Carlemany preparava aquell hivern la guerra contra els àrabs d'Espanya. D'aquella campanya i també de la derrota de Roncesvalles en parlaria un manuscrit anònim, la Chanson de Roland, una de les peces literàries més importants del segle XII. En el començament de la gran aventura, segons el manuscrit d'Oxford, podem llegir: «El rei Carles, el nostre magne emperador, ha estat a Espanya set anys sencers. Conquerí l'altiva terra fins a la mar; no hi ha hagut castell capaç de resistir les seves forces, ni ha restat mur ni ciutat sense esbucar, llevat de Saragossa, que es troba en una muntanya. La posseeix el rei Marsil, que no estima Déu; serveix Mahoma i invoca Apol·lo. No pot evitar que el mal el capturi».
Eren temps de sang i revenja. Es pot dir que la guerra era el centre de l'univers. I els conqueridors no es conformaven a apoderar-se de terres i vides, també volien controlar les ànimes dels vençuts. Així, el papa Innocenci III escrivia als arquebisbes d'Occitània i de Catalunya que «exhortem els pobles a armar-se contra els heretges, quan frare Ranier i frare Guiu trobin necessari d'ordenar-ho, i atorguem a tots els qui prenguin part en aquesta expedició per a conservar la fe, la indulgència que guanyen els pelegrins de Sant Pere de Roma, o de Sant Jaume de Galícia. I hem encarregat a frare Ranier que excomuniqui solemnialment els qui afavoreixin els heretges, els proporcionin el més mínim socors o habitin ensems amb ells, i els imposi les mateixes penes...»
Més cruel era encara aquell document que deia per lletra del rei Pere el Catòlic que «es fa saber que si cap persona noble o plebea descobreix als nostres reialmes un heretge, i el mata o mutila o despulla dels seus béns, o li causa qualsevol altre dany, no ha d'esser castigat, ans al contrari, mereixerà la nostra gràcia».
«No és estrany que tanta gent, per a salvar la vida, es deixàs batiar, mai de bon grat i sempre per força. Un d'aquests personatges, en aquest cas fictici, és una bellíssima reina mora d'Espanya: Bramimonda, de la qual diu el poeta: «Quan l'emperador hagué enllestit la seva revenja, manà que acudissin a la seva presència els bisbes de França, de Baviera i d'Alemanya i els va dir: en la meva mansió trobareu una captiva noble. Ha escoltat tants sermons i exemples que vol creure en Déu i demana el cristianisme. L'hem de batiar per tal que l'Altíssim pugui tenir la seva ànima. I aquells li responen: sia això fet amb padrines, ja que tenim aquí dames molt considerades i de bon llinatge. En els banys d'així hi ha camps amb belles fonts. Allà batiarem la reina espanyola: li hem cercat el nom de Juliana, i segur que serà seguidora de Crist amb veritable coneixement...» Devia esser aquest un nom de convers ben freqüent a la Península i no tant aquí. En canvi, entre els jueus conversos i altres que figuren en les llistes inquisitorials, no és estrany trobar-hi alguns cognoms d'aquells cavallers carolingis. Així, entre d'altres, Oliveras o Oliveros com a nom de pila (Joana Olivera Llagostera, esposa del sastre Oliveros de Conga); també Garí o Garín (Bartomeu i Beatriu, 1491); Gerard, Giralde o Gerardo (1643), Marsil o Marzal (1552) i, especialment, Benauteull o Beuteusell, que apareix, fins i tot, a una rondalla cavalleresca de mossèn Alcover (Això era la fada Morgana, que era reina i molt sabuda. Just tenia un fill que era més sabut que ella i nomia Beuteusell; i no volia que se casàs en no esser amb una al·lota que sabés tant com ell».
(En el cas del llistat del Sant Ofici es tracta d'Eulàlia, donzella, filla de Gabriel Benateull, descendent de jueus, natural i veïna, per jueva, reconciliada en primer edicte de gràcia el 26 de març de 1490).
