Els Jocs Olímpics i les minories

Els Jocs Olímpics són una oportunitat per reflexionar sobre la vida i l'esport. Per una vegada, tenim l'oportunitat de veure i aprendre sobre disciplines com  el tir amb arc, la natació, el bàdminton, la gimnàstica rítmica o el rugby  a set.
 
Una imatge on apareixia una jugadora de volei alemanya en biquini i una altra egípcia, totalment coberta, era una altra reflexió que obria la Universitat de Cambridge amb un estudi sobre el tractament diferenciat d'homes i dones als Jocs Olímpics, seguit de nombrosos exemples de micromasclisme.

Allò més important és que les Olimpíades són un moment històric que posa a qualsevol persona en igualtat de condicions a través de l'esport. Homes i don  es de qualsevol país tenen la seva oportunitat, el seu moment per aconseguir la glòria, sovint  massa efímera. Enguany, hem vist  també con una fotografia de dues gimnastes  xerrant es  convertia en viral. Eren dues joves de Corea, una del Sud i l'altra del Nord. I és que els Jocs són molt més que esport.       

Circula un missatge per Facebook que es demanava què és més fàcil, que un esportista guanyi una medalla o que els comunicadors espanyols parlin d'algun esport que no sigui futbol masculí. I aquesta reflexió és doble, tant per l'esport minoritari com per l'esport femení.

No conec a ningú que no quedi bocabadat per la màgia dels Jocs, on es poden veure totes les disciplines que després estan desaparegudes dels mitjans els següents quatre anys. Tant de bo aquesta vegada sí poguessin esdevenir la primera passa per normalitzar l'esport als mitjans.  Es torna a posar de manifest l'etern debat entre el monopoli del futbol i les audiències.