(M'he limitat a fer un còpia / aferra) LA NOVA PLANTA per Onofre Vaquer Sebastià Manresa ens ha ofert en 22 capítols una visió exhaustiva de la guerra de successió prou interessant. Discrepo de dues afirmacions que fa al darrer capítol. La primera afirmar que Felip V implantà la monarquia absolutista més dura de tota Europa quan la més dura fou la de l'imperi austríac que durà dins la primera guerra mundial i que no abolí el feudalisme fins el 1848. A Mallorca els nobles partidaris del feudalisme foren partidaris de l'arxiduc Carles que feu una concessió feudal al marqués del Verger per tenir jurisdicció civil i criminal fins l'efusió de sang amb un castro on els que acudissin a poblar-lo tinguessin obligacions personal. Na Bel Moll i en Pere de Montaner han recordat que l'arxiduc tenia preparats decrets per fixar pagesos a la terra. Joaquim Albareda, màxim estudiós de la guerra de successió a Catalunya, ha dit que en la commemoració oficial del tricentenari ha primat l'agenda política i hi ha hagut una idealització de la situació anterior i que cal fugir del anacronisme de projectar concepcions i vivències recents sobre un passat llunyà mitificat. Josep Fontana ha dit que hem de ser capaços de distingir la nostra postura com a ciutadans de la nostra aptitud científica. García Cárcel ha escrit: "1714 se ha convertido hoy en el paradigma de la felicidad perdida, y la Cataluña anterior a 1714 se nos presenta como un mundo ideal que solo está en el imaginario de la voluntad política distorsionadora de la historia". L'absolutisme és anterior a la mort de Carles II. La sobirania la tenia el rei, no el poble. A Mallorca sols el rei podia fer lleis, a Catalunya es podien pactar però no es podien imposar al rei. Els reis no sempre respectaven les franqueses i privilegis que havien jurat. La segona afirmació de la que discrep fa referència a l'aplicació d'un visió centralitzadora de l'estat, regit per les lleis de Castella i l'idioma castellà. Les lleis de Castella s'implantaren a València però no als altres territoris de la Corona d'Aragó. La Nova Planta no va crear cap estat ni va centralitzar res, sols va homogeneïtzar les institucions. Els diferents regnes segueixen tenint lleis diferents, sistemes fiscals diferents, llengües diferents, monedes diferents, però institucions semblants. Vicenç Villatoro ha dit que no és segur que el 1714 nasqués l'estat espanyol unitari i jo defenso que no existeix fins el 1835. La Nova Planta de Mallorca especifica en tot lo no comprés al text (que quasi sols parla de la Reial Audiència) s'aplicaran "todas las Reales Pragmáticas y Privilegios conque antiguamente se governava ese reyno". El 10-9-1725 els regidors de Palma sol·liciten al rei que a l'Audiència hi hagi sempre magistrats de l'Antic Regne de Mallorca "por conservar Mallorca el antiguo derecho civil, penal, procesal y mercantil que no fue abolido en 1716". El 1802 el corregidor demana si a l'arxiu de la ciutat tenen les lleis de Castella, li contesten que no ja que es governen per altres lleis. A Catalunya la Nova Planta estableix a l'article 42: "En tot el que no estigui en els capítols precedents, s'observen les Constitucions que abans hi havia a Catalunya; entenent-se, que són de nou establertes per aquest decret, i que tenen la mateixa força i vigor que l'individual manat per ell". L'idioma castellà no fou imposat amb la Nova Planta, fou Carles III el 1768 que l'imposà a les sentències dels tribunals i a l'ensenyança de primeres lletres. Fins a la Renaixença ningú defensa el català. Els austriacistes catalans i mallorquins escrivien en castellà. Núria Sales ha posat de relleu que els austriacistes tenien els epitafis de les tombes en castellà i els botiflers en català. Sovint es parla del decret de Nova Planta quan el decret és un document reservat de treball, una espècie de projecte de llei, el de Mallorca és del 28-11-1715, però la promulgació es fa amb una Reial Cèdula del 16-3-1716 (Publicat el setmanari "Felanitx" el 3-7-2015)
Gran feina, recuperar la nostra història. És molt important esbucar la ignorància en la que ens tenien. Visca Mallorca lliure! Lliure i part de la confederació de la nació Catalana!
Balears, valencians, i aragonesos, sempre agermanats contra es feixisme pancatalanista. Som mallorquins, mai catalufos!
