Habitualment, quan es parla d'educació pública, es fa referència als estudis que es fan en els centres d'ensenyament sostinguts amb fons públics on acudeixen infants i joves a educar-se, a aprendre i adquirir coneixements. Però una educació pública no és només això. El concepte d'educació pública va molt més enllà.

Una educació pública implica que és per a tothom, sense exclusions; que respecta la diversitat existent en tots els aspectes sense segregar-la; que té, com a primer objectiu, la compensació de les desigualtats en nom de l'equitat i de la justícia; que pretén formar persones lliures, independents, crítiques, solidàries, cooperatives... Una educació en valors, en cultura i coneixement, i en identitat, personal i col·lectiva, una educació de qualitat, humana i democràtica.

L'ordenació jurídica actual de l'educació, a l'Estat i a la nostra comunitat, encara contempla tots aquests aspectes... en teoria. Però quan s'intenta dur a la pràctica, quan es fan reivindicacions concretes o quan es denuncien incompliments flagrants, és quan s'acusa a docents i a molts de centres d'adoctrinar, simplement perquè contradiu la doctrina d'un capitalisme neoliberal que, aliat ara amb l'extrema dreta, però ja des de fa temps amb governs de diferent signe, s'està implantant de forma progressiva, i de vegades subtil, amb uns valors molt diferents: competitivitat, individualisme, mercantilització, tecnificació, globalització...

L'Europa dels mercats comanda. A través de les seves institucions neoliberals transnacionals, com la OCDE, controlada pels grups de pressió dels grans capitals, es pretén transformar el sistema educatiu públic en un mitjà idoni per respondre als seus interessos econòmics de productivitat i de benefici preservant l'ordre social establert i reproduint la desigualtat de classe que permet obtenir-los. Les diferents reformes educatives dutes a terme les darreres dècades pels diferents governs de l'Estat espanyol han respost a aquest objectiu, sempre amb l'excusa del progrés i de la modernització afectant especialment a la Universitat que, amb el Pla Bolonia de 1999, s'ha convertit en una fàbrica de títols per als que puguin accedir a les despeses d'un màster; la resta queda destinada a una mà d'obra precària sense qualificació.

La perversió del concepte «públic» arriba fins al punt d'anomenar educació pública a la ja instaurada subvenció amb doblers públics a empreses privades dedicades a l'ensenyament (concerts educatius), majoritàriament religioses. Es tracta d'una forma més de privatització, de la mateixa manera que s'esdevé en la Sanitat, i que sostreu recursos per a l'autèntica escola pública que ha d'acceptar tot sovint retalls en el seu finançament. Originàriament, durant la transició, la concertació es plantejava com a un recurs transitori donada la manca d'infraestructures públiques franquistes que poguessin abastir la generalització de l'educació per a tothom. Però la iniciativa privada es va preocupar ben aviat per ocupar el buit existent i consolidar la seva presència ferma i profitosa dins un àmbit que li oferia possibilitats de benefici i de control ideològic a costa de l'Estat. Així, la xarxa de centres educatius concertats s'ha estès arreu de l'Estat, i especialment a Balears, de forma exponencial a costa de l'educació pública al mateix temps que també s'ha anat incrementant l'oferta de serveis privats dins els centres públics (neteja, vigilància, programes, etc.).

I la concertació de centres educatius segueix creixent avalada per la fal·làcia del dret a la llibertat d'elecció de centre segons l'opció de cada família que, traduït, vol dir segons la capacitat econòmica que té cada família de pagar despeses extres, sovint camuflades, que es generen en els centres concertats o segons el compliment d'algun criteri específic d'admissió com pot ser la religió o les capacitats de l'alumne sempre en detriment dels alumnes amb dificultats, acadèmiques o socials, que solen acabar matriculats en centres públics en un tant per cent tres vegades superior al dels centres concertats.

La repetició de curs, l'abandonament escolar, el nombre d'alumnes amb necessitats educatives ... demostren que el rendiment escolar està vinculat en gran mesura amb la classe social i el poder econòmic familiar dels alumnes i una estructura educativa com aquesta incideix directament en la reafirmació d'una societat de cada vegada més classista, més desigual i segregada on els centres públics, en lloc de rebre més ajuda i dotació per atendre la problemàtica generada, veu minvats any rere any els recursos econòmics, materials i humans mentre s'incrementen els dels centres concertats.

Per això és freqüent que moltes famílies de l'anomenada classe mitjana optin per l'escola concertada en lloc de l'escola pública en un intent de superar el seu propi nivell de classe i assegurar una educació mínimament digne malgrat, en realitat, els resultats acadèmics i formatius no desdiguin dels d'un centre públic; però sí que suposa una forma de diferenciació social. A més a més, l'oferta de serveis complementaris dels centres privats, com el menjador o les activitats extraescolars, en clara recessió en els centres públics, són una gran solució per a moltes famílies que no poden assumir els horaris d'entrada i sortida de la jornada escolar establerts de forma oportuna per a què sigui quasi obligat disposar d'ells previ pagament de quotes específiques.

Però la privatització i els valors de l'imaginari liberal adaptats a les exigències de l'economia i del mercat es troben també implícits tant en els programes educatius com en la forma de gestió i d'organització dels mateixos centres públics, tot plegat en nom de la modernització i d'una qualitat inexistent, allunyada de la realitat i de les necessitats dels nins i dels joves.

