Els dois els ha dit quan ha explicat que “volem substituir el català estàndard pel mallorquí o el balear, això està per decidir”. Això és una ximpleria, només una persona que desconeix els mecanismes lingüístics, els dialectes, els idiolectes i els registres lingüístics de tot l’àmbit mundial pot pronunciar-la.
El mallorquí existeix des que els repobladors, majoritàriament catalans (veure Llibre del Repartiment), varen començar a parlar entre ells a les Illes. El balear és un dialecte reconegut pel gran i eminent lingüista (campaner), Joan Veny i Clar (veure les desenes de llibres sobre lingüística i dialectologia catalana que ha publicat).
El català estàndard també existeix, igual que l’espanyol estàndard, el francès estàndard, l’alemany estàndard, etc. No es poden substituir, s’utilitzen segons l’àmbit en què s’usen. Volen fer un llibre indicant com es parlaria un bon mallorquí dels nostres padrins, com diu el president? El facin i depurin els “desde luego”, “entonces”, “pués”, “ojalá”, “enfermedat”, “tenc que”, “cangrena”, “asseat”, “tornillo”, “paracaídes”, “siesta”, “discípul”, etc., i centenars o milers de paraules que es diuen malament. Bona feina serà aquesta.
Comenta que “el català estàndard és un poc castrador i cal anar més enllà”. No sé si el vicepresident ha estat castrat o no, però al meu poble sempre han sanat els animals, encara que si haguessin dit que els han castrat, també haurien utilitzat la llengua correctament, però han dit sanat i continuen dient-ho. Què vol anar més enllà? Amb l’estàndard crec que n’hi ha prou, o això és el que passa a totes les llengües del món. No sé si ara pretén descobrir el cercle quadrat.
També diu que volen que això es reflecteixi als llibres de text i es duguin mocions als ajuntaments sobre les modalitats insulars. Senyor Font, als llibres de text s’usa la llengua estàndard, des de sempre, així com es fa als diaris, a les ràdios, a les televisions, a les conferències, als llibres de literatura, als llibres d’assaig, etc. Només es fan coses rares als llibres de text, és a dir, utilitzar el registre col·loquial, quan es vol separar un dialecte d’una llengua, primer, per després dir que l’han convertit en llengua, debilitar-lo i substituir-lo per una altra llengua dominant, en aquest cas l’espanyol. Per aquí grata-hi!
Vostè també és d’aquells que troba estrany, com el president del Govern; la beneitura de gat i moix, i la bajanada de tassó i got? És estrany això, senyor? Doncs, per què no es preocupa de l’espanyol la Fundació Jaume III, ja que és la llengua que usen majoritàriament? Vol que li demostri que haurien d’estar un poc més preocupats del que estan? :
Sap que el que a Espanya es diu 'trabajo temporal', a Argentina es diu 'changa', a Xile, 'pololo'; a Mèxic, 'tempora' o 'trabajo transitorial'; i a Venezuela, 'rebusque' o 'tigre'? Això podria continuar fins a l’infinit, si havíem de detectar les diferències que capta el president del Govern o el vicepresident de la Fundació, però només posaré un altre exemple: A Espanya, '¡Mierda! ¡Me cago en todo!'; a Argentina, '¡La reconcha de la lora!'; a Xile, '¡Pucha!'; a Mèxic, '¡Chingada madre!'. I a Venezuela, '¡Coño de la madre!'. Això és molt seriós, es fa hora de fer la Fundació Cristóbal Colón i solucionar això de l’argentí, del xilè, del mexicà i del veneçolà. Així l’espanyol deixarà de ser la llengua dels centenars de milions de persones. Contents?
Que amenaça a llevar les competències a la Universitat i col·locar un manat a l’IEB perquè faci el que li ordenin, doncs endavant, de fer el ridícul davant el món sempre hi són a temps. No és tan sols la UIB, la que sap quin registre s’empra per escriure els llibres de text o per a utilitzar a l’escola, també ho saben totes les universitats del món. Endavant!
