Idiocràcia

Per què dic que ho era? Doncs perquè el que semblava que era una autèntica bogeria, veus que s’aproxima massa a la realitat.

De què va? L'oficial Joe Bawers (Luke Wilson) i la prostituta Rita (Maya Rudolph) participen en un experiment militar fallit del qual desperten cinc-cents anys després, i es troben en un món distòpic en el qual la selecció natural ha afavorit als més idiotes, pel fet que es reprodueixen més. Açò ha resultat en una humanitat estúpida i ignorant, de manera que Joe descobreix que és l'home més intel·ligent del planeta. I és que l’estupidesa humana arriba fins el punt que deixen de regar les plantes amb aigua, sinó amb begudes isotòniques... I es queden sense plantes.

Ahir mirava les notícies i a l’informatiu explicaven els experts que el canvi climàtic està afectant les plantes i els insectes, ja que van despistats amb aquest hivern estiuenc que estem vivint. I xerraven de la possible desaparició d’algunes espècies d’insectes i, en conseqüència, de les plantes que no podran ser pol·linitzades. Vamos a morir todos.

Idiocràcia està molt present a la meva ment i en aquest món esbojarrat en el que vivim. Un món infoxicat on el Covid-19 ha acabat de rematar-ho tot, i ja es fa fins i tot negoci amb les mascaretes protectores (“es el mercado, amigo” que deia aquell). I tampoc sabem si hi haurà pandèmia, o no, perquè hem de reconèixer que ens envien missatges una mica contradictoris. Una altra vegada, vamos a morir todos.

Un capitalisme assalvatjat, que es va fagocitant a ell mateix, en la màxima perversió de la seva existència: perquè el sistema continuïi i no canvïi és capaç d’arribar a la seva aniquilació. Perquè el principal enemic no és un tirà, sinó les multinacionals.

Però vivim a una idiocràcia des del moment en què les fake news tenen més recorregut que les notícies contrastades, quan s’accepta a nivell social discutir mentides com si fossin veritats, quan arriben a les institucions partits contraris als drets humans, quan rebutjam les evidències científiques...

És cert que quan se xerra de distopies es posen com a exemples les obres 1984 o Un món feliç, però si hi ha una distopia que cada vegada se sembla més a la realitat actual és Idiocràcia. Sí, una pel·lícula satírica i d’humor que, fredament, fa plorera.

O és el món en si mateix que fa plorera?

Patricia Font Marbán. Diputada de Més per Menorca.