El dinar familiar

En Josep duu les postres. Una ensaïmada de tallades que, diu, com que la va comanar expressament perquè fos acabada de fer pel dinar, ha hagut de córrer, cridar els nins que baixassin al cotxe i posar benzina a l’Audi, sortirà a pagar un poc més per hom, per les molèsties. Tothom el barreja i li diu de tot, però tothom treu la cartera i paga religiosament. En Josep, que també s'endurà els trossos que sobrin, amb els doblers de més que ha cobrat es farà un gintònic amb tots els extres. A la salut de la família, és clar.

N'Antoni ja flastoma i acusa el seu germà Josep de ser un aferrat i un aprofitat, que de què va, que què s'ha pensat, que això és un atracament sense compassió... Ho diu en un mallorquí perfecte, celestial, autèntic i pur. Ell el que proposa és que la propera vegada hi vagin junts, a comprar l'ensaïmada. El que no explica en veu alta és que si hi van junts, la repartició dels beneficis a costa de la família s'hauran de dividir entre ells dos. N'Antoni és dels que pensa que ell, de beneit, no en té ni un pèl i no pot ser que en Josep se'n dugui tot el benefici. I, òbviament, se'n cuidarà que a la propera no sigui així.

Na Francisca ha arribat perfumada, amb el seu estil habitual, amb la seva rialla de banda a banda, amb l'ànsia de protagonitzar el dinar. Troba que no li fan el cas que mereix, ella vol ser cap de taula i dur la batuta: ara treiem l'aperitiu, ara la porcella i el patató, ara espera que no hem acabat, nina menja, ai mamà fes-me cas, ara treurem l'ensaïmada que sembla que l'encarabassat sigui or al preu que va... Malgrat la seva empenta i energia per destacar sembla que, en general, no li facin gaire cas. Amb en Josep no es poden ni veure, això sí, habitualment comparteixen avió per anar a Madrid per feina i allà s'estimen sense manies per quedar bé davant les altres respectives famílies.

En Gabriel ha arribat puntual, ben vestit i amb les ulleres de pasta netes. Arriba un poc enfadat perquè també troba que no li fan prou cas. Però si ell el que vol és canviar les coses! A més - continua - que la gent com el seu germà Josep són uns aprofitats: ell se baixaria el sou i tot per demostrar que està de part de la gent normal, la gent del carrer! En Josep li diu que és un flipat, que on va, que deixi de menjar flors i que se cerqui una feina com Déu mana com ell mateix que és farmacèutic i sap de què va la vida, no com els mestres, artistes i funcionaris que són tots una guarda de ganduls i pocavergonyes que no saben què és fer feina.

El dinar acaba, les noves generacions i la joventut juguen a la Playstation i beuen refrescos ben plens de sucre. Les adultes i els adults fan el cafè, la copeta i el cigarret - bé, en Josep es fuma un Cohibas, que per ser d'un país de comunistes, diu, no està malament -, i van discutint i qüestionant son pare i sa mare, que l'únic que volen és tenir el dinar en pau i que els deixin gaudir del diumenge. En Gabriel es queixa de na Francisca: que per què tants viatges a Madrid amb en Josep si no se soporten; n'Antoni menja ensaïmada com un condemnat perquè en Josep no se’n dugui totes les sobres, de fet, perquè no se’n pugui dur ni un trist bocí; na Francisca li fa la bona a en Gabriel i diu que s’han de dur bé com a bons germans i que això dels viatges a Madrid és un doi, que no sigui envejós; i en Josep fa estona que no escolta a ningú perquè ell pensa fer el que li doni la gana i sense cap explicació, com sempre ha fet.

La mare i el pare? Fa estona que han partit i els han deixat immersos en la discussió. Ja s’ho faran, pensen, i es troben amb la seva altra família: els veïns i les veïnes del barri que just ara comencen a jugar a jocs de taula a plaça, que és festa major.