Males arts i art útil

L’art adquireix valor econòmic –moneda de canvi- quan l’obra per a l’ús i el consum no serveix més que per al gaudi estètic. Aquesta seria l’exigència del negoci mercantil. Per paga l’ideal seria un altre, si fóssim capaços de millorar en nostre nivell d’exigència. Passar de la contemplació plaent, decoració amable, a l’ambició de tenir-hi una vinculació més completa; arribar a entendre quin és l’assumpte de la proposta que ens fa l’artista, copsar l’oferta de tal manera que puguem avançar de l’autosatisfacció agradable a la consciència més exigent. En un entorn que és àrid, el plaer –de la contemplació- allibera, però només serà el sacrifici que representa la voluntat crítica, comprometedora, allò que ens permetrà créixer, consolidar espais de llibertat, també personal. L’art ens hi ajuda.

Si és cert que l’art omple la sensació de buidor que sovint tenim, hauríem d’ambicionar que el valor estètic ha de ser útil per a la rebel·lia; vol dir això transcendental. L’art només serà rellevant si és problemàtic; és a dir, si és útil per a cohesionar, també individualment. Només tendrà interès humà si la proposta va més enllà de la mera compensació, si ens interpel·la, si ens vincula a una altra realitat (possible), si la trobam perquè hem cercat com a receptors diligents que som. Qüestionar els valors –morals, legals, hegemònics- universals haurà de produir dolor abans que conhort.

El deure de l’artista no ha de ser el d’oferir res que tengui un sentit ja consumat, la proposta no ha de ser previsible; ha d’estar fora de lloc (comunitari); s’ha d’interessar per allò que tal volta és humà però que encara està desatès com a valor que (també) podria ser universal i en canvi no té vigència. Ens conformarem amb la reinterpretació de les coses, però sempre que estiguin ben redimensionades. Tanmateix ja ho va dir l’escriptor Ramón Gómez de la Serna: <¡Es tan difícil escribir un libro verdaderamente nuevo!> I bé que ho devia saber perquè ell a quaranta-cinc anys ja n’havia escrit més de seixanta.

Els artistes tenen un gran avantatge perquè en la societat contemporània, d’ençà del Renaixement, els afers humans que transcendeixen sempre estan en situació de precarietat, en entredit. L’art el que fa és apropiar-se del conflicte. Si ho fa de manera sofisticada, en el sentit de complex, no en el sentit elitista, l’art ens serà útil. El repte de l’art modern ha estat poder elevar allò que és humà a la categoria universal, sempre com a valor relatiu perquè la creativitat té un dret que li és propi. Perseguir la renovació estètica, aquest ha de ser el principal deure. Aspirar merament a una possibilitat de vigència fràgil perquè l’obra personal no ha de perdre de vista el reconeixement al dret d’opinió que també tenen els altres.

Les elits de les societats contemporànies sempre han treballat amb l’ambició que l’art no ha d’estar a l’abast del gran públic. La cultura, per als magnats, ha de ser inaprehensible; per al poble una temptació frustrada. D’aquí el glamour de què s’han revestit els àmbits pictòrics i simfònics, o la modificació dels plans d’estudis als quals ens hem referit. Com que el poder va voler ridiculitzar la poesia –i encara rara-, les avantguardes dels anys vint i trenta del segle passat ja hi feren oposició, una concepció de l’art com a material crític, útil per al contrast.  

L’art prové de la poca habilitat que té el llenguatge quotidià, de la ineficàcia que demostra la comunicació excessivament prosaica. La literatura, la música, la pintura, etc, serveixen per expressar millor el valor (alternatiu) que tenen les coses, ambició que no sap transmetre el llenguatge ordinari. L’art també és útil perquè fa una crida a la societat exclosa: si el món és desagradable i suposadament inefable, l’art s’hi ofereix com a relleu. Tal com ho va dir la dramaturga Yasmina Reza, interfereix entre la dificultat de ser civilitzat i la temptació de ser salvatge.

Accedir a la moral que ens agradaria tenir comporta despesa energètica, sacrifici. És per aquest motiu que l’art ha de ser comprometedor. Els valors hegemònics prosperen a base de deixar l’art fora de l’abast de la gent; acceptar el sofriment que comporta fer un art oportú és admetre que els problemes que hi estan vinculats no estan resolts. És per això que l’art ens hauria de permetre retornar als espais on un cert grau d’incivilització –enyorança coratjosa- ha de ser possible, zona que ja no és a l’abast dels models tradicionals. Ja està clar que ens acusaran de ser uns excèntrics; d’això és tracta, de fer entendre que no som gent normal, tal com insinuen els versos del poetà xilè Hernán Miranda: Para un pecador y para un virtuoso/la tarea es agotadora y frustrante por igual. I encara més: Todo encaja con todo y no parece tarea fácil desligarse de este designio.