No continuaré escrivint més dois que ha pronunciat, sinó que crec que a les persones respectables que formen aquesta Fundació se’ls ha d’animar a preparar qualsevol material, perquè la gent sigui capaç d’utilitzar els registres del català com cal, ja que una de les maneres de desaparèixer una llengua és que es desfiguri emprant vocables d’altres llengües fins que no se la reconeix, i no queda altre remei que substituir-la. Si purificau els registres de la llengua catalana, haureu fet una feina excel·lent; si la usau sempre, serà una de les maneres com encomanareu la llengua a altres persones i si, a més, la feis usar a l’Administració, com a llengua oficial que és, i feis rectificar el Govern que ha fet un ou nial, quan ha post la Llei de Funció Pública que elimina el requisit de conèixer el mallorquí o el balear, haureu justificat la vostra existència.
68 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Quina nirviada duen es punto cat. Entre en Bauzá y sa fundació Jaume III se'ls hi acabará es "chollo" i sa mamella.
Ells mateixos gonellarros es desacrediten amb els seus fets. Quina persona amb una mica de seny es juntaría amb una colla d´esaboixerrats que suplanten les persones, que denuncien fraus fiscals d´una campanya de renta que encara no s´ha obert, que s´inventen una Història apócrifa o que senzillament es fiquen als fòrums en Català per insultar a la gent?. Ningú minimamament normal, vol saber rès d´aquest frenopàtic subvencionat.
Pedro Rosselló, altre CATeto molt emprenyat.... Bona feina, Joan Font!!
Joan Font (o Jaume III) convida els lectors a demanar-me informes sobre el seu nivell de català quan, fa 25 anys, estudiava a l’I.B. Ramon Llull, per demostrar que les seves aberracions lingüístiques no són fruit de la ignorància. És la segona vegada que utilitza el meu nom per a les seves activitats pamfletàries. Fa anys em posava d’exemple de professor adoctrinador dels alumnes en les perversitats del catalanisme. Aleshores no el vaig denunciar per un delicte de calúmnia, però ho hauria d'haver fet. Ara vol que corrobori que sap les normes de l’I.E.C., ja que, diu, li vaig posar una matrícula. No me’n record. I tampoc no és la meva obligació. Que demani un certificat a la Conselleria d'Educació. El que sí que record és que tots els professors que va tenir a l’institut –com fan tots els docents de català de les nostres illes– li ensenyàrem un model de llengua que, a partir de les formes correctes de les Balears, servia de llengua comuna per a tot el domini lingüístic. Tot i el que diuen alguns, començant pel president Bauzá (que escriu amb ortografia forastera el seu llinatge), els professors de català sempre hem defensat les formes lingüístiques pròpies, sense perjudici d’un català unificat. Font no actua per ignorància –ho diu ell mateix–, sinó per mala fe: per confondre i atiar el conflicte lingüístic. No som jo qui ha de donar explicacions a ningú. Tot el contrari: com a ciutadà que paga els seus impostos, i no ja com a professor, és ell qui ho ha de fer. Més valdria que en lloc de parlar d'absurditats filològiques, ens mostràs les factures pagades dels anuncis que la seva Fundació ha emès per la ràdio i per la televisió públiques de les Balears, que pagam entre tots, i que ens explicàs fins al detall d’on procedeixen tots els seus ingressos. No és que m’interessi per curiositat: és que tots hi tenim dret. Finalment, ja que diu el contrari del que li vaig ensenyar, li exigesc que deixi d’emprar el meu nom. Jo no empr mai el seu, perquè, entre moltes raons, la seva barra i la seva grolleria em fan empegueir.
Demananu-li as meu homo, el Rei Jaume II de Mallorques, lo que ès es mallorquinisme, demanau-li a Jaume III, mort a sa batalla de LLuchmajor o a Cabrit i Bassa. Ja en podedu dir de mentides, que es Balears el tenim i tendrem sempre ben present lo que significa es catalanisme i es mal que mos ha fet.
Es catalibans i nacionalistes catalans (catalibans) estan que trinen, estan ben nerviosos amb sa nova fundació Jaume III. Només saben insultar. Som mallorquins, no catalans !!!
Quina nirviada!
