L'acusació de la nostra consellera d'educació que hi ha alguns professors que adoctrinen els seus alumnes m'ha fet pensar no solament que en realitat del que acusava la nostra política als professors era de difondre una doctrina distinta a la que ella creu adequada, sinó que no són poques les preguntes -algunes més noves, altres ja clàssiques- de caire pedagògic que es poden derivar de les paraules de la senyora Camps. Hem d'adoctrinar, o no, els professors els nostres alumnes? I si és que sí, quina és la doctrina adient o consensuada que cal exposar? Com és possible que unes autoritats que temem l'adoctrinament siguin les mateixes que fan tot el possible per posar en valor les classes de religió -catòlica, es suposa- on el que s'explica és -crec que no hi ha d'haver discussions en això- fonamentalment una doctrina? Abans d'intentar reformular aquests dilemes m'agradaria parlar ara d'una altra qüestió molt relacionada amb les anteriors, però que té -o pretén tenir- un àmbit més general. I és que en la meva modesta opinió vivim en una societat molt dividida ideològicament, on s'utilitza amb gran profusió la llei de l'embut, o, per intentar encara ser més clar, arguments simètrics o en espill.

La divisió afecta a aspectes que són -o han estat fins ara- essencials per establir un sistema de convivència. Hi ha grups, per posar alguns exemples, que creuen que la solució als importants problemes econòmics actuals rau en la possibilitat d'augmentar la productivitat, mentres que altres aposten més per evitar o reduir les desigualtats. Uns són partidaris de l'homosexualitat i la llibertat per avortar, i altres consideren aquestes dues pràctiques com a destructores de l'ordre moral necessari per a a la supervivència de la societat.

Tampoc hi ha acord sobre els nostres orígens: alguns tenen la idea que tots venim d'Adam i Eva i altres que tenim ancestres comuns amb els simis. Si és grossa la discrepància respecte als antecedents biològics remots no menors són les desavinences respecte als antecedents socials. Formam, des de la prehistòria, part indestriable d'Espanya o pertanyem, realment, a una comunitat més reduïda, els Països Catalans, o més ampla, Europa? És el català la llengua pròpia de Mallorca o el castellà també pot -ha de, afirmen els altres- considerar-se com a tal? Són, com he advertit, idees, teories o consciències no solament oposades, sinó que utilitzen arguments favorables i retrets a la contrària molt semblants. Ambdós acusen els contraris de voler fossilitzar una determinada època de l'evolució o de la història i de ser -com ha afirmat la consellera- uns doctrinaris.

El primer que hauríem de resoldre, per mirar d'entendre'ns millor, és definir en que consisteix una doctrina i com donar una classe que no estigui contaminada - perdó per utilitzar aquest adjectiu segurament poc adient i ja partidista- per les creences -altre vegada perdó per tan discutible i discutit vocable-del professor Com poden estar segures -dit altrament- les nostres autoritats que el que diu un professor, de ciències naturals, d'història o de religió a classe no correspon a una doctrina? I, més encara, com podem trobar, els professors, paraules que siguin neutres a l'hora d'explicar l'evolució -crec que he traït per tercera vegada el meu desig de neutralitat, de no adoctrinament, a l'emprar aquesta parauleta- de l'home i de la seva cultura? Intentaré el divendres qui ve exposar la meva opinió, però mentres -d'aquí a llavors- agrairé qualsevol ajuda (xbujosa@telefonica.net) per a resoldre un problema que, us puc assegurar, no és de fàcil resolució.