El major nombre d’activitats migratòries documentades el trobem a partir de l’aixecament feixista i l’esclat de la Guerra espanyola, moment en el qual es varen anar succeïnt les propostes i els projectes argentins amb les terres de parla catalana, tant a mode d’invitació perquè la gent emigrara cap al país llatinoamericà en permanent creixement colonial, com a mode d’ajuda humanitària i solidaritat amb els ciutadans europeus que travessaven anys de fam, guerra i mort.

Tal com explica Saul Luis Casas a la seva tesi 'La guerra civil española y el antifascismo en la Argentina (1936-1941). Los baleares y la ayuda a la República': «el Casal Català, més afí que el Centre Català a la República, ràpidament es va mobilitzar estrenyent vincles amb el govern de la Generalitat, buscant una manera d'enviar aliments i roba als damnificats per la guerra. Entre les iniciatives, hi va aparèixer una que per la seva originalitat i la seva capacitat integradora ocuparà un lloc central i decisiu quan finalitzi la guerra: Mallorca Nova». Creada per migrants provinents de les Illes Balears, alguns d’ells nascuts ja a l’Argentina, Mallorca Nova va complir una tasca interessant a favor dels nens i les nines de les Illes Balears.

I per què es comenta la creació d’aquest organisme a l’apartat de Catalunya i no al de les Illes Balears? Perquè la constitució d'aquest comitè d'ajuda solidària no va ser possible a l'interior del Centre Balear, d'on provenien alguns dels seus organitzadors, degut a la ràpida adhesió del seu president, Mateo Albertí, a la causa franquista (aquest punt es desenvoluparà en una entrada posterior dedicada al cas de les Illes Balears).

Amb el pas del temps i el creixement de la dominació franquista, els fluxes migratoris no feren més que augmentar. La contínua arribada a l’Argentina de nous migrants catalans era com una oxigenació ideològica que renovava l’ideari catalanista a l’exterior, i en concret a l’Argentina, on l’any 1941, fins i tot, s’arribaria a la unificació del Centro Catalán i el Casal Catalán, els quals passarien a actuar sota el nom de Casal de Catalunya. I, si tenim en compte el vincle i les relacions que hi havia entre el Casal Catalán i la Protectora Balear, també podrem entendre la mateixa tendència unificadora que varen agafar els migrants de les Illes Balears, unificant-hi la Protectora Balear i el Centro Balear, de la qual hi va néixer la Casa Balear de Buenos Aires.

El Casal de Catalunya va obrir les seves portes el 1886 i, actualment, és la segona institució catalana més antiga del país. La primera va ser el Montepío de Montserrat, creat en 1857, per donar ajuda social i curar els malalts. Situat en el cèntric barri de San Telmo, dins del nucli antic de la capital argentina, el terreny del Casal de Catalunya va ser comprat per Lluís Castells i la seva dona basca Elisa Uriburu. L'edifici és magnífic, té més de cinc mil metres quadrats i inclou la biblioteca catalana més important de tot el continent americà, conservant-hi també la quantitat més grossa d'obres de teatre traduïdes al català. «L'altra gran joia d'aquest centre és el Teatre Margarida Xirgu, pel qual han passat reconeguts artistes durant generacions. Avui continua en actiu i és espai de trobades multitudinàries», ens explica Saul Luis.

Els casals catalans, actualment, donen a conèixer Catalunya, la cultura i la llengua catalana arreu. Es calcula que hi ha més d'un centenar de centres amb aquesta missió i estan repartits per 38 països. A l'Argentina n'hi ha 16 (front el centenar de casals bascos, per exemple). Cabria destacar que, tot i rebre suport institucional i econòmic, els casals catalans a l’exterior pateixen de la mateixa malaltia que tots els casals exteriors d’un territori, la invisibilitat i la manca de reconeixement a una tasca que, des de fa segles, es realitza arreu del món per persones voluntàries que donen el seu temps a mantenir viva la flama de la catalanitat, amb tot el que això puga suposar en aquell territori.

Després de consultar diverses fonts que fan referència a l’organització dels migrants arribats d’arreu de l’Estat espanyol a Buenos Aires, podríem dir que a banda dels casals catalans, només l’Ambaixada espanyola hi va rebre i organitzar gents provinents de tots els territoris i sectors polítics per tal de vertebrar els seus projectes de cooperació, entre els quals fou molt important la implicació de diversos ciutadans provinents de Catalunya. Alguns ho feien més moguts per les ganes d’ajudar la seva pàtria amenaçada pel feixisme, d’altres ho feien més per ajudar els seus germans assetjats per la guerra i posterior dictadura franquista.

A banda de la publicació de Saúl Casas, aquesta temàtica ha promogut la publicació de moltíssims estudis, tant per la gran quantitat de dades com per la millora en les tecnologies de recerca. A Internet és innombrable la quantitat de lloc de webs dedicats a donar visibilitats als milions de catalans que, al llarg de les dècades, s’han vist forçat a abandonar temporal o definitivament la seva terra. Des de bases de dades de recullen totes aquestes publicacions per anys o per temàtiques, fins a grans bases de dades públiques on poder trobar els avantpassats i veïns que varen migrar en vaixell durant els dos darrers segles, com ara la plataforma del Centro de Estudios Migratorios Latinoamericanos, CEMLA (cemla.org/buscador/). La UIB, en concret, disposa de la Fundació Càtedra Iberoamericana, on hem trobat la publicació de Saúl, i que conté un gran ventall de publicacions sobre els migrants, sobretot de les Illes Balears, cap a l’Amèrica.

Fonts i enllaços:

• Blog de la Fundació Institut Nova Història www.inh.cat/articles/Catalans-en-el-naixement-de-l-Argentina

• CEMLA - Centro de Estudios Migratorios Latinoamericanos https://cemla.com/

• Fundació Càtedra Iberoamericana https://fci.uib.es/

• «La guerra civil española y el antifascismo en la Argentina (1936-1941). Los baleares y la ayuda a la República», de Saúl Luis Casas (Universidad Nacional de La Plata, 2006) https://ibdigital.uib.es/greenstone/collect/fundacioCatedraIberoamericana/archives/luis_cas.dir/luis_casas.pdf