Alguns dels meus millors amics, que sovint presumeixen del seu irreversible escepticisme i, fins i tot, del seu inveterat ateisme estructural, amb la seva millor bona fe volen allunyar-me de les veritats literària-evangèliques del Nou Testament que tanta diversió i benaurança m’han proporcionat i em proporcionen a cada moment de la meva vida. Això no són més que llegendes infantils, em diuen. Rondalles d’en Jordi des Racó. Sí, rondalles, em dic a mi mateix: rondalles que habiten en el lloc més amagat del meu jo, tant que ni jo mateix el conec. Només conec els seus fruits, però ignoro el seu amagatall. Segurament això és degut a que aquest amagatall és a la vista de tothom. És tan evident que sovint ens passa desapercebut. Abans jo m’imaginava que tot romania en un petit racó del meu cervell efervescent, la seu més recòndita de les propietats cognitives i emotives de tots els membres de l’espècie humana.

M’encanten els amagatalls, els llocs petits. A les rondaies d’en Jordi des Racó, allò més petit és allò més valuós. És com les coses velles: són, paradoxalment, més sàvies i de més sentit comú que les joves. Recordo una brega amb espases en un d’aquells relats populars. Qui tria l’espasa més lluenta i brillant perd enfront de l’espasa decrèpita i rovellada. Amb els llocs passa el mateix: té molt més a dir un indret fosc i amagat que un públic i il·luminat. Encara que cal que aquests llocs foscos i amagats els il·luminem per veure-hi nítidament a dins. Com tot a la nostra vida de cada dia, la boira ho enreda tot. El misteri acompanya el nostre vaivé quotidià. El misteri ho cobreix tot. El Misteri, escriu l’amic Gabriel Amengual, és l’element central, l’origen del Sagrat, allò que el constitueix i l’estructura i li dona el significat que té. És a dir, el Misteri és un misteri. Aquí cal anar a cercar i a esbrinar què és el Sagrat, ja que el Misteri és el seu origen. Un peix que es mossega la cua? Gairebé. Aquest lloc més amagat on es troba el Misteri, és «el valor suprem i absolut, el sant, el transcendent d’una transcendència absoluta, el que roman en la més íntima immanència». Inseparable del que som. Som, per tant, torna-m’hi torna-hi, el lloc més amagat. Faria riure si no ens ho prenguéssim tan seriosament.

Cal retrocedir un moment al Sagrat, a la seva descripció. Gabriel Amengual s’hi recrea fins al punt de passar-s’ho-ho interiorment divertit. Diu que Rudolf Otto, l’eminent teòleg alemany del segle passat, el va definir amb una cèlebre expressió: el Sagrat és un misteri tremend i fascinant. Amengual, amb qui em lliga una molt bona relació d’amistat i d’admiració, considera que Otto, amb aquesta fórmula lluminosa, vol expressar, a més a més, allò essencial -allò més amagat- de l’experiència religiosa. Els llocs amagats, a més d’una gran atracció, generen també una gran inquietud. És el que em passa ami, que no paro mai d’estar inquiet per tot el que penso, tot el que em passa i tot el que visc. Vull entendre que això es deu a la meva constitució sagrada com a Ésser Humà. Però no puc oblidar que també disposo d’una constitució profana més materialista que cal tenir present. Amengual i Otto escalen, o aprofundeixen, els elements més filosòfics i religiosos de la condició humana, però hi ha nombrosos científics que estudien amb absoluta seriositat i rigor els elements més materialistes de l’home, sense deixar de fer comparatives amb altres espècies de mamífers i d’éssers vius vertebrats i invertebrats. Tot un maremàgnum!

El lloc més amagat està tan amagat que no sabem on s’amaga. Però hi ha una cosa més amagada encara: el que s’amaga dins aquest amagatall. Els elements amagats sembla que s’hi troben, o que hi estan, determinats. Els científics de la matèria, més encara que els filòsofs i els teòlegs, convenen en afirmar que dins aquest gran ventall d’activitats multidiverses de l’home, n’hi ha que destaquen per la seva determinació. Són escassament flexibles a ser modificades culturalment, de manera que delaten uns trets característics invariables i, per tant, immòbils de la nostra genètica. Som, aleshores, éssers genètics i no culturals com massa sovint gosem a dubtar? Uf, com em complico la vida. Però si me la complico és perquè tinc la possibilitat de complicar-me-la. També existeixen, en el si del meu cervell, unes capacitats idònies per a la complicació. Tot està previst, tot està programat.

Jo penso que el Sagrat, com jo mateix en la meva constitució humana i divina, és indefinible i inefable. Què sé jo de mi mateix? Res. Què va aconseguir saber Michel de Montaigne sobre si mateix després d’escriure els seus mundialment famosos ‘Assaigs’? Res. Res de res. Això és el Sagrat i el Misteri que el constitueix. Som éssers sagrats, però el Sagrat en majúscules «no forma part de la vida ordinària ni de les coses que són obra nostra i a la nostra disposició». És un fet extraordinari. Penso que és una fet que ens rellisca per la pell i per les mans, un fet «complex i diversificat que abasta una gamma de matisos que van des del temor fins a l’entrega d’un mateix, passant per l’admiració, l’acció de gràcies i el desig». Un fet prodigiós que ens situa davant la Majestat Absoluta, davant el Lloc més Amagat: el sentiment de ser no-res davant la Plenitud completa, com ens recorda el mateix Amengual. I encara hi afegeix un altre element principal, el de l’atracció fascinant. Una fascinació misteriosa, com tota la resta, que atreu més que no pas allunya: «Una realitat d’un altre ordre de coses, un desconcert per la trobada amb quelcom que surt de l’ordre normal de les coses».

Amb tota veritat, allò més amagat que existeix per a l’ésser humà contemporani, i igualment per l’ésser humà del passat, és la veritat. La veritat s’amaga del nostre coneixement. Coneix-te a tu mateix, repetiren una vegada i una altra els antics. I som aquí, en ple segle XXI, i seguim sense conèixer-nos. Continuem sense haver trobat del tot la veritat: la veritat de la lletra petita. Perquè la Veritat veritable fa estona que la coneixem a través d’aquest prodigi històric i literari que formen els quatre relats del Nou Testament. És la Veritat que jo no em canso de manifestar, a través de la lectura i de l’escriptura, i d’aixecar-la sigui on sigui, amb premeditat atreviment com la gran torxa de felicitat personal, política, religiosa i social que significa. I encara que no m’insereixi ni em fiqui a l’interior del lloc més amagat, em fa sentir, amb ficció d’elevada qualitat, el present del món que m’ha tocat viure.