Gabriel Ensenyat11/04/13 0:00
TW
2

El sempre complex i irresolt "encaix" de Catalunya dins l'Estat espanyol potser s'ha fet més visible que mai durant aquest últim any. Conceptes com els de dret a decidir, autodeterminació i independència han esdevingut habituals en la conversa quotidiana, la tertúlia periodística o el debat polític, fins i tot a escala estatal. Ja sigui per defensar o negar aquests drets al poble català, ningú no pot desmentir que ens trobam davant una evidència insospitada fins fa poc temps. I que una part significativa (majoritària?) dels ciutadans de Catalunya pensa que estarien millor al marge de l'Espanya actual, és una realitat que no admet discussió. En tot cas, aquesta realitat es pot silenciar o plantejar com si fos una algarada interessada d'Artur Mas, amb la complicitat dels independentistes de sempre (que ara, però, són molts més), com fan els mitjans de comunicació espanyols, especialment els de la caverna mediàtica. Tanmateix la realitat és molt tossuda i demostra que l'èxit de les iniciatives populars a favor de la independència tenen per base un independentisme diversificat, que no és obra exclusiva de cap organització política o associativa sinó de moltíssims moviments i de la voluntat individual d'un gran nombre de catalans.

Cal recordar, en aquest sentit, que Catalunya ja esdevingué independent un cop, fa mil anys. I ho va ésser de la mà de la política i de la confrontació amb l'islam veí, que fou allò que li va conferir un bon registre de singularitats. Som en la frontera no sols d'Al-Andalus (el món musulmà peninsular) sinó en la perifèria de l'imperi Carolingi, i aquest fet transcendental no només degué condicionar les estructures polítiques i econòmiques sinó també les mentalitats col·lectives i el mateix paisatge (proliferació de torres, castells i fortaleses) d'una Catalunya que encara no era Catalunya. Una mena de denominació, aquesta última, feta servir sovint pels historiadors catalans actuals i que ja voldríem que fos seguida amb els mateixos escrúpols pels qui empren xalestament els mots d'Espanya i França -entitats polítiques que encara no existien tal com les entenem- en relació amb el mateix període.

D'ací, se'n derivà una "originalitat" que donà pas a una "identitat" que hom ja pot definir, a partir de fa mil anys, com a "catalana". I, en aquest sentit, és innegable que els comtes catalans mostraren en fets i accions una voluntat de construir un ordre polític nou. Aquest ordre no podia erigir-se més que des del control sobirà del poder. Les originalitats i les identitats en la història es construeixen així. Sense la independència no hauria existit Catalunya. Mil anys després la pregunta és si pot continuar existint en les actuals condicions.

Professor i historiador