L'escriptor Pere Joan Martorell (Lloseta, 1972) ha publicat fa uns mesos el llibre de poesia Quimera. Es tracta del número 65 de la prestigiosa col·lecció La Fosca, de l'editorial Lleonard Muntaner, que ha anat configurant un catàleg de traduccions emblemàtiques al costat d'aportacions força rellevants de la poesia catalana actual. Segons paraules del mateix autor, «Quimera és un cant al desamor».

• Què ens ha volgut explicar amb aquest nou recull poètic?

La veritat és que es tracta d'un procés pel qual han de passar una gran majoria de persones al llarg de la vida. El tema central és la ruptura, el trencament de la parella que suposa un procés de pèrdua i, com a conseqüència, el fet d'haver de transitar per les diferents etapes del dol. Històricament, s'ha volgut treure importància a aquesta situació amb expressions tan absurdes i barroeres com, per exemple, «un clau en treu un altre», volent dir que el desamor es cura amb un altre amor. Però jo no crec que això sigui així i, per tant, he volgut fer aquest procés, diguem-ne més curatiu i reparador.

• Llegint els poemes de Quimera totduna podem percebre que hi ha dos estils d'escriptura poètica.

Sí, així és. La idea de principi era conformar els poemes amb versos de cadència més narrativa, és a dir, uns poemes que contassin aquesta història de ruptura i separació de forma clara i directa, sense una gran necessitat d'interpretació per part dels possibles lectors, però de seguida que m'hi posava m'envaïa una altra veu, molt més hermètica i condensada, que funcionava a mode de contrapunt, com si fossin elements essencials d'aquests altres poemes més llargs i més explicatius. Aleshores simplement els vaig deixar brollar i els vaig anar inserint dins la construcció del llibre.

• Quina rebuda ha tengut Quimera, tant pel que fa a públic lector com a la crítica especialitzada?

Quant als lectors, és mal de dir. Ja sabem que els qui llegeixen poesia no som molts, però jo sempre dic que són molt fidels, en el sentit que solen conèixer els autors i les tendències i van a la recerca del llibre desitjat, la qual cosa sempre és d'agrair. Després, quan publiques un llibre comença el tour d'entrevistes, presentacions, recitals, etc. I de les crítiques que de moment han sortit, la veritat és que no me'n puc queixar, tenint en compte que han estat força positives. Potser les negatives encara no han sortit i un dia d'aquests veuran la llum, qui ho sap!

• Precisament, el poeta i crític Jaume C. Pons Alorda deia que «Quimera és un llibre que inquieta i fascina perquè és un testimoni de dolor, d'una fallida existencial i d'un posterior retorn a l'ordre còsmic». S'hi veu reflectit, en aquestes paraules?

Sí, és clar, del tot. Condensen a la perfecció el que deia al principi sobre aquest procés de dol necessari, aquest cercar el fet positiu i bell compartit amb l'altra per fer-ne memòria, entenent que en tot, en qualsevol aspecte de la vida, hi ha bo i dolent. També cal acceptar les imperfeccions, els errors, sobretot per evitar que es vagin repetint i ens allunyin de la pau i el benestar que volem aconseguir.

• I ja per acabar, tenint en compte que aquests darrers anys ha retornat amb força per mitjà de diferents llibres, ¿té algun projecte en marxa, algun llibre madurant al calaix?

He de dir que hi ha un projecte que em fa molta, moltíssima il·lusió. Es tracta d'una antologia que recollirà una part substancial dels dotze llibres de poesia que he publicat al llarg d'aquests trenta anys de dedicació a la parenta pobra, com deia l'estimat i enyorat Bartomeu Fiol. Si no hi ha res de nou, ha de sortir pel Sant Jordi de l'any que ve.