A l'antiga República Democràtica Alemanya corria un acudit que explicava que un obrer alemany aconsegueix un treball a Sibèria. Sabent que tot el seu correu serà llegit pels censors, els diu als seus amics: «Acordem un codi en clau: si vos arriba una carta meva escrita en tinta blava, vol dir que el que hi explic és cert; si està escrita en vermell, és fals. Al cap d'un mes, els amics reben la primera carta i està escrita en tinta blava. Diu: «Aquí tot és meravellós: les tendes estan plenes, el menjar és abundant, els apartaments són grans i amb bona calefacció, als cinemes passen pel·lícules d'Occident i hi ha moltes al·lotes guapes disposades a tenir un romanç. L'única cosa que no es pot aconseguir és tinta vermella».

Si hi pensam fredament, no deixa de ser una paradoxa que es vulgui prohibir la col·locació o exhibició en espais públics de llaços de color groc o, fins i tot, com a Estellencs, s'arribi a requisar el paperí de festes de color groc i tot això fer-ho en nom de la llibertat.

És una paradoxa infinita dir «no hi pot haver símbols de color groc als espais públics, perquè aquests expressen l'opinió que a Espanya hi ha presos polítics i no hi ha llibertat i això no és cert, perquè Espanya és un Estat de dret i no hi ha presos polítics».

Precisament, allò que demostraria que hi ha llibertat és que no es prohibissin els llaços, ni el color groc.

Si continuen així, haurem d'explicar a tot el món que Espanya és una democràcia, que tot va molt bé, que no hi ha presos polítics i que gaudim d'una gran llibertat d'expressió... Però, això sí, el color groc està prohibit.