Les vacances s'acaben

Un estiu més haurem gaudit de dies de descans i de convivència que bé ens mereixem després de tot un any de feina. No tothom haurà pogut tenir vacances, per altres són els dies de més feina, sobretot per aquestes terres que vivim d'una economia basada en el turisme.

Enguany haurem constatat que en temps de vacances i convivència contínua no sempre tot són flors i violes. Més bé al contrari. Apareixen amb més cruesa les contradiccions, els desamors, els silencis acumulats durant molts mesos... Hem tingut uns mesos d'estiu carregats de casos d'assassinats de dones per part ­presumptament­ dels seus marits, o ex­companys, ex- novios...També aquests dies d'estiu han perdut la vida infants en mans dels seus pares.

Els dies de vacances, de convivència obligada de tots els membres de la unitat familiar, siguin per Nadal, per Pasqua, a l'estiu, solen aparèixer més casos de violència masclista que en dies feiners.

I no és gens estrany, si les relacions familiars sòn un infern ple de pors, basades en l'autoritarisme, la submissió, no resultat rar que quan hi ha vacances escolars i laborals s'aguditzin més aquestes circumstàncies.

En aquest estiu hem conegut tot tipus de violències, des de la mare que lleva la vida del seu nadó a un cementiri, fins el jove que assassina la seva ex­al∙lota, o l'home de 72 anys que mata la seva esposa i després se suïcida...ens escarrufa, ens indigna, ens commou.

Llevat del nombre, de les estadístiques, allò que no podem deixar de repetir és que el masclisme, la mentalitat patriarcal és la causa d'aquestes morts absurdes. Absurd és que una mare hagi de patir la pèrdua dels seus fills i filles en edat escolar en mans del seu pare. Absurd és que una mare hagi de patir la desaparició de la seva filla jove, plena de vida, amb un futur per endavant, en mans d'aquell que deia que l'estimava. Absurd és que un fills hagin de perdre la seva mare, sigui de l'edat que sigui, de manera violenta en mans del seu pare, o del company sentimental de la mare...

I no podem deixar de reclamar més implicació de tota la societat, tota, des de les institucions però no només des d'aquestes, també de la gent, d'aquelles persones que treballen amb persones i poden detectar casos de violència soterrats, fins a aquelles altres que coneixen casos d'amistats, de coneguts que amaguen aquest tipus de relacions...

I també és cosa de tots nosaltres que no podem consentir que el masclisme imperant en la societat se consideri normal... Se consideri normal que les joves hagin de perseguir ésser com a models, normal que les dones hagin de patir per tenir cossos esculturals, normal que els homes hagin de demostrar que són mascles­alfa, sense poder mostrar els seus sentiments perquè els consideraran febles...

Perquè no ho dubtem, en la desigualtat, en el fet de considerar que els homes són superiors, millors, més forts, que les dones trobam l'arrel de la violència masclista.

Una i altra i altra vegada més, les relacions afectives han de basar­se en la igualtat, en el respecte, no en el domini i la submissió, en la desigualtat.