Gran participació en temps de descrèdit polític, baixada notable del partit líder del procés sobiranista -CiU-, però reforçament del procés amb l'entrada d'una nova força política sobiranista -les CUP- i la gran pujada -elegantíssima- d'ERC, que passa a ser decisiva en el procés cap a l'estat propi. Les lectures d'uns resultats electorals sempre són múltiples -sovint és com interpretar les formes dels núvols-, i aquestes passades eleccions catalanes poden donar material intel·lectual per a unes quantes tesis doctorals. ¿Com llegir tot això, sense tornar-se boig?
Només hi ha una interpretació fiable: intentar preveure quin serà el següent moviment parlamentari i provar d'entendre quin ritme es podrà donar al país. CiU ha pecat de prepotència -és innegable-, una formació encegada gairebé per tothom, des dels analistes més simplistes fins a les pancartes de les places.
Ara toca certificar que la qüestió de país és més important que la disputa ideològica, com Espanya ens demostra sempre que vol. Esquerres i dretes espanyoles s'entenen quan toca defensar Espanya contra ‘enemics'interns o externs -ara l'austeritat alemanya-: ¿sabran els catalans fer el mateix, ara que 87 dels 135 diputats són partidaris del dret a decidir? Això a banda, és innegable que a Catalunya s'ha liquidat la viabilitat d'Espanya com a projecte engrescador.
Més enllà dels resultats electorals i de les futures estratègies, les eleccions catalanes de diumenge posen el punt final a una idea de llarg recorregut. Es tracta de la idea de l'Estat espanyol o de l'Espanya política, del seu projecte -sigui quin sigui-, de la seva viabilitat econòmica i de la seva història, la idea d'Espanya com a tràgic lloc de reunió d'un plegat de pobles que, com diu l'acudit, són espanyols perquè no poden ser una altra cosa.
La crisi econòmica ha fet aflorar un plegat de mentides que només havíem aconseguit amagar sota la catifa durant les passades dècades. Franco i les seves poca-soltades autoritàries només van fer que tapar amb un cop de puny un malestar que naixia en el segle XVIII, i que van abocar a un segle XIX de cacics, pronunciaments militars i assassinats polítics. Dins la segona meitat del segle XX la cosa ha continuat més o menys així, amb el maquillatge de la democràcia.
A les velles maneres només s'hi ha afegit una dèbil pàtina de civilitat europea: Espanya és ben poca cosa, ningú amb una mica de sentit comú pot sentir-se orgullós de viure-hi i de participar d'un projecte que ara mateix només consisteix a fer encaixar els pressupostos. Catalunya té dos terços del seu Parlament disposat a plantejar el dret a decidir; més enllà d'això, s'espera un dia a dia ingovernable.
3 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
El repte és important. Mem si saben afrontar-lo. Tota una aventura. Més difícil que no s'ho havia plantejat Ciu, però ara és l'hora de girar la truita a favor. Mas ha posat el sobiranisme al centre. Junqueras sembla prou capaç de pactar-hi. Les bases de Junqueras, en part, són de mal entrar en raó, però Junqueras pot aconseguir que ho facin.
Idò Portugal, que formava part de s'antiga Hispània, ha aconseguit ser una altra cosa
...Espanyols per què no poden ser una altra cosa... no és un acudit. És una frase d'Antonio Cánovas del Castillo.