Dia 22 de maig més de 200 persones varen provar l’ascensió, provocant hores de retenció; dos dies després es comptaven 10 morts per aquest problema. Aquests morts es queden allà on han palmat. Els pròxims expedicionaris els passen per devora, i amb els que s’han acumulat amb quasi un segle d’història... n’han de tenir ganes, de passejar entre núvols i morts. Un altre tema igualment vergonyant i insostenible és l’abocador incontrolat en què es van convertint els campaments i altres racons; a part dels residus inevitables, defecacions incloses, bona part del material que s’ha pujat “no compensa” tornar-lo a davallar i es queda per allà, formant abocadors literalment estratosfèrics.
A les antípodes, a una llibreria de Porto, a part de preciosa, tot s’ha de dir, se l’ha fet culpable de tenir a veure amb la inspiració d’escriure Harry Potter... resultat: la coa de l’Everest fa riure en comparació a la de la llibreria aquesta, i com que allà no hi ha problemes de congelació de falanges ni altres quinòcies pròpies de quan estàs a 8000 metres d’altura, doncs la gent aprofita i aguanta hores de coa per estar minuts a la llibreria. Naturalment la meitat del temps a l’interior és per fer-se els selfies per posar a l’Instagram, amb la qual cosa molesten tots els altres turistes que va a fer el mateix i ho fan repercutir en els temps d’espera i amb la sobredosi de nervis dels que ja n’estaven saturats en el que se suposava havia d’esser un viatge de relax.
Sort que a molts llocs han prohibit els pals de fotos i en altres els flaixos. En una segona fase podrien provar de prohibir de fer de beneit davant els punts d’estrès turístic. No és que m’agradi prohibir, Déu me n’alliber, és per tornar a dignificar les obres d’art i altres llocs que solen esser el motiu dels viatges. Si anam a Itàlia a veure estàtues de Bernini, això és el que volem veure: l’escultura, no la bleda de davant que es pensa haver assolit una gesta, com si fos l’Everest. Que si fos una, rai! és que és un seguit-seguit (foto de Copenhaguen).
A la capella Sixtina ja no tens aquest problema, sinó el següent: es tracta d’una aglomeració informe on no te pots deslligar de la massa, el braços que s’estiren per fer una foto no arribes a aclarir si són d’algú en particular o és que ja hem mutat en un organisme de mil braços. Almanco té l’avantatge que si te canses pots estirar els braços que te quedin i arrufar els peus i ‘te duen’. Per aquesta experiència i casos semblants (l’Alhambra, frescos de Leonardo da Vinci...) convé comprar les entrades amb un mes d’antelació, com a mínim. La millor manera és tenir un nebot d’aquests que tot el dia punyen amb la maquineta, i que te faci cas, si no... hauràs de fer coa com a la llibreria aquella, amb el perill que quan te toqui ja tanquin... o t’has equivocat de coa!
Totes les candidates a octava meravella del món, i molt d’altres llocs que s’han fet famosos per una pelicul.la, una piulada trending topic, o de vegades un malentès, ja estan saturats. La influència del que corre més per les maquinetes pot esser un bon problema. Anglaterra, fora de la capital, no entraria als ‘Top Ten’ dels llocs per visitar, però també hi ha excepcions. Com que el mur d’Adrià també està senyalat d’haver estat inspiració per els Jocs de Trons dels dallons, doncs ja hi ha molts interessats en fer-se la foto a damunt, i ja n’han espenyat trossos.
Un poc més avall es troba Stratfort-Upon-Avon, que ja queda enfora de les octaves meravelles, però si afegim que és el poble natal de Shakespeare ja és un bon motiu per anar-hi a trobar-se amb els altres turistes que cerquen el mateix. No és un cas de sobresaturació com els primers mencionats, però és interessant comparar-lo amb un poble de prop que és Warwick. Per a no discutir deixem-ho en què són molt semblants com a llocs pintorescos, l’única diferència és que a Warwick no hi va néixer Shakespeare (no podia néixer als dos llocs), aleshores a aquest darrer poble hi pots passejar amb tranquil·litat absoluta i gaudint molt més a plaer de l’entorn. A part que Shakespeare va escriure tota la seva obra a Londres i no és clar que tornàs al poble aquell ni per veure la seva dona. Però això és irrellevant, i gairebé irrisori si ho comparam amb els tres mesos que va estar Chopin a la Cartoixa per ordre del metge, no és que li agradàs. Aquí no ens n’ensenyarà ningú, de treure suc a les pedres i... Se m’acaba el paper. Podeu continuar cercant per internet ‘a les Illes Tot Inclòs’, ‘saturació Florència’, ‘gentrificació Venècia’...
Ja m’ho deia mon pare: conhort de molts, conhort de bísties.
1 comentari
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
El problema de tot plegat -pens- és que sortir, fer turisme, viatjar, s'ha convertit en una requisit social. No ets ningú si no viatges i si hi vas a llocs llunyans i exòtics millor. De vegades, a les converses entre companys de feina parlam del que farem quan ens arribi la jubilació i tots coincideixen en un verb: viatjar. La major part dels meus companys i companyes ja ho fan ara, això de viatjar. N'hi ha que són molt ecologistes i es preocupen pel reciclatge, pel consum d'aigua, per comprar productes de proximitat (que a Mallorca n'hi ha ben pocs), per usar la bicicleta i no et cotxe, pels microplàstics... però no es plantegen la quantitat de CO2 que llançarà a l'atmosfera l'avió que els portarà a Vietnam, Nova Zelanda o Belice, la contaminació que provocaran els cotxes que els duran amunt i avall en els seus llocs de destinació, ni tampoc es preocuparan per saber on van les seves deixalles (orgàniques o no) en el país que visitin. Som un munt de contradiccions.