Etnicisme postmodern, o de sempre?

Abans d’entrar en el moll de l’os de la qüestió, voldria compartir la reflexió sobre quina condició nacional tenim els, diguem-ne, “catalans perifèrics”. Vull dir els catalanòfons (persones que parlam català) del País Valencià o de les Illes Balears. No entraríem en la consideració de “minoria nacional” (tot i que, si se’ns aplicassin els estàndards de les minories nacionals, tendríem molt més garantits els nostres drets lingüístics i culturals, per exemple), perquè som aquí, en aquests territoris, des del segle XIII, i els nostres ocupants no se’n varen fer amos fins al segle XVIII, i no hi varen tenir contingents importants de població fins avançat el segle XX.

El tractament que rebem per part de l’Estat tampoc no és el propi d’una minoria nacional reconeguda. L’Estat, senzillament, des de fa tres segles, l’únic que vol és assimilar-nos. És a dir, que deixem de ser valencians, mallorquins, eivissencs, etc, per passar a ser “espanyols”, és a dir, ciutadans absolutament indestriables, lingüísticament i culturalment, dels castellans. El tractament, especialment en relació a les Balears, és, des del meu punt de vista (i també ho he argumentat en aquest espai), el d’una colònia.

Ara bé, com ens veim a nosaltres mateixos? I com ens veuen a nosaltres els conciutadans amb qui no compartim nacionalitat? I els que ens voldrien assimilar nacionalment? Observem algun detall curiós. I, curiosament, els detalls curiosos solen tenir a veure amb la llengua. Amb l’ús de la llengua, amb la seua consideració, o amb la consideració dels que la parlen. Llegesc a l’anunci d’un acadèmia que tenen professors d’Angles “nadius”. Ho he vist en relació a professors d’Alemany, de Francès, o d’Espanyol per a estrangers. En tots aquests casos tenir professors “nadius”, és a dir, que parlin la llengua sense cap deix d’accent estranger, és una virtut. La gent busca parlants “nadius” per aprendre la llengua. Mai no he vist, emperò, cap acadèmia, cap escola, cap anunci al diari, res de res, que anunciï que pots aprendre català de boca d’un nadiu. Si la cosa va d’aprendre Anglès, només fa falta que et diguin que tenen vuit llinatges de Yorkshire. Però aprendre català d’un “nadiu” deu ser “etnicisme”, o alguna cosa semblant. I, en canvi, tots sabem que pocs catalanòfons nous arriben a tenir una pronúncia com els nadius, per molt que s’hi esforcin.

Podríem dir, i quedaríem la mar de tranquils, que bona part dels catalanoparlants són nous catalanoparlants, que ja hi ha gairebé tanta gent que té el català com a segona (o com a tercera) llengua que com a primera, que som un país acollidor i totes aquestes històries, que generalment mesclen ous amb caragols, sense solta ni volta. Però no acabaríem d’aclarir perquè la pronúncia d’un nadiu va bé per a les llengües amb estat, però no va bé per al català. O no és rellevant.

Si un canac de Nova Caledònia, o un guadalupenc de Gwadeloup, o un ciutadà de Papettee escriu en una paret “Francesos, cap a casa!”, l’aplaudim. Es tracta d’una persona que ha vist com uns estrangers envaïen la seua nació, i els vol fora. Però, alerta!, entre aquests “francesos” no n’hi deu haver de partidaris del dret d’autodeterminació? No n’hi deu haver de solidaris amb Nova Caledònia o amb Gwadeloup? No n’hi deu haver que s’han manifestat al costat dels que volen decidir per ells mateixos? Idò, per què no discutim l’eslògan? Encara el discutim menys, per cert, si és “Yankees go home” i l’amolla algú de qualsevol país d’Amèrica Llatina. Imaginem l’efecte que faria el mateix eslògan referit als espanyols.

Un president del govern espanyol pot dir que Catalunya no es pot independitzar perquè catalans i espanyols “tenemos la misma sangre”, i ningú no li diu etnicista ni s’esquinça les vestidures. Però un eivissenc fa qualsevol petita ressenya sobre els llinatges d’un grup d’alumnes, i se’l desqualifica com a ensenyant. I llavors encara n’hi ha que es pregunten per què no es parla català als patis dels instituts!