"1923: La nostra parla La nostra parla era una societat presidida pel maonès Joan Mir i Mir, el qual havia escrit el 1917: "Per part meva, crec necessari dir-vos en primer lloc que estic del tot conforme que la nostra parla no és més que una petita variació de la llengua catalana, i em pens que tots arribarem a comprendre que som catalans, fills dels que varen prendre Menorca als moros i dels qui han anat venint d'aquelles hores ençà. Catalans som i en bon català acabaran per escriure tots aquells que vulguin fer-ho així com toca". El desafiament no seria fàcil i sorgirien polèmiques per part d'aquells que defensaven el castellà. Però Joan Mir i Mir tenia les coses ben clares." (Miquel Ferrà i Martorell, dBalears, 8-2-2012) Joan Mir i Mir tenia el mateix sentiment nacional que Ramon Llull, Anselm Turmeda, Vicenç Ferrer, Ferran Valentí, Jaume Cadell, Calixt III, Marià Aguiló, Felip Curtoys i Valls, Josep Lluís Pons i Gallarza, Jeroni Rosselló, Josep Tarongí, Benvingut Oliver i Esteller, Josep Miquel Guàrdia, Ramon Picó i Campamar, Lluís Martí, Antoni Vicens Santandreu, Joan Torrandell, Nicolau Primitiu Gómez Serrano, Estanislau Aguiló, Miquel Duran, Miquel Costa i Llobera, Joan Estelrich, Eduard Martínez Ferrando, Antoni Maria Alcover, Pere Oliver i Domenge, Llorenç Riber, Miquel Ferrà, Antoni Salvà, Joan Pons i Marquès, Isidor Macabich, Francesc de B. Moll, Marià Villangómez, Gabriel Alomar, Alexandre Jaume, Francesc de S. Aguiló, Pere Ballester, Tudurí Garcia, Joan Timoner i Petrus "Menorquit", Víctor Major, Emili Gómez Nadal, Carles Salvador, Pere Capellà, Joan Fuster, Llorenç Planes, Gregori Mir, Blai Bonet, Josep Maria Llompart, Nadal Batle, Miquel Bauçà, Baltasar Porcel, Josep Guia, Joan Guasp, Miquel Barceló, Bartomeu Mestre i Sureda "Balutxo", Biel Majoral, Gonçal Castelló, Gabriel Bibiloni, Bernat Joan, Pau Cateura, Antoni Mas i Forners, Joan Lladonet, Jordi Caldentey, Maria Antònia Font, etc.
Balears, valencians, i aragonesos, sempre agermanats contra es feixisme pancatalanista. Som mallorquins, mai catalufos!
Una cultura és de la negociació, el pacte i l'entesa. L'altra és la de les 'victorias i derrotas', 'mando i ordeno' i 'aquí mis cokhones'. DUES CIVILITZACIONS DIFERENTS
Churchill es referí en els seus escrits dues vegades al patiment de Barcelona durant la Guerra de Successió. A la primera, a la biografia dedicada al duc de Malborugh, va descriure l’indigne comportament dels anglesos: “...the Catalans, who had been called into the field by the Allies, and particularly by England, and who had adhered by admirable tenacity to Charles III, were deliverd over under polite diplomatic phrases to the vengeance of the victorious party [...] The fate of the Catalans, abandoned, slaughtered, and oppressed, made a dark page in our records, and even to-day plays its part in the internal affairs of Spain." A la segona, que tu transcrius, si bé alguns interpretaren que Churchill es referia al bombardeig dels italians de 1936, ell mateix aclarí (vg. John Elliot) que parlava de 1714, quan varen caure més de dues bombes per habitant i, malgrat tot, Barcelona va resistir.
Churchill es referí en els seus escrits dues vegades al patiment de Barcelona durant la Guerra de Successió. A la primera, a la biografia dedicada al duc de Malborugh, va descriure l’indigne comportament dels anglesos: “...the Catalans, who had been called into the field by the Allies, and particularly by England, and who had adhered by admirable tenacity to Charles III, were deliverd over under polite diplomatic phrases to the vengeance of the victorious party [...] The fate of the Catalans, abandoned, slaughtered, and oppressed, made a dark page in our records, and even to-day plays its part in the internal affairs of Spain." A la segona, que tu transcrius, si bé alguns interpretaren que Churchill es referia al bombardeig dels italians de 1936, ell mateix aclarí (vg. John Elliot) que parlava de 1714, quan varen caure més de dues bombes per habitant i, malgrat tot, Barcelona va resistir.
Arruix feixisme espetanyolsta de sa nostra terra. Arruix renegats i altres males herbes
Visca Mallorca lliure de feixisme pancatalanista. Pancas, GO HOME