La victòria militar

L'exmilitar xilè manifestava el seu parer sobre quina hauria de ser la política, militar, a aplicar al territori rebel maputxe que, justament, coincidia fil per randa amb la que, efectivament i per ja fa més de tres llargs anys i encara dura, imposa el president Boric, Gabriel Boric Font, auto-definit progressista, sobre territori de l'Araucania i de la Patagònia xilena.

L'altre personatge em va parèixer que és qui realment idea i dirigeix des de l'ortodòxia més militar, repressiva i de càstig, la lluita contra una delinqüència que, si bé ha significat el desmantellament d'una part de l'activitat criminal de les bandes a certs barris, també ha comportat l'abús de drets humans i de detenció i mort a les presons de molta gent innocent. Alhora que, sigui dit de passada i com un detall més, segons Human Right Watch, 108.000 persones romanen detingudes en instal·lacions suposadament dissenyades per allotjar-ne 70.000. Condicions qualificades per l'anterior Departament d'Estat d'EUA com a «potencialment mortals». Tot i obviar la nova remesa de deportats de Trump.

Podem comprovar com l'ensenyança de la faula dels «set samurais» és aplicada arreu del mon, aquella que fa entendre als camperols que, tant si volen com si no, els «protegiran», tot i sense perdre de vista mai, però, que l'objectiu darrer de tot element i estratega militar és la guerra, contra qui sigui. En el cas dels militars espanyols, per exemple, a més de provocar una guerra contra el seu mateix poble i mantenir-lo baix un règim dictatorial militar durant més de quaranta anys, donaren suport a totes les dictadures militars existents a centre i sud-Amèrica, gairebé arreu de tot el continent, durant els anys cinquanta, seixanta i setanta del segle passat, la «madre patria» era com, agraïdes, aquestes anomenaven a Espanya.

Les solucions militars de Rússia sobre Ucraïna o el genocidi d'Israel sobre Palestina, el foment de conflictes bèl·lics sagnants amb participació militar i de serveis secrets adscrits a aquests que actuen directe o indirectament sobre cada vegada més països africans que, d'una manera o altra havien normalitzat sistemes democràtics. Les pressions polítiques i militars de la Xina sobre regions autònomes, com la uigur o Taiwan. Les de Turquia sobre els kurds. Les renovades repressions militars sobre les, encara, colònies franceses d'ultramar. El rearmament bèl·lic entusiasta de la Unió Europea, com si ho dugués endarrer això d'anar per guerra. La imposició militar d'Irlanda del Nord, Còrsega, el País Basc o Catalunya. Què dir de l'administració Trump del país més ric i poderós militarment del món, bombardejant el que segurament és el país més pobre del món, el Iemen...

Les solucions militars, com la intel·ligència militar, no existeixen, però ens serveixen com un indicador clar de cap a quin món ens dirigim. L'antimilitarisme, el pacifisme, el progressisme socialista o humanista mai ha viscut hores més baixes. Cal sumar-s'hi i fomentar-ne consciències, és causa de vida o mort.