TW
11

Malgrat el nivell de compliment dels Acords pel Canvi és òptim, més enllà dels percentatges, i les diferències entre el Govern actual i l’anterior abismals, tant en la ideologia com en la manera de fer, un any després sembla que la insatisfacció recorre l’entorn de les forces progressistes i sobiranistes. Motiu més que suficient tant per fer autocrítica, com sobretot per veure en què hem fallat, veure què hem de fer en el proper curs, i alhora no perdre de vista quins són els límits o condicionants de l’acció de govern i en definitiva, el paper de les institucions en la transformació de la societat.

La insatisfacció, al meu parer, es deu a diferents motius, primer si voleu pels propis governants: errors si voleu en els nomenaments, a l’hora d’assignar tasques i responsables, que mai no és fàcil, i en canvi sí que és fàcil ser devorat per la maquinària burocràtica, una maquinària que també s’hauria de transformar tot i que això no sembla ser una proposta massa recurrent als programes dels partits polítics. Dins aquest camp, també diré que tenc la sensació que hauríem de conviure amb la contradicció entre voler que tot es faci ja, i la demanda social de participació i diàleg per prendre les decisions importants: si no hi sabem conviure, ens frustrarem. Han de ser compatibles, i no hem de desesperar, o tornam a l’època dels decrets-llei. Això val tant per a la regulació del lloguer turístic o per a qualsevol proposta amb què totes coincidim que hauria de ser duradora, com l’establiment d’un sostre de places turístiques i altres mesures que permetin avançar cap a un altre model social i econòmic.

Segon, no som conscients dels condicionants amb què els gestors s’hi troben dia rere dia a les institucions: no sols les administracions (ara governades pels progressistes) no són el mateix que eren fa uns anys, sinó que són molt pitjors en termes de possibilitat de desplegar polítiques públiques. Som menys sobirans  del que no ho hem estat en les darreres dècades, i per això el PP i C’s no es tallen ni un pèl, en el seu Pacte, a vincular el Fons de Liquiditat Autonòmica  (FLA) a l’incompliment del dèficit per part de l’Estat: l’Estat gasta, i les Comunitats que paguin en forma de retallades de serveis bàsics. Aquest és l’imperi espanyol de la Llei, i el neocentralisme ens colpeja sense complexos! Això, sense comptar amb el problema estructural de l’infrafinançament i de l’espoli permanent que es posa en evidència amb el maneig dels Aeroports, els Ports, o de la Demarcació de Costes, que només són màquines de fer doblers per a l’Estat mentre aquí ens creuam d’acusacions a veure si feim això o allò per fer una mica de contenció al col·lapse.

I tercer, la manca d’implicació de tothom al mateix nivell en la tasca de transformar, des de la gestió de les institucions: és obvi que una de les principals forces que es reclama del canvi no s’ha volgut «contaminar» de la responsabilitat (i un moment donat, el desgast) que implica governar. Uns podem assumir la part de no haver cobert les expectatives, però a altres encara els expectam, sincerament, per qualque cosa més que abundar en el desgast dels altres. Com a demostració d’això, comparau el nivell de compliment del Pacte del Botànic amb el dels Acords pel Canvi: mentre aquí s’han fet més coses, també la insatisfacció és més gran gràcies al renou generat, innecessàriament. Entre totes hem de mirar de no minar la il·lusió col·lectiva encetada en desallotjar el govern de Bauzá, i això també és un deure no escrit als Acords pel Canvi.

Les tres qüestions esmentades (i segurament moltes altres que em deix) condicionen però no determinen l’acció de govern. La qüestió és que les tenguem en compte i sobretot que encertem en allò que és prioritari abordar en el proper curs polític. Des de MÉS ho tenim clar: dotar com cal les polítiques ambientals, i això s’ha de notar tant en el pressupost, com amb els projectes que l’impost turístic hauria de finançar. Avançar en la dignificació de la cultura i l’ús social de la llengua. Consolidar el tercer pilar de l’estat de benestar que són els serveis socials, amb la instauració de nous drets ciutadans com la Renda Social. Continuar recuperant uns serveis públics castigats pels estafadors de la crisi. Seguir batallant amb qui governi a Espanya per poder governar-nos com cal. I el més important de tots, perquè és el que els engloba a tots: el canvi de model de desenvolupament, la mare de totes les batalles, la més complexa i malgrat la urgència, aquella que ha de menester més seny compartit si de veres volem canviar la deriva d’una economia subordinada a un sol sector i que no contribueix a fer una societat més justa i equilibrada. Quasi res. I des de la política pública podrem fer cosa, però aquesta, amigues i amics, és una assignatura que ultrapassa el paper dels nostres governants, i que ens han d’implicar a totes si de veres volem un canvi.