Els programes educatius més recents basats en d'adquisició de «competències» responen a una concepció de l'educació consistent en «saber fer coses», en «ser capaç de fer coses». No és necessari «saber coses», conèixer el seu per què o per a què; tot ha de ser molt pràctic, poc teòric. Els coneixements com a tals no serveixen si no són útils per al treball i la producció; l'educació es converteix en pur utilitarisme. Així no és d'estranyar que les matèries humanístiques adquireixin tan poca rellevància (la Filosofia, les llengües clàssiques ...) considerades obsoletes i fora context exceptuant aquelles que reforcen determinades actituds si se les encamina en la direcció convenient (Història). A canvi nous continguts com l'educació financera o l'emprenedoria s'incorporen al currículum com a suposadament bàsics per integrar-se en el món actual. La reflexió, el criteri personal, la crítica, l'origen de les coses,... no són aspectes productius, millor dit, poden ser un entrebanc. El que és important és que els alumnes aprenguin a ser flexibles, a adaptar-se als canvis i a preocupar-se d'aprendre constantment, tot segons les exigències del mercat de treball.

Per la seva part, els docents es converteixen en simples aplicadors de programes dissenyats tot sovint per experts i empreses al marge de les aules, estandarditzats i mecanitzats, que no contemplen la diversitat de l'alumnat ni les iniciatives i la transmissió dels coneixements del professorat, menyspreant la seva formació i capacitat per a dur a terme la seva tasca. La llibertat de càtedra és considera una manipulació que s'allunya dels objectius marcats i és perillosa. Al professorat se li exigeixen, quasi de manera intimidatòria, uns resultats estadísticament positius pel que fa al nombre d'aprovats darrera els quals poc importa el nivell assolit pels alumnes malgrat després s'anunciïn els fracassos en les proves PISA. La burocràcia i les formalitzacions del treball docent ocupen gran part de la seva jornada que sovint han d'ampliar per autoformar-se no només segons les innovacions pròpies del pas del temps sinó també segons les modes metodològiques impulsades per l'Administració i les noves lleis en canvi constant.

A ambdós agents clau de l'educació, alumnat i docents, se'ls hi ha esdevingut el parany de la digitalització que ja molt abans de l'epidèmia del COVID s'imposava en els centres i al professorat com a una eina facilitadora de la tasca burocràcia. La realitat ha resultat la contrària augmentant el temps de dedicació a la formalització de les activitats docents i a una necessitat constant d'aprenentatge dels mecanismes i programes informàtics en evolució permanent. Pel que fa a l'alumnat, la bretxa digital afegeix un element més a la desigualtat de classe quant a la despesa dels mitjans materials que suposa, afegida a la dels llibres de text, i a la situació d'alumnes amb poc suport familiar per dur a terme tasques a distància. Tot plegat, sense tenir en compte els efectes negatius en el procés formatiu, dins i fora les aules, que comporta aquesta progressiva digitalització de la vida en els nostres joves i infants que ja ha aixecat moltes veus en contra per part dels educadors i que no reverteix en una educació amb millors resultats.

També la gestió i l'organització interna dels centres públics ha anat incorporant les formes i l'estil propi d'una empresa privada començant pel sistema d'elecció i de funcionament d'una direcció de tipus gerencial, poc democràtica, en detriment dels òrgans col·legiats. L'administració educativa ha generalitzat un sistema de gestió i d'avaluació externa dels centres (ISO 21001. AENOR) anomenat «de qualitat» que atorga certificacions segons models d'excel·lència i estàndards de comparació de resultats on les famílies passen a ser clients i els centres, com si fossin empreses, passen a formar part d'un llistat de classificació en virtut d'una suposada qualitat que no té en compte el context socioeconòmic de l'entorn i de l'alumnat i que genera en moltes zones l'existència de centres públics «gueto».

A la nostra comunitat adquireix una especial rellevància la qüestió de la llengua, factor clau dins qualsevol sistema educatiu per garantir la integració dins la societat dels alumnes provinents d'altres indrets. En aquest aspecte es fa necessari al·ludir a les mesures segregadores en virtut de la llengua que el Govern del Partit Popular, amb la pressió de l'extrema dreta, ha imposat. No es tracta només d'un atac a la llengua pròpia de les Balears, el català, sinó també a la formació dels nostres nins i joves de cara al seu futur, a la seva socialització i a la convivència de tots plegats.

L'educació pública a casa nostra, i a la resta de l'Estat, segueix marcada per la seva baixa qualitat, per un finançament absolutament deficient i per una política neoliberal que fins i tot dins el seu propi àmbit no aconsegueix l'èxit previst (informes PISA) I a la Comunitat de les Illes Balears en concret, les exclusions, les segregacions, les desigualtats, les imposicions, les censures ... en els centres educatius són una mostra del que no és una educació pública i democràtica.

Docents, pares i mares, i la societat en general, van saber reaccionar quan, ja fa uns anys, el mateix govern que patim actualment va atacar la nostra llengua a través de l'Educació amb el TIL i altres decrets. És ben hora que no sentir xerrar d'educació només quan s'ataca la llengua, és necessari abordar el fons de la qüestió de l'Educació, d'una vertadera educació pública com a bé públic i universal, no una mercaderia més en mans del mercat, sinó una educació pública encaminada a la formació integral de les persones en una societat més justa que ajudi a compensar les desigualtats i que fomenti la solidaritat i l'esperit crític.

Per tot això caldrà, cal ja, mobilitzar-se.

Irene Salamanca, ATTAC Mallorca.