TW
0

"Don Quijote [metafòricament representa el caràcter castellà/espanyol] i John Bull [metafòricament representa el tarannà anglès] no s'han pogut comprendre ni es comprendran jamai. Sempre es compadeixeran l'un a l'altre. A J. B. no li cap al magí que D.Q. sospiri encara per lo recobro de Gibraltar, que de res li serviria, puix que li sobren a dotzenes los ports buits de barcos i òrfens de comerç. [...] A D. Q. no li entra al cervell que J.B. sigui capaç de donar a Irlanda l'autonomia, com fa anys que l'ha deixada prendre al Canadà, a l'Austràlia [...] i a la majoria de les colònies en què hi abunda l'element europeu, i el compadeix en el fons de la seva ànima. Quan, fa poc dies, ha llegit, que tot aquell garbuix dels carrers de Londres, amb tota aquella trencadissa de vidres i desaparició de joies i rellotges al crit del socialisme, no ha donat lloc a cap mida extraordinària ni pretext per a fusellar-ne algunes dotzenes o centenars, en nom de l'ordre i dels grans principis ultrajats, l'ha pres vertaderament per boig rematat. Si a Madrid hagués succeït la centèsima part de lo de la capital d'Anglaterra, D. Q., armat de totes les armes i i amb veu pavorosa com la que féu en la Venta quan la cregué convertida en un nou Campo de Agramante, no sols hauria proclamat l'estat de siti fins en les discutides Carolines i omplerts de morts i ferits carrers i places, sinó que hauria amenaçat cel i terra, pretenent que les demés nacions seguissin lo seu exemple [...]". Avui dec més de mig article a Valentí Almirall. Li he manllevat aquest feix de paraules que podeu trobar intactes a Lo Catalanisme, obra que va escriure l'any 1886 (a l'edició de la MOLC, pàg. 33-34). Crec que no cal afegir-hi gaires punts més. Segurament, si algú té un instrument informàtic de fa 10 anys, si és que el pot fer servir, li costarà molt més actualitzar-lo que no actualitzar aquestes paraules escrites fa més de 125 anys. I això que per aquelles saons ni en Rajoy, ni en Guerra, ni les FAES havien tengut pensament d'existir.

Els escenaris, gairebé els mateixos, els personatges també. L'argument i el desenvolupament, també. Si n'Aznar llegia Maragall, el poeta, en la intimitat i gosà recitar-lo -o mastegar-lo- una vegada en públic, bé convendria a Rajoy pegar una ullada a aquest llibre, tot just quan el catalanisme polític es trobava en un estat més que embrionari. No faria tant el ridícul. Almirall el va escriure quan al seu entorn, l'europeu, bufaven vents amarats de determinisme. Vist el que veim, haurem de concedir-li, al determinisme, validesa científica? No s'han mogut d'allà on eren per incapacitat de progressar o per predestinació? Tant una com altra opció són ben tristes!

Escriptor i professor