Bel Moll i en Pere de Montaner han recordat que l'arxiduc tenia preparats decrets per fixar pagesos a la terra. Joaquim Albareda, màxim estudiós de la guerra de successió a Catalunya, ha dit que en la commemoració oficial del tricentenari ha primat l'agenda política i hi ha hagut una idealització de la situació anterior i que cal fugir del anacronisme de projectar concepcions i vivències recents sobre un passat llunyà mitificat. Josep Fontana ha dit que hem de ser capaços de distingir la nostra postura com a ciutadans de la nostra aptitud científica. García Cárcel ha escrit: "1714 se ha convertido hoy en el paradigma de la felicidad perdida, y la Cataluña anterior a 1714 se nos presenta como un mundo ideal que solo está en el imaginario de la voluntad política distorsionadora de la historia". L'absolutisme és anterior a la mort de Carles II. La sobirania la tenia el rei, no el poble. A Mallorca sols el rei podia fer lleis, a Catalunya es podien pactar però no es podien imposar al rei. Els reis no sempre respectaven les franqueses i privilegis que havien jurat. La segona afirmació de la que discrep fa referència a l'aplicació d'un visió centralitzadora de l'estat, regit per les lleis de Castella i l'idioma castellà. Les lleis de Castella s'implantaren a València però no als altres territoris de la Corona d'Aragó. La Nova Planta no va crear cap estat ni va centralitzar res, sols va homogeneïtzar les institucions. Els diferents regnes segueixen tenint lleis diferents, sistemes fiscals diferents, llengües diferents, monedes diferents, però institucions semblants. Vicenç Villatoro ha dit que no és segur que el 1714 nasqués l'estat espanyol unitari i jo defenso que no existeix fins el 1835. La Nova Planta de Mallorca especifica en tot lo no comprés al text (que quasi sols parla de la Reial Audiència) s'aplicaran "todas las Reales Pragmáticas y Privilegios conque antiguamente se governava ese reyno". El 10-9-1725 els regidors de Palma sol·liciten al rei que a l'Audiència hi hagi sempre magistrats de l'Antic Regne de Mallorca "por conservar Mallorca el antiguo derecho civil, penal, procesal y mercantil que no fue abolido en 1716". El 1802 el corregidor demana si a l'arxiu de la ciutat tenen les lleis de Castella, li contesten que no ja que es governen per altres lleis. A Catalunya la Nova Planta estableix a l'article 42: "En tot el que no estigui en els capítols precedents, s'observen les Constitucions que abans hi havia a Catalunya; entenent-se, que són de nou establertes per aquest decret, i que tenen la mateixa força i vigor que l'individual manat per ell". L'idioma castellà no fou imposat amb la Nova Planta, fou Carles III el 1768 que l'imposà a les sentències dels tribunals i a l'ensenyança de primeres lletres. Fins a la Renaixença ningú defensa el català. Els austriacistes catalans i mallorquins escrivien en castellà. Núria Sales ha posat de relleu que els austriacistes tenien els epitafis de les tombes en castellà i els botiflers en català. Sovint es parla del decret de Nova Planta quan el decret és un document reservat de treball, una espècie de projecte de llei, el de Mallorca és del 28-11-1715, però la promulgació es fa amb una Reial Cèdula del 16-3-1716 (Publicat el setmanari "Felanitx" el 3-7-2015)
Gran feina, recuperar la nostra història. És molt important esbucar la ignorància en la que ens tenien. Visca Mallorca lliure! Lliure i part de la confederació de la nació Catalana!
Balears, valencians, i aragonesos, sempre agermanats contra es feixisme pancatalanista. Som mallorquins, mai catalufos!
