L'any 1987 hi va haver un assagista rus que va vaticinar que l'imperi soviètic era a punt de caure esmicolat. Segons ell, l'URSS no tenia remei, i faltava poc perquè tot allò s'ensorràs com un cartell de cartes. Evidentment, tothom el va prendre per boig i ningú no li va fer cas. Allò que preconitzava era completament impossible. El que l'assagista en qüestió perdia de vista (i el que perdien de vista tots els dirigents del politburó del PCUS) era que l'URSS, l'any 1987, ja havia acabat. Quan un comunista de la nostra part del món podia anar a Polònia i sorprendre's del fet que les esglésies estiguessin plenes, volia dir que el sistema comunista, que l'Est, ja havia fet fallida. No sé en quin moment s'havia produït. El col·lapse de la Unió Soviètica i dels règims comunistes es va certificar a partir de la caiguda del Mur de Berlín, del canvi de règim a Polònia, de les independències de les Repúbliques Bàltiques (i totes les que les varen seguir), i un llarg etcètera de circumstàncies. Però, a l'estructura profunda del significat, la cosa havia passat ja feia temps. Potser havia ocorregut quan Andròpov va donar l'última couada marcadament estalinista dins l'URSS, potser havia ocorregut al principi de la perestroika, potser s'havia esdevingut abans, quan Nikita Krúixev va desempolsinar les escabetxines de l'estalinisme dels anys trentes i quarantes. No ho sé, però, evidentment, la desaparició de l'URSS i del comunisme no es va produir l'any 1989 ni l'any 1990, sinó molt abans.
Amb la independència de Catalunya passa quelcom de semblant. És evident que, espiritualment, Catalunya ja és una nació independent. És evident, així mateix, que socialment també ho és. I ho és culturalment. I compta amb tots els elements per ser-ho també econòmicament. De facto, ja fa un cert temps que Catalunya ha aconseguit la seua independència nacional.
La meua teoria particular és que la independència de Catalunya la va provocar la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l'Estatut aprovat l'any 2006. Des de llavors, l'escletxa entre Catalunya i Espanya, des del meu punt de vista, ha esdevingut completament irreversible. Però encara no ha estat certificada. La seua certificació, emperò, només és una qüestió de temps.
En el cas de l'URSS, des de la seua desaparició fins a la certificació de l'esmentada desaparició varen passar vint, deu o cinc anys (segons quan comptem que va desaparèixer realment).
En el cas de Catalunya, encara no fa set anys que s'ha produït de facto la independència nacional del país. Però potser passarà encara un temps abans que se'n produeixi la certificació dels fets. Tenc la impressió que Europa ja ho ha entès, però que està a l'aguait de les formalitats democràtiques i institucionals pertinents. És absolutament evident, en canvi, que Espanya no ho ha entès.
Fa uns mesos, vaig tenir l'ocasió de fer una conferència sobre la independència de Catalunya (i sobre l'impacte del procés a la resta dels Països Catalans, començant per Eivissa) en un col·legi major de Madrid, a un tir de bassetja de la Complutense, amb un públic ben nombrós, format per alumnes i professors de Ciències Polítiques, Sociologia, Història, Dret... En el col·loqui va quedar ben palès que no s'ho acaben de creure. De fet, encara estan una mica catatònics. Hi havia des de qui creia que esgrimir la consulta per la independència era només una manera de pressionar Madrid per aconseguir un millor finançament autonòmic, fins qui opinava que una Catalunya independent no seria viable dins la Unió Europea. Les opinions més peregrines qüestionaven la viabilitat de la independència (òbviament, jo els vaig qüestionar la viabilitat de continuar aferrats a Espanya). També va quedar palès que l'únic argumentari a favor de l'unionisme passa per esgrimir la força: des de la Constitució fins a l'exèrcit, passant pel xantatge econòmic i d'altres elements similars.
En defintiva: no s'han adonat que el fet ja ha passat, i que ara només cal certificar-lo sense que ningú prengui mal (si és possible).
Per mi, les primeres lletres de la certificació les hi ha posades la Unió Europea: a l'hora d'escriure aquest paper acab de llegir la notícia que el consell de ministres de la UE acaba d'aprovar la prioritat per al Corredor Mediterrani. A Europa ja ho saben, que ha passat. Al cor d'Europa, tal i com l'entenem fins ara, que és França, les posicions a favor de la independència es manifesten cada dia més clarament. Perquè hi estan a favor? Per la seua posició a favor de l'autodeterminació? I ca! Perquè la cosa ja ha passat, encara que a Madrid (ni a Barcelona) no se n'hagin adonat.
2 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
En es països de l'Est passà que allò que deien que era comunisme en realitat era capitalisme d'estat, amb un estat patró, mentre que de s'ateisme s'havia fer una altra religió i, ja se sap, més val s'original que sa còpia
Siempre digo que hay pocas personas que logran sorprenderme.O al menos eso creo. Tengo una enorme confianza en mi sexto sentido, quizás demasiada.