Segurament els més llestarrons, els més vius, els més “mobbinguers”, els més assetjadors, aquests no es deuen equivocar mai, no pot ser que s’equivoquin. Sempre parlen excàtedra, es deuen trobar asseguts a la dreta del pare i saben el que han de dir i el que diuen va a missa, que si no l’església quedaria buida. A l’article anterior vaig dir que no era “forofo” de res ni de ningú, i vaig desafiar el colom que es veu que es va embrutar devers les clavegueres, que no trobaria una frase o un paràgraf on es destil·làs o es demostràs odi. Però ara ha sorgit un altre comentarista, però aquest com a mínim demostra un alt grau d’educació, F.S.B. Diu que pensa que som “forofo” d’una quimera i que els meus paràgrafs destil·len rancor, almanco per a ell. I no sé si té raó o no, si la meva quimera és defensar la pàtria i la llengua, una pàtria i una llengua completament diferents a les que em varen ensenyar quan era petit, quan em tenien submergit dins la cultura espanyola, si defensar la pàtria i la llengua catalanes és ser “forofo”, idò som “forofo”. En el que no estic d’acord és en la destil·lació de rancor. Intent esser objectiu i trob molt greu que em menteixin o que menteixin públicament massa polítics i em sembla encara molt més greu que els encarregats d’impartir justícia, facin tan grans injustícies. Clar, tot això a criteri meu. Així com crec que tenint en compte la llibertat d’expressió, F.S.B. té dret a opinar, igualment pens que també hi tenc dret jo. Si aquesta persona vol que sigui sincer, no impregnaré els meus articles d’odi, pensant que així tendré més lectors. Però sí que a vegades he pensat en els possibles lectors a l’hora d’escriure el títol, encara que quasi sempre pretenc que sigui una espècie de resum del que escric, o almenys algun aspecte molt destacat.

El que em preocupa més a l’hora d’escriure un article és aplicar la meva subjectivitat dins un alt grau d’objectivitat. No sé si és possible. Vull dir que sé que els articles d’opinió forçosament han de ser subjectius, però vull esser el màxim d’objectiu quan cont alguna cosa o anècdota que ha ocorregut. I segurament en aquest article vull demostrar algun aspecte de l’objectivitat de la qual he parlat.

Els comunistoides, afirma la dreta, de Podemos, de l’ajuntament de Barcelona es pugen el sou, un 40% per a l’alcaldessa (900 euros), un 27% per als regidors (600 euros), i 300 euros per als comissionats, per compensar la sobrecàrrega de treball que perjudica la conciliació, per les seves llargues jornades de treball. No sé on queda el seu grau de comunisme o el seu codi ètic, ja que aquest augment s’afegeix als 2.200 euros mensuals que s’havien adjudicat com a sou tenint en compte l’esmentat codi ètic. No sé si totes aquestes consideracions també les tenen entre els treballadors normals i corrents que també es poden trobar en condicions similars.

Un altra cas greu d’incongruència el va patir Joan Josep Nuet, diputat al Congrés espanyol de la coalició ERC (Esquerra Republicana de Catalunya)- sobiranistes: “És evident, ministra, que nosaltres valorem positivament la contribució dels nostres militars a la nostra seguretat, i ho vull deixar clar perquè consti en acta: en això no tenim cap dubte”, va dir, dirigint-se a la ministra espanyola de Defensa, Margarita Robles. I a això hi va afegir sobre el paper de l’exèrcit espanyol i va demanar de ‘democratitzar-lo’. “El feixisme no ha de tenir cap lloc on amagar-se, tampoc a les forces armades” “Tot i que la història militar del nostre país és complexa, evidentment, els segles XIX i XX ens van portar molt males notícies, però esperem que aquest segle XXI trenquem amb aquests tabús de la nostra història”.

Va ser molt criticat, teniu en compte que va parlar de “les nostres forces armades”, “el nostre país”, “la nostra història”, tot referint-se a l’exèrcit espanyol, Espanya i la història espanyola, quan els independentistes mai no usam aquests termes en parlar o escriure. Sabem quin és el nostre país, la nostra història i no en tenim, d’exèrcit. Així que incongruències a dojo.