L’Iran és un gran país, amb un potencial extraordinari. Té un importantíssim capital humà, i ha destacat –i destaca- per aspectes com ara el percentatge de ciutadans que compten amb estudis universitaris, la competència dels seus professionals o la capacitat de progrés demostrada per la seua societat. Últimament, hem assistit a mostres destacades pel que fa a manifestacions artístiques. Per posar només un exemple: cada any el nou cinema iranià ens sorprèn amb algun film destacat, que sorgeix de manera inesperada per a molts europeus o occidentals que tenen una idea estereotipada sobre aquell país de l’Orient mitjà.

L’Iran ha viscut una etapa convulsa des d’un punt de vista polític i social, que arranca amb la revolució que portà l’aiatol·là Ruol·lah Khomeini al poder. Com ocorre amb la majoria de les revolucions, aquella es va empassar els socis dels islamistes vencedors, els islamistes d’esquerres del grup dels Mujaidins del Poble de l’Iran, que anaren a parar a l’exili o que directament varen ser eliminats pels vencedors. La revolució, en el seu conjunt, emperò, va ser una revolta contra el colonialisme, basada en la identitat pròpia. I, en aquest cas, el principal element forjador de la identitat diferenciada va ser la religió. N’estaven tan farts, bona part dels iranians, de la imitació sistemàtica dels occidentals per part del règim del Xa Rezza Palawi , i de la repressió a què els sotmetia, a través de la terrible Savak, que varen posar tota l’ànima i tot l’esforç en el seu enderrocament, no parant massa esment en com quedarien les coses immediatament després.

Posteriorment, i com era absolutament inevitable en un país amb el bagatge cultural i amb la tradició artística i científica de l’Iran, s’ha anat produint, sempre per sota mà, un procés d’evolució, que, si tot va bé, culminarà en una nova situació, tant per a l’Iran com per al conjunt de l’Orient mitjà. Amb l’accés a Internet de bona part de la població, amb la capacitat per manejar les noves tecnologies de la informació i de la comunicació, i amb un elevat percentatge d’estudiants universitaris, cap règim no pot tancar tota la població en una mena de camp d’internament. Inevitablement, les interconnexions amb la resta del món es van fent. I tot condueix a un procés i a un camí nou.

Amb vista a l’evolució previsible del règim iranià, i atenent a l’evolució que evidentment està fent tota la societat iraniana, els Estats Units i Europa han aixecat part de les sancions que queien sobre aquell estat. La notícia, de manera general, és bona. Però ara mateix deu preocupar profundament els membres de l’exili iranià, aquells que varen ser vençuts al principi de la revolució i que esperen una oportunitat per poder participar en una democràcia dins el seu propi país.

Per tant, per recuperar un sistema democràtic i alhora adequat per a les necessitats i per a les característiques específiques de l’Iran, que no vulneri ni violi la seua cultura ni la seua identitat nacional, fa falta un procés de plena reconciliació nacional. A tal efecte, el règim hauria de reconèixer l’existència d’exiliats per motius polítics i obrir un procés per poder-los incorporar al seu sistema política nacional, i l’oposició a l’exili hauria de reconèixer els avanços que s’estan fent des del règim de cara a avançar cap a un sistema democràtic.

Un Iran en plenes facultats, i amb una relació plena i fluida amb Europa i amb la resta d’Occident resulta molt important per al conjunt de l’Orient mitjà. Com ho és que Turquia pugui mantenir també totes aquestes característiques. O que es trobi el camí perquè aquest altre gran país que és Egipte les recuperi.

BERNAT JOAN I MARÍ