Individualisme

Ara bé, l’individualisme, sense altres condiconants, tampoc no porta enlloc. L’individualisme porta al narcisisme, a mirar-se contínuament el llombrígol (o guixa o melic, que tot va bé per dir-ho) i, en definitiva, a la malaltia mental. Les persones, a banda de ser nosaltres, cadascú ell/a, de tenir els nostres drets i de poder desenvolupar-los, vivim en societat, amb d’altres persones, que molt sovent ens configuren a nosaltres mateixos, a cadascú de nosaltres, i, a més, donen sentit a les nostres vides. Nosaltres, sense la resta, sense les persones del nostre entorn, no seríem qui som. Encara més: no seríem ningú, perquè existim en la mesura en què coexistim. Per això tenen sentit les religions, perquè relliguen. I no parl d’una en concret, sinó del fet religiós en general.

Vivim en una societat amb dos pols de fricció absolutament contraposats i que tots dos constitueixen degradacions del millor de l’individualisme i el millor del societarisme (per dir-ne d’alguna manera). D’una banda, som en un món cada vegada més individualista. Les persones tendeixen cada vegada més a competir, en comptes de tenir a cooperar. Fa tres o quatre dècades, quan la gent de la meua generació preparava oposicions, ho feia en grup, passant-se apunts, compartint descobertes, llegint llibres en comú, fent-ne resums i passant-los als altres opositors (que eren, per descomptat, també competidors). Ara existeix una cultura radicalment diferent: resulta raríssim trobar dues persones que preparen oposicions conjuntament. És encara més impossible que ningú comparteixi uns apunts, o que en prepari per a un grup de persones, o que socialitzi coneixements, si ha de competir amb algú altre.

Ho veig cada dia amb els meus alumnes: cadascú es preocupa de si mateix, i tota la resta li importa un rave. I, per descomptat, ningú no s’alegra dels èxits aliens ni sent cap necessitat que els altres puguin alegrar-se dels propis. Es tracta de competir i de quedar davant dels altres, i res més. No entenc, per cap cantó, quin tipus de satisfacció psicològica s’hi pot trobar, en aquesta manera d’actuar. Potser perquè som fill de l’Eivissa tradicional, moltíssim més comunitària que no l’actual. Tenc la sort d’encara haver pogut participar en esclovades col·lectives d’ametlles, o d’haver anat en colla a collir les garroves d’algú que s’havia posat malalt, o fetes similars, avui tan exòtiques.

I, a l’altre cap de la corda, que potser no deixa de ser el mateix, veig qüestionada sistemàticament la propietat privada i els emprenedors presentats com una mena de malfactors. Certament, quan s’alien els ultraindividualistes amb els col·lectivistes sense criteri en surt una part important d’això que provoca patiment a les nostres illes. I que impedeix d’abordar amb una certa naturalitat els problemes que pateix la nostra societat i els reptes que se li presenten.

Ho veim, per exemple, en qüestions com la gestió del turisme i l’habitatge. Veim una aliança estrambòtica, però prou similar a la de n’Aznar i n’Anguita de finals del segle XX, entre els individualistes a ultrança (que mai no oferirien una habitació a un treballador si pot ocupar-la un turista, encara que siguin els que més habitacions posseeixen de les illes) i els que pensen que ningú no hauria de poder treure profit d’una propietat privada, senzillament perquè no n’hi hauria d’haver. Entre uns i altres treballen ferotgement perquè no es puguin democratitzar els guanys del turisme. No entenc per què es manté, idò, la hipocresia d’impedir que els que més s’entenen facin govern. O el problema és que en Rajoy n’hauria de ser el president i en Pablo Iglesias només podria ser-ne vicepresident?