Nabí, torsimany del bé il·lusori

La coexistència pacífica no ha estat mai possible, en termes de confrontació per imposar un objectiu raonable. Haurem de concedir, doncs, que si alguna cosa representen els incrèduls és el valor de la modèstia. L’escepticisme que Carner expressa en la seva obra Nabí ja és un clàssic: la convicció que la facultat humana de racionalitzar és inadequada, segons ens indiquen les dades materials i immediates provinents de l’experiència, si hom hi posa esment i defuig les supersticions. En el poema narratiu Nabí la figura de Iahvè no s’ha d’interpretar com a objecte d’una fe religiosa, sinó com a valor simbòlic que destaca el poeta amb l’objectiu de ressaltar la voluntat de racionalitzar a l’entorn del bé. Aquest aspecte ja el va advertir Gabriel Ferrater en un estudi introductori de l’obra. Per tant, Iavhè muda en un super-jo, tal com ho era, per exemple, Godot per als personatges de l’obra de Samuel Beckett. La idealització del bé que sempre decep perquè no acaba de concretar-se mai. Les expectatives que posam uns i altres en les coses i en els éssers i que sempre condueixen a la decepció. Emil Cioran ho expressava de tal manera: esperar massa cosa dels altres condueix a la infelicitat.

Una de les idees que transmet el poemari de Carner, totes extraordinàriament expressades, seria la de la conveniència de creure que amb poca cosa n’hi hauria prou perquè anar enllà –la creació d’expectatives-, voler comprendre, voler fer raonables els esdeveniments, ens conduirà a la insatisfacció i, tanmateix, a creure que som uns insensats, si és que som capaços de revisar. Pel que fa a la fe que esmerçam en el proïsme, no hem de posar confiaça en el que ens prediquen i la incredulitat, posterior a tota decepció, ens hauria de bastar per a una comprensió aproximada de les coses, com a antídot contra la infelicitat excessiva, innecessària. Només tenim a l’abast la conveniència de ser objectors i cap altra possibilitat. Impugnar sense pretensions perquè serà debades.

Tanmateix tot allò que indueix la població és ple de defectes; el bé és un concepte terriblement autònom, com ho és d’indiferent Iavhè, a qui Jonàs apel·la inútilment. El bé no seria més que una idealització humana que ens condueix a una recerca que sempre ens decep, com ho era, ja ho hem dit,  Godot, mer ideal infundat, per als personatges de Beckett. Però no tenim remei. No sabem estar sols, fora dels marges dels viaranys que ens han traçat, encara i tot si sospitam que són simplement il·lusoris perquè sense la idealització de les coses restaríem desassossegats. Ja ens ho adverteix Fernando Pessoa en el Llibre dels desassossecs o en alguns dels seus poemes: No ens manca res,/perquè res no som. Savi és aquell que s’acontenta/ amb l’espectacle del món. Tal volta els místics sí que s’hi apropen, a la saviesa, perquè han avaluat com a no resolutòria la voluntat de passar comptes amb les coses, amb els dies i amb els éssers. Alguns versos de Carner per ventura ens servirien d’orientació.

Jo no só fer, sinó minvat per la tristesa.

¿Què em valgueren treballs i paciències

i haver de voler de Déu salmodiat

i haver sotjat la llei i haver servat

la complicació de les obediències?

Quan Déu revé, quan Déu es lleva

despulla l’home de la seva

pretesa de ser just.

- Sigues rebuig, digué la veu, sigues escàndol

per a virtuts corcades en l’acontentament.

Iahvè, com és que permeteres

que sigui corcuitós el mal, i el bé tardà?

Ni ta amenaça esglaia ni ton consol revifa,

i menys ardit se’t veu

com l’home que vol vendre la catifa

i en rebaixa el preu.

D’un roc, Senyor, podries fer un profeta,

però seràs darrera d’ell prou amatent?

D’ençà que Adam del fruit de l’arbre tingué enveja

que ens trasbalsem i ens penedim.

Déu que fa l’arbre, el destraleja:

i els nostres pensaments no són sinó polsim.