Hi ha coses que amb el pas del temps no perden vigència ni actualitat. Ara que assistim a una situació desencertada respecte de Catalunya per part (de la resta) d'Espanya m'he topat amb unes paraules que va escriure fa cent anys Joaquim Miret i Sans (1858-1918). Miret fou un llicenciat en dret que mai no va exercir per tal de dedicar-se a la investigació històrica del passat medieval català, cosa que el portà a descobrir el text català més antic, les Homilies d'Organyà. Entre d'altres obres, és autor d'un llibre que aixecà un gran rebombori, Sempre han tingut bec les oques, en el qual donava a conèixer històries escabroses. També va esser un dels fundadors de l'Institut d'Estudis Catalans, etc.
L'interès del text que ara citarem rau en la circumstància que l'autor va redactar el fragment fa una centúria, però es refereix a episodis de principis del segle XIV. És a dir, fa cent anys una persona comentà fets ocorreguts fa set-cents anys que fàcilment ens remeten -comentari i fets històrics, tot plegat- a l'actualitat. Vegem-ho. Miret es referia a una carta escrita el 1312 en la qual un membre de la cort castellana, un tal Lope Pérez, es referia així al rei Jaume II de la Corona Catalanoaragonesa (omet més detalls sobre l'afer per motius d'espai): "E cuytades que non veemos quién es el rey d'Aragón? Rey de vint cavalgadores, et faze todos sus feytos con menuderies, et porque no lo veamos non querría que ninguna d'allá fuesse acá". Per a Miret aquestes paraules de menyspreu eren "una prova notable de la diferent psicologia que tostemps ha existit entre catalans i castellans. Aquests, fastuosos, malbaratadors i parencers, no han pogut suportar la senzillesa, l'esperit estalviador i democràtic de la gent de Llevant. Lope Pérez, mofant-se que el nostre rei era senyor de vint cavalgadores, o sia que el seu seguici de viatge no passava mai de vint persones i que feia todos sus feytos con menuderies, era inconscientment el portaveu de la seva raça, l'expressió exacta del sentir etern de Castella respecte a nosaltres. El fastuós i soberg castellà ha pretès sempre la superioritat sobre tots els pobles d'Ibèria, i especialment sobre els catalans, mesquins i vulgars i, per consegüent, donant dret a l'absorció llur".
Després, en una carta posterior enviada al rei de Castella, Jaume II parlava de "las muchas mentiras e neciedades que dixo Lope Pérez...". M'atur de transcriure perquè ja he consumit l'espai assignat. Que el lector, doncs, en tregui conseqüències. I paral·lelismes, i similituds.
Professor i historiador
1 comentari
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Per aquelles saons, l'agost de 1917, el jove Gullem Forteza, estudiant mallorquí d'arquitectura, entrevistà Gaudí. El geni va definir la diferència entre Catalunya i Espanya: “Els castellans atribueixen al fatalisme que s’enfonsi la hisenda pública o es perdin les colònies. Tenen un concepte equivocadíssim de l’administració. No cultiven la riquesa, no la fomenten, com els catalans, sinó que l’exploten, la dilapiden. Ells veuen com es disminueix el tresor públic, però no suprimeixen “las carrozas”. Tenir administració, per a ells, és tenir “la llave de la despensa” i repartir, entre ells i com els convingui, lo que en realitat no els pertany, perquè ho hem aportat uns altres! Als catalans la realitat mai ens enganya, sinó que ens instrueix. Els castellans no tenen aquesta percepció. Ells són respecte dels catalans com els cíclops respecte dels grecs: només tenen un ull. Els castellans no endevinen la situació. No veuen la imatge, sinó un fantasma de la imatge. Davant del problema de Catalunya, el veuen, però no volen veure la necessitat de resoldre’l. Ells amaguen la veritat, per no exercitar la justícia!” Doncs, això!