Ja era hora que surtís qualcú com en Joan Font, capaç de defensar lo nostro amb cap i sense complexes. Gràcies a sa Fundació Jaume III per recolçar-lo económicament, crec que en sentirem xerrar d'ell una bona temporada. ANIM; som molts que l'esperavem.
Sr. Font (Jaume III). En certa ocasió Blas Piñar va dir que "Petra rezuma espiritualidad". Sembla que l'ultradretà espanyol l'havia visitada per allò de Fra Juníper i tot recorrent els carrers austers de la vila tingué aquesta visió. Que Petra vessi espiritualitat és quelcom que els mallorquins haurien de descobrir per sí mateixos i no esperar que un feixista espanyol els hi vengui a dir. Em sembla molt que vostè hauria de redescobrir la parla, els dialectes, els registres d'ús, les modalitats mallorquines i tota la resta per si mateix i no aprofitar-se dels mitjans de comunicació espanyols contraris a Mallorca i els mallorquins i dels dobers de n'Escarrer per a donar a conèixer les seves teories lingüístiques, molt respectables, però que ara mateix només serveixen per a crear confusió i afavorir l'espanyolisme que xucla 3MM d'euros anuals de les Illes Balears i Pitiüses (la mateixa quantitat que aporta Baviera a l'estat alemany i això que la població del land és dotze vegades la del nostre arxipèlag)
Es naixement de sa Fundació Jaume III ha posat nirviosos an es sectors més catalanistes. Basta veure ses patètiques professions de fe mallorquinista d’aquests dies. Serà mala consciència? Ses acusacions són múltiples i de caire molt distint. En primer lloc, han cercat set cames en es moix en es vídeo promocional “A Mallorca, en bon mallorquí” (més de 17.000 visites només a You Tube) per concloure que és un espot “ignominiós” i manipulador. Pareix que es nivell de realisme i de matisos que s’exigeix an es nostre espot publicitari és es mateix que s’exigiria a una tesi doctoral. Ells, tan avesats a xerrar de registres, no són conscients que un anunci és un anunci i que lo que cerca no és exactament lo que persegueix un estudi més rigorós. S’espot ha estat un èxit, sa millor prova d’això són ets articles que s’han escrit arran de sa seva emissió. Sa segona acusació són ses intencions ocultes i malignes que tendríem es promotors de sa Fundació Jaume III: “esquarterar” sa llengua catalana perquè acabi triomfant socialment es castellà, com si no hagués triomfat ja després de trenta anys de catalanisme a ses escoles. És una tradició típica, sobretot entre s’esquerra d’aquest país, cercar segones i terceres intencions amb s’únic objectiu de passar de puntetes per damunt sa vertadera voluntat des seus adversaris. Entenc aquesta reacció: es catalanisme, minoritari a ca nostra, no fa altra cosa que atribuir an ets enemics totes ses seves obsessions. Ser catalanista a Mallorca no ha estat, tradicionalment, massa ben vist i és per això que ha acabat interiorisant una manera de ser molt particular: amagar ses seves intencions –que no són altres que convertir-mos en sa quinta província catalana– baix una aparença culturalista i lingüística, o enganar es poble defensant es dogma de s’unitat de sa llengua quan en realitat lo que sempre han perseguit és sa seva uniformitat a través de s’estandarisació. De fet, se creuen ets amos de ses ametles, i clar, no toleren que se pugui defensar una llengua d’una altra manera de com ho fan ells. Per cert, amb resultats desastrosos. Sa tercera acusació, i vet aquí on me voldria centrar, és tractar-mos d’ignorants, d’incultes, de dir “dois a balquena” perquè no entendríem sa definició d’un estàndar, d’un dialecte o d’un ideolecte. Segons ells, no entendríem es concepte de registres, de formalitat/informalitat, d’àmbits restringits/no restringits i d’altres berbes sociolingüístiques. N’hi ha, fins i tot, que mos acusen de no sebre escriure en català. No vaig tenir cap problema per treure-me es certificat C a sa primera i, quan tenia desset anys i cursava COU (en poden demanar informes an en Pere Rosselló Bover, professor actual de sa UIB i llavors de s’Institut Ramon