El lector actiu

Tots disposem de múltiples naturaleses pròpies. Això suposa una riquesa infinita. Cadascuna d’aquestes infinites naturaleses és digne de tenir-la en compte i de dedicar-li tota la nostra atenció i el nostre temps. Quan practiquem l’acte creatiu de la lectura és quan més ens adonem d’aquesta veritat. Què seria de la nostra naturalesa “real”, més o menys física, si no anés acompanyada de la naturalesa, igualment nostra, poètica, imaginativa, intuïtiva, màgica, espiritual i onírica entre tantes i tantes altres? No són, també, totes aquestes naturaleses, singulars i específiques, tan personals i reals com la “real”?

Podrà semblar exagerat, però el lector actiu es permet de ser ell mateix en tot moment. Ell protagonitza totes les seves lectures. En aquest sentit, és l’home més egoista del món. Ell és el centrecampista que distribueix tot el joc de l’equip. Per a ell passa tot el que passa al camp. És el cervell que ho disposa tot. És el Messi de la literatura universal. Ningú mai abans d’ell havia llegit aquell llibre, aquella obra, com l’ha llegit ell. Ningú mai després en farà una lectura igual. És el rei de la creació.

Parlant de reis, aquests dies estem vivint un fet real i reial que sembla perfectament literari. Més que literari, si és que aquest adjectiu pugui semblar massa solemne, em referiré a ell com un fet que sembla perfectament fictici. Fictici en el sentit més fingit: més mític, inventat i fantasiós. Més irreal i més irreial. El nostre món és un bagul d’incongruències i disbarats! El rei emèrit d’Espanya, l’Espanya única gran i lliure, Juan Carlos I, s’ha fugat a l’estranger per no donar la cara als qui fins fa poc l’han donada per ell. Shakespeare hauria de viure entre nosaltres per escriure aquesta tragicomèdia insòlita! O Arthur Conan Doyle, el qual tindria molt material per a una gran aventura de Sherlock Holmes!

El lector actiu també ho és de la realitat. Gaudeix de tota la realitat que passa al seu voltant. En aquest cas reial no pot evadir-se dels aspectes més literaris que solquen la vida del rei emèrit espanyol: les seves nombroses malifetes personals; els seus afers amorosos extraconjugals i, per tant, adúlters; totes les seves corrupteles institucionals i familiars; el seu secular cinisme heretat de la nissaga borbònica, etcètera. Quan el lector actiu contempla tants actes innobles, infames i detestables, perpetrats amb la necessària complicitat perversa del seu fill Felipe VI i dels respectius governs “domocràtics” de l’Estat espanyol, no pot deixar de fregar-se les mans. Quina grandíssima novel·la històrica que té a les seves mans. La va llegint lentament, a poc a poc, perquè el plaer duri més temps. Fins i tot fa de no saber certes informacions, certs detalls dels fets, fa de no saber tot el que sap per tal de que duri més la diversió.

Que el President del Govern i tot el seu gabinet ministerial, el Parlament i el Congrés de Diputats, el Senat, el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem i la Fiscalia de l’Estat ho sàpiguen i tothom faci com si no passés res, és una autèntica immoralitat i una descomunal depravació. És escandalós. Però més escandalós que tot plegat, més escandalós que la corrupció monàrquica i que la fugida del seu Monarca avalador, ho és el reconeixement que en té el conjunt institucional, polític, legislatiu i jurídic de l’Estat. Un Estat que es fa dir de dret i parlamentari. Resulta complicat percebre on acaba la realitat i comença la ficció.

Aquest és un relat contemporani de la història vigent espanyola, però també és una narració literària basada en fets reals, com s’acostuma a dir: amb trets reals i documentats. Un bon treball de camp i de reflexió crítica i lúdica per a qualsevol lector entregat a la seva habitual i empedreïda lectura activa, creativa i recreativa. Quan el lector actiu llegeix aquest relat literari basat en fets reials i coneix els personatges i la història recent d’Espanya, es troba impel·lit a dir, de manera succinta, que desgraciadament la naturalesa va fer de Juan Carlos I un desgraciat, i que el dictador criminal Francisco Franco el va fer un pocavergonya.

Ens ho il·lustren els clàssics. Per ser un lector actiu i creatiu cal tenir saviesa, cal ser una mica intel·ligent. I la saviesa i la intel·ligència ens la donen els clàssics. Els clàssics ens remeten a les entranyes de la condició humana. Ens parlen del bessó de la vida. Fan que entrem dins ells. Els clàssics, més que informar-nos, ens formen. Ens descobreixen qui som nosaltres, fan possible que ens coneguem i que creixem. Fins i tot, els clàssics ens indiquen com hem de llegir els contemporanis, per reprovables i insolvents que siguin. En els censurables sempre hi trobarem un punt de dispensa perquè, ben llegits, activa i críticament, cal comprendre’ls, si més no perquè no saben el que diuen. Almenys copsarem la seva fragilitat per dialogar amb nosaltres. I això s’ha de saber disculpar sempre. Forma part de la saviesa lectora.