Marea verda i política

Escric per expressar dos desitjos. El primer, que la política aprengui molt de la marea verda. Crec que no fa falta que ho expliqui gaire. Hem vist la participació massiva, l’horitzontalitat, la capacitat de treballar de manera profundament democràtica i al mateix temps saber trobar consensos, els lideratges nous i compartits: és a dir, les noves formes de fer política, que han funcionat sobre el terreny i han funcionat bé. I també hem percebut alguna cosa que pertany al terreny de les emocions i que és difícil descriure sense deixar-se dur pel lirisme, però que té a veure amb la generositat, l’entusiasme i la sensació de compartir treballs i dies amb molta gent i amb molt bona gent. Al costat de tot això, efectivament, la política té molt de litúrgia gastada. I si la política no n’aprèn lliçons, les notes dels polítics seguiran caient a plom en les enquestes de valoració.

El segon desig és que la marea verda reconegui la necessitat de la política. A veure si no m’enteneu malament: que en critiqui l’anquilosament, que exigeixi aire fresc i que en denunciï els vicis i les mancances democràtiques. Segur que serà saludable que ho faci. Però que ningú no s’instal·li en el menyspreu, que ningú no es dediqui al retuiteig de quincalla demagògica que parla d’una suposada casta anomenada “els polítics”. Que no es proclami la superioritat moral de la democràcia directa sobre la democràcia representativa, com si fos impossible eixamplar els camins de la participació directa en un marc que forçosament haurà de conservar alguna forma de mediació representativa en la direcció dels afers comuns. I sobretot: que ningú no ens vulgui fer creure que tot és el mateix, perquè com la troupe de Bauzá, Camps i companyia hi ha molt poques coses.

Perquè hi ha una emergència nacional: que se’n vagin. Jo, que som dels que diuen allò que un pessimista és un optimista ben informat, estic gairebé segur que d’aquí a un any i mig se’n van. Però hem de fer les coses bé. Els que han de presentar ofertes electorals, per descomptat: no hi ha receptes, però hi ha bones direccions. Però molta més gent ha de fer seu l’objectiu. Hi haurem de posar algunes dosis de pragmatisme, que seran assumibles si tothom pot veure que són l’acompanyament de transformacions que han d’anar més enllà del canvi d’ocupants dels despatxos. Ja tenim un bocí de camí fet, si compartim el punt de partida: d’aquí a un any i mig se n’han d’anar. Ens hi jugam el país. L’ànima. Després continuam.