La matança d'Atocha i la transició inmodèlica

El franquisme sense Franco no es va consolidar per diverses raons, però, sens dubte, una principal va ser la mobilització obrera. L'any 1976 va començar amb un moviment vaguista sense precedents: La indústria, la construcció, els transports, i molts serveis madrilenys paralitzats; el Baix Llobregat en vaga general; vagues generals que s'estenien per altres llocs de Catalunya, i també d'Euskadi, País Valencià... Durant el primer quadrimestre de 1976 Espanya és un Estat en conflicte social gairebé permanent. Al moviment de lluita obrera s'incorporen amb força, també a Mallorca, les dones amb les protestes laborals a l'hostaleria, la indústria tèxtil, i la confecció (en aquella època encara no s'havien deslocalitzat les fàbriques), i al comerç de grans superfícies. Sectors com els de la sanitat i l'ensenyament s'incorporen al moviment vaguista. Les vagues dels treballadors i treballadores es combinen amb la lluita de les persones en atur (la crisi era força cruel). A casa nostra "Els dies tretze i catorze de gener de l'any setanta-sis, un grup d'obrers en atur s'enclaustraren a l'església de Sant Miquel de Ciutat de Mallorca, en protesta per la seva situació laboral, i per la intervenció de la força pública en un assumpte d'exclusiva incumbència sindical" ("Mallorca i món obrer". Llorenç Capellà. Editorial Moll. 1977). En el número de març de la "clandestina" publicació de la Coordinadora de les Illes de Comissions Obreres, "UNIDAD", sota el titular de "Sangre obrera en Victoria, Elda, Tarragona y Basauri", es pot llegir: "Cuando leáis este número aún estará fresca la sangre de los cuatro obreros caídos ante las balas de la policía en Vitoria, y de los asesinatos en Basauri, Tarragona y Elda". En recordar la situació dramàticament conflictiva de l'any 1976 és impossible oblidar Arturo Ruiz, Mari Luz Nájera, o Carlos González, morts a les manifestacions per l'amnistia. Òbviament, la seva sang no va ser vessada per a una amnistia que amnistiés els criminals franquistes!

La situació de conflictivitat sociolaboral continua estenent-se i endurint-se l'any següent. A les Illes, entre altres mobilitzacions, es viuen impressionants vagues a la construcció i el metall. És en aquest context en el qual s'ha d'analitzar la massacre en el despatx lligat a CCOO i al PCE del número 55 del carrer madrileny d’Atocha la nit del 24 de gener del 1977. De ben segur, allò que es perseguia era frenar l'impuls de la lluita obrera que, a més de les reivindicacions laborals, incorporava les demandes de llibertat i democràcia de debò, i així condicionar àdhuc més l'inevitable procés de metamorfosi de la dictadura a una democràcia formal.

Els trets que van assassinar en el despatx madrileny del Carrer Atocha els advocats laboralistes Enrique Valdevira, Luis Javier Benavides, i Francisco Javier Sahuquillo; l'estudiant de dret Serafín Holgado; i l'administratiu Angel Rodríguez; i que van ferir greument Miguel Sarabia, Alejandro Ruiz, Luis Ramos, i Dolores González, casada amb Sauquillo, embarassada, i que va perdre l'infant que esperava, són d'aquests episodis de la violència ultradretana en la transició espanyola, no del tot esclarits (llàstima que investigadors com ara Xavier Vinader no puguin seguir investigant-ho), ni molt manco són fets als quals no s' ha fet justícia.

En qualsevol cas, ara que fa quaranta anys d'aquell acte de condol pels assassinats en el despatx d'Atocha i de lluita per la democràcia a l'església palmesana de Sant Nicolau, és hora de reconèixer que la transició va ser profundament inmodèlica. Potser, per part dels demòcrates de debò, es va fer el que era, donada la correlació de forces, possible. Però, cal acabar (o reiniciar) la partida car, amb Miquel Martí i Pol, "tot està per fer i tot és possible".