L'aportació d'Agatha

Mary Clarissa Miller, nom primerenc de l’escriptora, pertanyia a una família acomodada, típicament victoriana; va tenir professors particulars fins que va partir a París per estudiar en una selecta escola per a jovenetes de casa bona. Després d’acabar els estudis es va casar amb un militar d’aviació, Archibald Christie, en el decurs de l’esclat de la primera gran guerra. Per mor de la conflagració el matrimoni es va haver de separar i va ser quan l’escriptora començà a treballar en un hospital. Va ser allà on va aprendre els secrets de la fabricació de potingues, píndoles i verins de diversa índole que tan útils li varen ser després, en haver d’aportar realisme als assassinats d’algunes de les seves novel·les.

Va ser en aquest període —1914-1918— quan va escriure el primer relat amb el títol El misteriós cas d’Styles, llibre que en un primer moment va ser rebutjat per les editorials. L’any 1926, Christie publicà L’assassinat de Roger Ackroyd. Archibald l’abandona i la dona, víctima d’una greu depressió, desapareix misteriosament d’escena durant un temps. En un viatge posterior a l’Orient Mitjà, va conèixer l’arqueòleg E.L. Mallowan. Es varen casar i gràcies a l’estabilitat familiar, segons algunes cròniques, Christie engega definitivament la gran producció novel·lística que la va convertir en la gran dama del relat policíac britànic.

Els dos grans personatges de les seves obres, Hèrcules Poirot —policia retirat, excèntric, barroc, absurd i una mica ridícul però petulant— i Miss Marple —de senzillesa prudent, dona assequible i plena de seny— garanteixen l’èxit de les seves novel·les, ambientades, la major part d’elles, en una luxosa, i sovint exòtica, ambientació victoriana, habitada per personatges selectes però capriciosos, alguns fracassats, displicents i egoistes. Si hi afegim la morbositat del crim, resultà que Christie havia aconseguit la millor fórmula per accedir a un gran públic consumidor del que s’ha anomenat gènere subliterari, trivial i fútil.

Efectivament, els detractors de la seva obra sovint li han retret el caràcter conservador dels personatges, l’argument simplista i un estil rudimentari d’escriure. Doncs bé, vet aquí el secret de l’èxit de vendes, segurament. Una de les pretensions de la novel·lista va ser guanyar diners, com en fan els editors de la revista de celebritats, Hola, i va anar per feina. Hem de creure que la literatura remarca l’exploració estètica del llenguatge, cosa que a Christie no li va preocupar gens. L’estructura dels seus llibres sempre és molt similar. Poca capacitat descriptiva —tot el contrari de Josep Pla que no aturava de pensar fins que havia trobat l’adjectiu precís—, poca imaginació a l’hora de crear caràcters. Res, el secret va ser l’habilitat que va tenir per trobar el patró ideal de les seves trames. Tal com va dir Anthony Burges en un memorable article que va publicar, amb motiu de la celebració del centenari del naixement d’Agatha, ella escrivia com si no hagués tengut avantpassats literaris. Tant va ser així que tot, en les seves narracions, es redueix a un joc d’endevinació, amb el mínim nombre possible de paraules escrites i encara d’expressió senzilla, fàcilment a l’abast del gran públic. És per aquest motiu que sempre s’ha dit que Christie ha estat una escriptora bona de traduir.

No és que la narradora britànica no tengués talent —i tant que en tenia! Podríem dir, però, que tal volta l’hauria pogut aprofitar millor perquè el va malbaratar. D’altra banda, les seves trames es redueixen a la mera intriga, la d’esbrinar qui serà l’assassí, a un problema de deducció, a l’exercici d’anar descartant; tot tan asèptic com omplir una proposta de mots encreuats o com un altre hobby d’habilitats qualsevol. Va ser per això que quan va irrompre amb força el gènere denominat negre, entre els anys 40 i 50 del segle XX, la novel·la del simple enigma i dels ambients ja una mica artificials de Poirot o Miss Marple començaren a patir una certa decadència. La nova manera d’escriure novel·les policíaques —el delicte va passar a ser un pretext, l’anècdota que donava cobertura a una revisió crítica del fet social— de Dashiell Hammett, Chandler o Himes i companyia, auge posterior a la segona guerra mundial, va ser determinant. I ara que som aquí, afegirem que també s’ha de respectar el fet que hi ha gent que té una predisposició a la moderació literària i que gràcies a Christie, molta d’aquesta gent, per ventura va tenir la possibilitat de passar de llegir les aventures de Poirot a llegir les novel·les de criminals que va escriure W. R. Burnett, posem per cas.

Agatha Christie va tenir sort en les versions cinematogràfiques dels seus llibres perquè l’any 1974, Sidney Lumet va rodar Assassinat a l’Orient Express, amb un repartiment de grans artistes. L’escriptora va ser a temps de poder visionar el film perquè no va morir fins a dos anys després. Abans, l’any 1945, el director René Clair, també havia rodat amb bon gust, la versió de la cèlebre novel·la Deu negrets, i encara després, l’any 1975, es va rodar una altra versió, no tan afortunada segons la crítica, d’aquesta mateixa novel·la, en aquest cas dirigida per Peter Collinson. També hi hem d’afegir la versió de Witness for the prosecution, escrita i dirigida l’any 1957 per Billy Wilder.