"1923: La nostra parla La nostra parla era una societat presidida pel maonès Joan Mir i Mir, el qual havia escrit el 1917: "Per part meva, crec necessari dir-vos en primer lloc que estic del tot conforme que la nostra parla no és més que una petita variació de la llengua catalana, i em pens que tots arribarem a comprendre que som catalans, fills dels que varen prendre Menorca als moros i dels qui han anat venint d'aquelles hores ençà. Catalans som i en bon català acabaran per escriure tots aquells que vulguin fer-ho així com toca". El desafiament no seria fàcil i sorgirien polèmiques per part d'aquells que defensaven el castellà. Però Joan Mir i Mir tenia les coses ben clares." (Miquel Ferrà i Martorell, dBalears, 8-2-2012) Joan Mir i Mir tenia el mateix sentiment nacional que Ramon Llull, Anselm Turmeda, Vicenç Ferrer, Ferran Valentí, Jaume Cadell, Calixt III, Marià Aguiló, Felip Curtoys i Valls, Josep Lluís Pons i Gallarza, Jeroni Rosselló, Josep Tarongí, Benvingut Oliver i Esteller, Josep Miquel Guàrdia, Ramon Picó i Campamar, Lluís Martí, Antoni Vicens Santandreu, Joan Torrandell, Nicolau Primitiu Gómez Serrano, Estanislau Aguiló, Miquel Duran, Miquel Costa i Llobera, Joan Estelrich, Eduard Martínez Ferrando, Antoni Maria Alcover, Pere Oliver i Domenge, Llorenç Riber, Miquel Ferrà, Antoni Salvà, Joan Pons i Marquès, Isidor Macabich, Francesc de B. Moll, Marià Villangómez, Gabriel Alomar, Alexandre Jaume, Francesc de S. Aguiló, Pere Ballester, Tudurí Garcia, Joan Timoner i Petrus "Menorquit", Víctor Major, Emili Gómez Nadal, Carles Salvador, Pere Capellà, Joan Fuster, Llorenç Planes, Gregori Mir, Blai Bonet, Josep Maria Llompart, Nadal Batle, Miquel Bauçà, Baltasar Porcel, Josep Guia, Joan Guasp, Miquel Barceló, Bartomeu Mestre i Sureda "Balutxo", Biel Majoral, Gonçal Castelló, Gabriel Bibiloni, Bernat Joan, Pau Cateura, Antoni Mas i Forners, Joan Lladonet, Jordi Caldentey, Maria Antònia Font, etc.
Balears, valencians, i aragonesos, sempre agermanats contra es feixisme pancatalanista. Som mallorquins, mai catalufos!
Una cultura és de la negociació, el pacte i l'entesa. L'altra és la de les 'victorias i derrotas', 'mando i ordeno' i 'aquí mis cokhones'. DUES CIVILITZACIONS DIFERENTS
Churchill es referí en els seus escrits dues vegades al patiment de Barcelona durant la Guerra de Successió. A la primera, a la biografia dedicada al duc de Malborugh, va descriure l’indigne comportament dels anglesos: “...the Catalans, who had been called into the field by the Allies, and particularly by England, and who had adhered by admirable tenacity to Charles III, were deliverd over under polite diplomatic phrases to the vengeance of the victorious party [...] The fate of the Catalans, abandoned, slaughtered, and oppressed, made a dark page in our records, and even to-day plays its part in the internal affairs of Spain." A la segona, que tu transcrius, si bé alguns interpretaren que Churchill es referia al bombardeig dels italians de 1936, ell mateix aclarí (vg. John Elliot) que parlava de 1714, quan varen caure més de dues bombes per habitant i, malgrat tot, Barcelona va resistir.
Churchill es referí en els seus escrits dues vegades al patiment de Barcelona durant la Guerra de Successió. A la primera, a la biografia dedicada al duc de Malborugh, va descriure l’indigne comportament dels anglesos: “...the Catalans, who had been called into the field by the Allies, and particularly by England, and who had adhered by admirable tenacity to Charles III, were deliverd over under polite diplomatic phrases to the vengeance of the victorious party [...] The fate of the Catalans, abandoned, slaughtered, and oppressed, made a dark page in our records, and even to-day plays its part in the internal affairs of Spain." A la segona, que tu transcrius, si bé alguns interpretaren que Churchill es referia al bombardeig dels italians de 1936, ell mateix aclarí (vg. John Elliot) que parlava de 1714, quan varen caure més de dues bombes per habitant i, malgrat tot, Barcelona va resistir.
Arruix feixisme espetanyolsta de sa nostra terra. Arruix renegats i altres males herbes