Llull), en relació a llengua catalana, ningú me menjava sopes damunt es cap. Bé, me posaren una Matrícula d’Honor. Mirin, jo sé escriure perfectament català estàndar, no en faltaria d’altra!, si no hi escric és perquè, des de sa nostra fundació, presentam una esmena a sa totalitat en aquest estàndar perquè, torn repetir, no mos hi sentim identificats. Per això, sa nostra proposta és revisar-lo amb s’intenció que s’acosti an es mallorquí que xerram cada dia. Deixant de banda anècdotes personals, anem a parlar de sociolingüística. N’hi ha que hem llegit, i de molt jovenets, Lluís Vicent Aracil, es pare de sa sociolingüística catalana. Aquesta disciplina, que no té res de científica més enllà de ses seves fàtues pretensions, no és altra cosa que un programa polític, ho reconeix es mateix Aracil. I a més, jo hi afegiria, un programa polític de caire lliberticida com ho és sa normalisació lingüística (linguistic planning, planificació lingüística, és es nom que rep a d’altres indrets del món, amb sa component estatalista que implica es verb “planificar”), una filla il·lustre d’aquesta disciplina. No insistiré en aquest punt perquè, durant anys, he consagrat bona part des meus articles a El Mundo-El Día de Baleares a desmuntar ses bondats d’aquesta fal·làcia. Com ho és tota aquesta parafernàlia que s’han inventat en relació amb sos registres (estàndar, dialecte, idiolecte…) i que molts s’han cregut com si fos sa paraula de Déu. Com deia Chesterton, d’ençà que no creuen en Déu, creuen en qualsevol altra cosa. Sa defensa des registres (formals, informals, àmbits generals/restringits, admissible, estàndar…) no és altra cosa que admetre que es català central (sa base de s’estàndar, no mos enganem, per molta “diasistematicitat” que hi volgueu introduir) és superior an es mallorquí, que mos hem de resignar a tenir un “dialecte”. Això és tot, sa teoria des registres és una bastimenta intel·lectual per fer creure an es balears que lo que hem xerrat durant segles i que hem denominat mallorquí, menorquí i eivissenc, no té categoría lingüística a cap àmbit formal, culte o acadèmic. Naturalment, jo, com n’Alcover o es primer Moll, som contrari en aquest plantejament. Jo crec que es mallorquí té tanta categoria com es català central, sa base de s’estàndar, per això som partidari d’un estàndar autònom per a ses Balears que reconegui unes particularitats lingüístiques que avui en dia no se reconeixen. I no se reconeixen per dues raons: per ses evidents limitacions d’un estàndar centralisador i unificador com es que tenim (s’assumpció d’un estàndar i sa seva diversificació suposa, sense remei, sa pèrdua de sa riquesa dialectal, ¡llegesquin Aracil!) i, no manco important, perquè es normalisadors, estandarisadors, escriptors i periodistes d’aquesta terra no volen treure tot es suc a sa normativa que permet s’IEC en relació a s’ús de ses modalitats insulars. Es catalanisme, bé sigui per ses lògiques limitacions d’un estàndar concebut a Barcelona, bé sigui per s’incúria i sa poca voluntat des seus usuaris balears, no va de modalitats, i de ver que em sap greu perquè han tengut una oportunitat històrica, trenta anys de domini absolut en sa matèria, per tenir-les una mica en compte. I no han volgut! I no facin passar per sensibilitat cap a ses modalitats insulars es fet que es mestres de català (o d’altres que fan assignatures en català) no utilisin s’estàndar (per exemple, s’article literari) a s’hora de dirigir-se an ets seus alumnes. Saben perfectament que si s’estàndar només s’ha implantat a sa llengua escrita i no a sa parlada és per por de fer es ridícul (ridícul a s’hora de parlar, però no per escriure!), no per cap altra raó. Si fossin coherents i seguissin sa mateixa teoria des registres que tant defensen sabrien (sí, sa mateixa classificació ortofònica fixada per sa normativa de s’IEC) que fer una classe a un col·legi té un carácter de formalitat abastament com per repudiar s’article baleàric, permès només per a usos col·loquials i registres informals.