Una dona que es precipita des d'un quart pis al País Basc significaria en una redacció d'un diari local de cap de setmana poca cosa més que una notícia breu. Però quan la dona en qüestió decideix suïcidar-se perquè anava a ser desnonada, la cosa passa a ocupar les portades dels grans diaris nacionals. No és el primer suïcidi fruit d'una política immoral i abusiva d'aquest capitalisme salvatge abocat al sistema financer. Per això, quan el drama personal d'un desnonament esclata en forma de notícia, amb noms, llinatges i rostres, als polítics, als súbdits dels mercats i dels bancs, els entra la por. La por d'una revolta, d'un prou, d'un inici organitzat de canvi que acabi amb tants privilegis i posi el sistema de cap per avall. I és que totes les lleis, decrets, multes i persecucions no fan sinó posar de manifest l'intent desesperat i desafortunat dels polítics de mantenir un sistema que només beneficia uns quants.
Resten poc menys de dos mesos per acabar l'any i el govern del quilòmetre zero es va carregant cada divendres al Consell de Ministres el nostre estat del benestar. Els treballadors públics esperen com els xotets l'hora de l'acomiadament mentre accepten condicions abans inimaginables. Sota la premissa "qualsevol cosa és millor que quedar sense feina", els governs criminalitzen les vagues i les protestes. Lleven sous, pagues extraordinàries, dies festius, vacances i posen més hores a la jornada laboral. Una fórmula ineficaç a altres països que tampoc no funcionarà aquí però ja sabem que qui dia passa, any empeny.
De moment, els debats sobre la crisi, el rescat i la reforma laboral s'han ajornat, res no sembla important davant el suposat torcebraç del govern català. Els espanyolistes estan rabiosos perquè, diuen, tot això és una cortina de fum del president català per no parlar de les retallades. Mentrestant, tots es posicionen, els Borbons els primers, i tiren d'excuses i versions revisionistes de la història. L'hilarant Aguirre assegura que Espanya té tres mil anys d'història i els intel·lectuals de pro neguen el dret a un poble a decidir sobre el seu futur. Sí, els "progres" cedirien fins a un Estat federal mentre que Sabina posa la música i la lletra de l'himne espanyol a la campanya electoral catalana. I és que els nostres intel·lectuals de postal només es mouen quan el dret a l'autodeterminació afecta pobles que no estiguin a la sacra península Ibèrica i les seves colònies d'ultramar: progressistes sí, però sobretot espanyolistes. A l'arena política els socialistes intenten desmarcar-se de la dreta rància mentre que a Catalunya la lluita es bipolaritza i la qüestió nacional es planteja com la gran solució del Madrid ens mata. Discursos enganyosos que amaguen molta covardia i una innegable falta de llibertat.
Periodista
5 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Bueno hay 02 tipos de desahucios: los que pierden trabajo y les pilla el toro después de haber sido irresponsables al comprar un bien inmobiliario con bajas nominas. O simplemente los que por pareja no trabajan ya y estan agoviados por la deuda. Hay que solucionarlo temporalmente. O implantar el dacio de pago. Más bien no habría que desahuciar en invierno. Y los otros que nunca trabajan, no pagan sus deudas, viven de la sociedad y pretenden que mis impuestos le pagan todo. Auténticos aprovechados de la sociedad. Estos si que hay que echarlos a la calle!!! No hay que confundir los casos entre los temporalmente debilitados por la crisis y los que siempre se ríen de nosotros y pretenden conservar un piso a toda costa, piso que además descuidan y que no es de ellos.
Bon article, Kika, com sempre!
Però aleshores, Vilera, qui ha de ser propietari i qui no? Sa comunitat? Cal pensar que sí, que es comunalitzi s'habitatge (i tot, ja de pas)
Un vertader drama, però la notícia que tant ella, com el seu home, com el seu fill de 21 anys teinen feina estable, conviden a la reflexió. Si s'havien endeutat més del compte, era ben lògic perdre la propietat. Podrien haver anat a lloguer. Som de les que creu que no només falla la política dels bancs, sinó també la cultura financera de la ciutadania. Espanya és l'estat d'Europa amb el major índex de propietaris d'habitatge familar. Tothom vol "posseir" i això és una vertadera aberració.
Es molt trist sa notici d'aquesta pobre dona, que en el cel sigui, ara que cambiaran ses lleis? es una vergonya que aqui se serqui el remei quan ja a succeit el problema