Diumenge passat en la seva columna de caràcter agrícola de l'Ultima Hora el meu admirat escriptor pobler, Miquel Segura Aguiló /Mihael Bar Haim, féu esment a la meva persona quan comentà les jornades que Asaja, l’Ajuntament de Palma i la Conselleria d'Agricultura havien organitzat a Son Ferriol sobre temes de la pagesia. En MSA/MBH recordà que jo havia fet una xerrada sobre cavalls i digué que ell no havia anat a la mencionada xerrada perquè jo, tot i que era un home de bones paraules, no era sant de la seva devoció. Per això havia romàs, amb l'esquena ben calenta, a una, supòs, de les seves múltiples propietats immobiliàries. La temptació que he tengut és la de contestar-li, com si fos un gallet de brega foraster, tot dient-li que no em sap gaire greu que no vengués, perquè no hi ha entre les meves ambicions o projectes la de convertir-me en sant ni despertar cap devoció. Però he rebutjat l'esmentada temptació, perquè des de fa un temps m'he proposat no dir més mentides que les estrictament imprescindibles per poder conviure amb pau i harmonia amb les persones que m'obsequien amb el seu tracte. I mostrar indiferència enfront del seu sentiment ho seria, una mentida. No, la confessada desafecció, cap a la meva persona, del pobler xueta —dos col·lectius que tenen tota la meva consideració —, si he de dir la veritat, em dol i m'entristeix. Però he d'afegir que no he perdut l'esperança de millorar les nostres relacions i sentiments mutus. I aquesta pot ser una bona ocasió o excusa.
La meva esperança rau en dues idees que crec tenir clares. La primera és que la desafecció del pobler cap a mi està motivada per un problema de gelosia. En Miquel/ Mihael i jo tenim alguns amics comuns i aquests amics tenen prou poder. Poder de caràcter econòmic, polític, mediàtic o cultural, ja m'enteneu. En M/M pensa que les esmentades amistats comunes m'estimen, no diré que més, però sí tant com a ell, i això el posa malsofert: vol ser el preferit. Però, si en Miquel ho medita bé, veurà que no té raó d'estar gelós. No és fàcil de canar l'estimació, més fàcil, però, de mesurar són els profits que hom treu d'una amistat. I en aquest aspecte en Segura em guanya de mil a u. M'estic referint —tothom ho haurà endevinat– a guanys no morals, sinó materials, que són —ho afirmen, fins i tot per escrit, els esmentats amics i, a vegades, ell mateix— els únics que de veritat interessen a l'escriptor i argenter xueta.
El segon motiu de la meva esperança és que en Miquel/Mihael és un home avesat a canviar d'idees, de sentiments i de fidelitats. Més encara, de “señoritos” i de braguers. Posat a canviar en Miquel ha canviat fins i tot de Déu! I, si ha canviat fins i tot de Déu, no puc tenir jo l'esperança que mudin els seus sentiments vers un servidor?
Jo crec que per ajudar a la volguda, per part meva, reconciliació podríem demanar la col·laboració de l'amo en Biel Company sènior i que ens fes una porcelleta rostida. Després cantarem, com en el temps passat, “Camino Verde” —en això de cantar sí que li guany: hi pos més sentiment— i intercanviarem afalagaments mutus. Però, ara que hi pens, que en pot menjar, en Mihael, ara que ha canviat de Déu, de porcella?
De sants i devocions
17/11/13 0:00
11 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Qué mal gusto y qué poco sentido del ridículo... Patético.
Em sembla que el senyor Bujosa no va entendre res de l'article de Segura. Ell parlava d'un personatge -li diu MB- que li hauria dit que no havia anat a la conferència. Per altra part, tota la resta de l'article em sembla d'un mal gust i una pocavergonyaria que, al meu entendre, farà molt difícil la reconciliació que el catedràdic insinúa. Conec l'escriptor pobler i sé que se'n fot de moltes coses, però no tolera certs menyspreus referits al seu judaïsme. Molt malament, senyor Bujosa. Quant als que treuen pedaços suposadament bruts i mesclen a Estaràs amb tot això, supós que en Segura se'n fotrà un fart de riure.
El seu article és de molt mal gust i no te cap justificació. Pareix que l'ha ferit el que Segura va escriure de vostè però no convenia fer-ho pal·lès. No importa caure tan baix amb al·lusions a la converssió de Miquel Segura.
Rupit.- Está más olvidado, pero no olvidado del todo. Ni mucho menos. Hay cosas que se pasan de padres a hijos generación tras generación. Para bien o para mal.
I jo record que també fa uns 12 anys, sortiren per IB3 pare i filla ("la russa") gemegant i dient que a ella a l'escola no la deixaven viure perquè era xuetona, quan ja cap jove de l'edat d'ella sabia que és això dels xuetons. Afortunadament!
Fa pocs anys, quan el tema dels xuetes, per sort, está ben obliat per la generacó jove, el Segura va ser capaç d'inventar-se una falsa polèmica en base a cates al director dels diaris de Palma que va arribar a durar setmanes sobre aquest tema. Total, al cap d'un mes va presentar un llibre sobre "ales jueves...." o cosa semblant. Creis que valia la pena furgar tant? Crec que va ser una discutida molt interessada. D'altra banda no puc oblidar els anys en que Segura va estar lligat intimament a la nefasta politica del corrupte i condemnat Matas, i si la filla no és hores d'ara a la presó és perque durant el procés encara comandava el dit corrupte comdemnat, Ay Segura no es d'estranyar que pel seu poble, i dedicada a vostè circulès, i encara circula un glosat popular que començava dient: "A Sa Pobla hi ha un aset, que el treven per Sant Antoni...." no vull escriure com acaba perque jo si tenc educació. Salut tinguem.
Entre vosté Sr- Bujosa i el Sr. Segura hi ha una forta diferència cultural, de formació , de principis i valors amb un nexe no molt clar amb els de Sant Joan, respectables com a persones però dubtosos amb els mitjans que empren. El Sr. Segura, ho diu ell: " es un homo que és mou a pams" recordem la seva estada al costat de Rosa Estarás.
Rabasco era la vergüenza de los forasteros. Segura eres la vergüenza de los xuetas.
Dues persones majors que ja comencen a fer cadufos.
Cucala, aquest escrit no és gens fort. Jo crec que encara es poc el que diu en Bujosa, sobre tot, tu mateix fas esment a un passat proper i nebulós, per segons qui, que no s'ha aclarit mai oficialment, tot i que l'opinió popular està més que assabentada del frit i bollit especulatiu (cap a la butxaca) del temps del comdemnat Matas (encara a lloure). M'agradaria sentir el Sr Bujosa sense l'exquisitesa que demostra escrivint. El seu opositor, que presumeix de xueta, vessa molta més fel amb el ronyó forrat.