TW
11

Diumenge passat en la seva columna de caràcter agrícola de l'Ultima Hora el meu admirat escriptor pobler, Miquel Segura Aguiló /Mihael Bar Haim, féu esment a la meva persona quan comentà les jornades que Asaja, l’Ajuntament de Palma i la Conselleria d'Agricultura havien organitzat a Son Ferriol sobre temes de la pagesia. En MSA/MBH recordà que jo havia fet una xerrada sobre cavalls i digué que ell no havia anat a la mencionada xerrada perquè jo, tot i que era un home de bones paraules, no era sant de la seva devoció. Per això havia romàs, amb l'esquena ben calenta, a una, supòs, de les seves múltiples propietats immobiliàries. La temptació que he tengut és la de contestar-li, com si fos un gallet de brega foraster, tot dient-li que no em sap gaire greu que no vengués, perquè no hi ha entre les meves ambicions o projectes la de convertir-me en sant ni despertar cap devoció. Però he rebutjat l'esmentada temptació, perquè des de fa un temps m'he proposat no dir més mentides que les estrictament imprescindibles per poder conviure amb pau i harmonia amb les persones que m'obsequien amb el seu tracte. I mostrar indiferència enfront del seu sentiment ho seria, una mentida. No, la confessada desafecció, cap a la meva persona, del pobler xueta —dos col·lectius que tenen tota la meva consideració —, si he de dir la veritat, em dol i m'entristeix. Però he d'afegir que no he perdut l'esperança de millorar les nostres relacions i sentiments mutus. I aquesta pot ser una bona ocasió o excusa.

La meva esperança rau en dues idees que crec tenir clares. La primera és que la desafecció del pobler cap a mi està motivada per un problema de gelosia. En Miquel/ Mihael i jo tenim alguns amics comuns i aquests amics tenen prou poder. Poder de caràcter econòmic, polític, mediàtic o cultural, ja m'enteneu. En M/M pensa que les esmentades amistats comunes m'estimen, no diré que més, però sí tant com a ell, i això el posa malsofert: vol ser el preferit. Però, si en Miquel ho medita bé, veurà que no té raó d'estar gelós. No és fàcil de canar l'estimació, més fàcil, però, de mesurar són els profits que hom treu d'una amistat. I en aquest aspecte en Segura em guanya de mil a u. M'estic referint —tothom ho haurà endevinat– a guanys no morals, sinó materials, que són —ho afirmen, fins i tot per escrit, els esmentats amics i, a vegades, ell mateix— els únics que de veritat interessen a l'escriptor i argenter xueta.

El segon motiu de la meva esperança és que en Miquel/Mihael és un home avesat a canviar d'idees, de sentiments i de fidelitats. Més encara, de “señoritos” i de braguers. Posat a canviar en Miquel ha canviat fins i tot de Déu! I, si ha canviat fins i tot de Déu, no puc tenir jo l'esperança que mudin els seus sentiments vers un servidor?

Jo crec que per ajudar a la volguda, per part meva, reconciliació podríem demanar la col·laboració de l'amo en Biel Company sènior i que ens fes una porcelleta rostida. Després cantarem, com en el temps passat, “Camino Verde” —en això de cantar sí que li guany: hi pos més sentiment— i intercanviarem afalagaments mutus. Però, ara que hi pens, que en pot menjar, en Mihael, ara que ha canviat de Déu, de porcella?