Dos poemes a Josep Maria Llompart

Tomeu Martí28/01/18 0:00

El 28 de gener de 1993, ara fa 25 anys en punt, jo vivia a Barcelona. Aquell dia vaig rebre una telefonada en la qual, una veu amiga, m'informava d'una trista notícia: Josep Maria Llompart, el gran poeta, el gran patriota, acabava de morir. Havia tengut l'honor de conèixer-lo i tractar-lo i la mala nova m'entristí profundament.
Aquella mateixa nit vaig fer un poema titulat 'Homenatge':

L'idolatrat paisatge
De la Mallorca enyorada,
De sobte s'enfosqueix,
L'ombra del teu darrer viatge,
Amb llàgrima desconsolada,
De foscor el recobreix

Orfe queda la poesia,
I el País sense algú
Que el sabia conduir,
Sense brúixola, sense guia...
La sendera serà més llarga, sense tu,
I es farà molt més dur el patir...

Amb enyorança cridarem:
Guanyarem, guanyarem!
Potser massa tard
Perquè tu ho puguis veure
Josep Maria Llompart,
Però ho pots creure,
Des del teu nou estatge
A la merescuda glòria,
El nostre millor homenatge,
Serà la victòria!

El 2003, per iniciativa de la revista S'Esclop, es va fer un homenatge poètic a Llomaprt i aleshores, vaig escriure-li un altre poema. Ho vaig haver de fer amb la mà esquerra, perquè la dreta me la vaig rompre en un accident de moto.

El poema el vaig titular 'Homenatge a la mà dreta del Castelao mallorquí, Josep Maria Llompart de la Peńa', i anava encapçalat per un vers de Llompart que diu "A poc a poc es mor la meva mà":

Que no mori mai
el fruit de la teva mà destra,
tremolosa, blanca i suau.
Que visqui per sempre
la mà noble del nostre Castelao!

Que no mori mai
el teu verb ver, pur, etern.
Fidelíssim, vellutat i emmidonat.
Aigua clara, llima esmolada.
Espiga tendra.

Que no mori mai
la paraula teva, neta, sòlida, puntual.
Subtil i pulcríssima.
Mocador amb randa de seda virolada.

Que no mori mai
la llengua dolça i atupada,
tres vegades afirmada abans de pondre's el sol:
català, català, català.

Que no mori mai
l'amor plàcid, esguard pur,
a vegades finestra closa,
a vegades cobricel de domàs.

Que no ens matin mai
la terra amor, rosa negra,
vena vessada, tènue tapís assolellat.
Fester de lluna i flama encesa.

Que no mori mai, Llompart, el teu record.