El programa electoral de Syriza havia promès posar fi al rescat. També no pagar pus una part del deute i revertir les polítiques d’austeritat en benefici del poble. Varufakis encara va anunciar el seu pla alternatiu: piratejar la web de la secretaria general d’ingressos públics, controlada per la Troica; apropiar-se de les dades fiscals dels contribuents i crear un sistema bancari paral·lel que hauria de permetre fer front a la manca de liquiditat. Tal maquinació no es va dur a terme, segons Varufakis, per culpa de Tsipras.
Una cosa era el programa i una altra de ben diferent va ser la realitat. El Banc Central Europeu, la Comissió Europea i el FMI varen imposar les seves conviccions, tot i no poder evitar que el 62% dels ciutadans grecs votassin, en un referèndum, no a les imposicions de les institucions europees. Encara pitjor, per castigar el resultat del referèndum, Grècia va patir un programa de rescat, el tercer, encara més dur; restricció de terminis per a pagar el deute i, per tant, noves mesures recessives. Tot això amb el vist-i-plau de Tsipras. Davant aquest panorama i amb la intenció de desacreditar la traïdoria i la reproducció del model despòtic, la presidenta del parlament grec, Zoe Konstandopoulu, va denunciar que la democràcia grega estava arruïnada. El poder de l’economia neoliberal no havia permès complir ni una de les promeses electorals que Syriza havia fet el mes de gener de 2015.
L’abús de poder, cop d’estat del terrorisme multinacional contra el poble grec, va representar un doble èxit per al sistema capitalista. Per una part Syriza va deixar de ser Syriza –els seus representants signen les condicions del tercer rescat- i, conseqüentment, el partit que abans representava la rebel·lió passa a acceptar formes de fer política elitistes. El màrketing arracona el discurs (polític) contumaç. Les institucions europees comencen a promocionar Tsipras i el partit engega la nova etapa. Dada rellevant és que en el decurs de la darrera campanya electoral, l’staff del partit ja no promociona Syriza perquè l’eslògan electoral és de caràcter personalista: Dia 20 de setembre, votau el primer ministre. Segons els corresponsals grecs, entre el mes de gener i el mes de setembre de 2015 Syriza va triplicar el nombre d’afiliats, però gairebé la totalitat dels que havien aconseguit la primera majoria electoral, pegaren portada i anaren a parar a les files del partit Unitat Popular. La renovació també va comportar el transvasament de militants.
L’altre èxit derivat, dels partidaris de l’economia neoliberal, va ser l’avís per a navegants que, a través de les institucions europees i dels mitjans de comunicació, varen poder enviar a les diferents formacions de l’esquerra continental: podeu fer de progressistes, varen advertir, no hi ha cap problema, no hi posarem cap inconvenient, però limitau-vos a aplicar les mesures socials permeses, acatant les estratègies del programa oficial europeu perquè representa la solvència econòmica; el programa del sentit comú, el de la moderació, el programa que us ha de garantir, també, la solvència política, la vostra supervivència. Evitau haver de fer el mal paper que han interpretat Tsipras i Varufakis i no us en penedireu.
El final de la revolta consisteix en això, a acceptar la mera administració del model capitalista. Convé recordar que fa poc Pablo Iglesias va manifestar que por lo menos Tsipras ha luchado como un león hasta el final. Efectivament, fins al final de tot, que és quan Tsipras va començar a fer bonda. Això sí, sense corbata. Encara pitjor per a ell perquè el detall del vestit el fa destacar més entre els capitosts ben mudats. Ara ja ningú no duu corbata, entre els esquerranosos europeus; fa part del marge de maniobra que els magnats han concedit. De Varufakis ja ningú no en parla. Ara es dedica a fer de figurant per emissores de ràdio i fòrums acadèmics: el plus de democràcia que encara és ben vist a Europa.
El poder coactiu de les institucions europees, magníficament assessorades, endemés incondicionalment, pels cossos armats que vetllen, ben dotats de pressuposts, per la seguretat pública en general i principalment per la privada. Gent armada que ens protegeix dels terroristes; que ens protegeix del mal que ens podríem fer nosaltres mateixos, per si tenim cap idea esguerrada. Si a sobre ens protegeixen dels humans damnificats que emigren dels països que ens són hostils i amb afany ambicionam a convertir en submisos, què més volem? Què més hem de voler, nosaltres, encara classe mitjana, que arribam a final de mes la mar de bé de calerons?
Entretant, l’esquerra que de moment gestiona el capitalisme amb el permís de la Troica, repensa les coses. En això consisteix també el paper atorgat per les institucions europees. Els agents de l’estatu quo ens resituen i ens instrueixen: ens fiquen les darreres notícies del pensament únic dins el cap. Així mateix, de tant en tant, per allò de solidificar la seva democràcia, donen una mica de raó als opositors crítics; el problema és que després la política mai no hi arriba (a la raó de la subcultura que tenen els rebels).
1 comentari
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Normes capitalistes: 1. La quantitat monetaria ha de esser constant i inalterable. Si tenim una moneda que se diu Euro, se ha de sebre quants de euros hi ha emesos. 2. Si se disposa de un determinat pressupost per gastar sempre se ha de gastar manco, en situacions actuals no se ha de passar del 90% del pressupost. 3. No hi ha de haver usura, o sigui interès nul o zero, ja que per la primera condició la quantitat monetaria no se pot alterar. Hi haurà altres condicions però per ara són suficients les tres esmentades.