Principis

Les relacions diplomàtiques durant el conflicte s’havien ressentit. Per exemple, feia 16 anys que cap president iranià havia estat a Europa. El viatge que ha fet a principis d’aquest any a Itàlia i França s’ha de situar en el context de la recuperació de les bones relacions entre països amb els quals es volen establir relacions comercials.

El primer país que Rohani va visitar va ser Itàlia i amb motiu de la visita el govern de Matteo Renzi va decidir tapar amb cubs de fusta les estatues nues dels Museus Capitolins per evitar la més que possible incomoditat que el president iranià tendria al veure les “obcenes” figures. S’havia d’evitar ofendre’l. L’escrupolositat va arribar a l’extrem de desplaçar el lloc on havien de conversar Renzi i Rohani amb la finalitat que aquest no tengués en el seu camp de visió els testicles del cavall que monta Marc Aureli.

És lògic que quan es convida a algú a visitar-nos s’intenti que la visita sigui el més agradable i còmode possible. Volem que se trobi bé i que se’n dugui un bon record de l’estada. En el cas que estam interpretant l’hoste és el president d’un país que visita un altre en un viatge oficial, per tant, com a representant d’un poble. La recepció del representant ha de ser proporcional al respecte que mereix el seu poble per la qual cosa s’han de seguir unes determinades normes de cortesia, hom vol que mentre duri la visita es trobi com a casa seva. I mai tan ben dit això perquè les mesures que les autoritats italianes prengueren no tenien res a veure amb casa nostra, sinó més bé amb la seva. Tapar les estatues nues i evitar que pogués veure els testicles d’una estatua de cavall (m’agradaria saber com ho fan per evitar veure els testices ja no d’estatues sinó dels diversos mamífers que segur circulen pel pais), no té res que veure amb allò que nosaltres consideram acceptable. Era necessari arribar a aquest extrem? Es varen fer excessives concessions? On és el límit entre la cortesia i la humiliació?

A diversos mitjans de comunicació estatals i internacionals s’han sentit moltes veus criticant les mesures del govern italià, i amb molta raó. Per què es varen prendre aquelles mesures? A Hassan Rohani veure les estatues nues el podien incomodar, fins i tot ofendre i donat que anava carregat de projectes per oferir als europeus no era qüestió d’enfadar-lo. Solució: les tapam i problema resolt.

Estam davant d’un conflicte entre principis i van guanyar els principis del president iranià. Dit d’una manera grollera: ens vàrem baixar els calçons. I els nostres principis? Per un occidental que no sigui un descerebrat entra dins la normalitat veure a museus, a places, al cinema i a la televisió, als llibres i periòdics cossos nus, i si no ens agrada veure-ho giram la cara i s’ha acabat. En canvi altres cultures i societats això no passa i fins i tot aquestes coses es persegueixen i per elles es mata. La tolerància, el respecte dels drets humans, la llibertat d’expressió... són la base de la nostra forma de vida i són irrenunciables. Però en aquest cas la tolerància i el respecte han anat tan lluny que s’ha tolerat l’intolerància, s’ha respectat la falta de respecte.

Algú podria pensar que el que ha fet el govern italià és la norma que es segueix en visites d’aquest tipus. Però això no és ben bé així, ja que si la visita fos a l’inrevés, és a dir, que el president italià fos el que visitàs Iran, no haguessin destapat les estautes nues si és que en tenen i tampoc haguessin deixat a la vista els testicles d’algun animal (quina gran visió!). Haurien fet les mateixes concessions? Crec que no. És a dir no hi ha reciprocitat. Si volem que Europa sigui sent una referència de viure bé (en el sentit d’una vida digna), amb llibertats i drets, no es poden fer concessions d’aquest tipus.

Si això hagués estat un fet aïllat tendria una importància relativa. Tanmateix, no ho és. D’un temps ençà la renuncia als nostres principis és constant. Mirem si no com tractam als refugiats. Ja sé que és un problema complex i que no té fàcil solució, però no podem renunciar a acollir-los, mereixen una vida digna. Perquè és indigna veure com arriben, és indigna com els tancam a camps de refugiats, és indigna com els tractam. I no és renunciant als nostres principis que resoldrem el problema, ans al contrari, aquest només es resoldrà amb llibertat, igualtat i fraternitat.