Ens acostam a la data en què haurem de decidir la composició del nou parlament espanyol (en versió doble: Congrés dels Diputats i Senat). Tot apunta que la matemàtica que ha fet impossible la formació de govern l’hauria de tornar a fer impossible després del 26J. Però la paciència de la gent té un límit. I la paciència de les institucions europees (dites per alguns comunitàries) també. Per tant, sense comptar amb cap bolla de vidre, podem suposar que, contràriament al que va ocórrer després de les eleccions de desembre passat, ara sí que ràpidament es formarà govern.

Faig referència a la matemàtica per una qüestió molt elemental. Tot apunta que, per segona vegada i gràcies a la desaparició del bipartidisme a Espanya, el catalanisme o el nacionalisme basc no pintaran res en la confecció del futur govern de l’Estat. El nacionalisme espanyol, en aquest sentit, hi surt guanyant a les totes. Si hi ha hagut alguna etapa en què, des del govern de l’Estat, es mostrava un mínim respecte envers determinades reivindicacions de les nacions sense estat, ho hem d’atribuir a la necessitat matemàtica de CIU o del PNB per formar govern. Desapareguda aquesta necessitat matemàtica, gràcies al quadripartidisme espanyol, tot es tenyeix d’un únic color nacional.

Passi el que passi en el procés d’autodeterminació en marxa, resulta d’allò més obvi que l’Estat de les autonomies, tal i com es va concebre al principi de la Transició, ja ha fet el seu camí. I fa temps que està de tornada.

També fa la impressió que està de tornada la disputa a partir únicament dels eixos dreta-esquerra, que sempre ha semblat una disputa inevitable al regne d’Espanya. I sembla un tipus de disputa totalment periclitada perquè ja vàrem veure que, si partim dels eixos, no hi ha manera de formar govern. Amb els números de les eleccions passades, l’eix conservador (PP i Ciutadans) no sumava de cap de les maneres, però tampoc no sumava, sense altres suports, l’eix d’esquerres (PSOE-Podem). A aquest eix, suposant que no hi hagués hagut la meitat del PSOE i la meitat de Podem (per dir alguna cosa) que haguessin estat en contra de formar un govern progressista, s’hi hauria hagut de sumar algú més, per poder arribar a fer una majoria absoluta.

Algunes enquestes mostren que l’únic canvi que hi haurà a les eleccions del juny en relació a les del desembre serà el sorpasso de Podem al PSOE. Des del meu modest punt de vista, aquesta circumstància encara està per veure, perquè està més de moda dir que votaràs Podem que no dir que votaràs socialista, i la gent, quan és enquestada, no sempre diu la veritat. Però, suposant que aquest sorpasso es produís, tampoc no faria la cosa gaire més factible. Per quina raó hauria de donar suport el PSOE a Podem per fer president Iglesias quan, uns mesos abans, Iglesias hauria pogut fer exactament el mateix? Qui podrà criticar el PSOE perquè deixi governar el PP, si Podem ha estat el partit que s’ha estrenat en aquesta qüestió?

Com que l’eix dreta-esquerra no permetrà formar cap govern viable, resultarà del tot imprescindible basar-se en alguna altra cosa. I l’altra cosa, inexorablement, haurà de ser, o bé un govern del més votat en minoria (a canvi d’algunes garanties d’estabilitat parlamentària), o una “gran coalició”. En aquest cas, previsiblement, el govern estaria format per PP, PSOE i, amb suport extern o fent part del govern, Ciutadans. És el que demana la majoria política d’Europa, és el que demanen els més significats de l’IBEX35, i és el que veu amb més bons ulls una minoria majoritària de la societat espanyola.

Amb aquest panorama, és sorprenent que la part majoritària del nacionalisme no estatista, a les illes Balears, s’ho jugui tot a l’eix dreta-esquerra. He de dir que m’hauria agradat veure en Mateu Xurí, en De Luis i en Toni Verger compartint cartell. Com m’hauria agradat que el gruix del nacionalisme illenc treballàs en una candidatura transversal, representativa de les diferents ideologies, i amb una prioritat compartida : treballar per a les Illes Balears. Perquè, al cap i a la fi, se suposa que ser nacionalista no estatista, entre nosaltres, implica treballar per la nostra sobirania. A petita escala, emperò, arrossegam el mateix problema que, a gran escala, pateixen al Principat: la desunió. Record la primera pregunta d’en Landsbergis, qui va proclamar la independència de Lituània, quan, als anys norantes, va venir a Barcelona: vostès, estan units? Vint anys després podem començar a avaluar la importància d’aquesta qüestió.